Mails per a Hipàtia

A ma mare la vam d’haver d’ingressar a l’hospital a les 2 de la matinada anterior. Pensava que no podria acudir amb el meu amic i exsoci Manel Martí a Alcanar, doncs fa un mes em demanà que pujara gent a aquell tram que no podien acabar d’omplir. A les 2 del migdia vaig poder fer cap amb el cotxe ple a Alcanar per a arribar-hi quasi sense dinar. Ma mare ja es trobava millor i em vaig decidir a no perdre’m un dia per a la història. No és sols la independència sinó el país i la democràcia radical que poden eixir-ne. Una tipologia nova com a model per a d’altres grups humans. Feia dècades que no circulem per la N-340. Si més no, tant com ho fèiem en la dècada dels 1980′.
Havent arribat tan tard ens vam posar on vam trobar lloc, no era fàcil. A una mà tnia una mallorquina de Felanitx, la Bàrbara, a l’altra mon fill Arnau, a l’altra seua, la novieta Andrea, a la d’ella una colla de Mollerussa….tots ens abraçàvem i fèiem l’ona. Fou un moment fàntastic.
Dinats a Alcanar a les 7 de la vesprada vam tornar cap a València.
En arribar a València, delerós vaig començar a repassar trams de la Via. I ara ve la meua sorpresa: no sabia reconèixer si aquella arquitectura, saps que sóc un obsés amb això, que anava desfilant davant els meus ulls i memòria professional era d’Amposta o Alzira, de Carcaixent o Sueca, de Cambrils, de Finestrat o de Callosa d’en Sarrià, Mataró o Arenys de mar o d’Amunt.
Em vingué a la memòria aquells Tours, Giros, etc. que vèìem als anys 1960′ i 1970′ on hi havia un “to” particular i inconfusible d’aquelles arquitectures que les diferenciava de les que estàvem acostumats a contemplar ací. Anit, tornant guaitar els trams de la N-340 i les seues poblacions vaig veure això. L’arquitectura d’un país i les mans enllaçades que l’han fet possible i únic.