– Quantes llunes té un hivern ?
A que ve aquesta pregunta et preguntaràs. Fa un moment en conversa, comentava que no m’agrada passar fred.
Parlàvem de que les nits encara són d’estiu, Ja hem començat la tardor. Me’n he enrecordat, recordava que molts, moltíssimes i molt pocs hem pogut gaudir d’una nit esquiant sota la llum de la lluna. Els cristalls de la neu gelada pampalluguegen com diamants i freda, la nit, llisques sobra ella. Esquies. Fa molt de temps, venia a comparació de les nits fredes d’hivern o les càlides d’estiu. Quantes vegades havia esquiat en una nit de lluna plena. Sembla un somni, com molts, però va succeir. No va caldre prendre’s res per gaudir-ne. Eres allà, tu i la lluna.
Ah ! i la immensitat plena d’estels. I el món dormint.

Instants no efímers, ara entenc el sentit que pren descriure-ho, que potser és efímer, ja no existeix, però que no ho és, és la teva vivència i resta en la teva memòria per sempre. Com els estels que ja no hi són. el què queda és allà, veus la llum, les ondes lumíniques m’avisen que ja no existeixen, però no són efímeres, les veig.

Doncs això, que espero, que m’espero escrivint-te, aquí a la terrassa, ja de nit amb bona temperatura, temperada, ideal per estar-hi en camisa, ara quasi a tres-quarts d’onze de la nit. M’espero, tota la casa mig buida, els estris ordenats i embalats a punt per començar el trasllat. Assaborint la nit.

Començava a tenir la costum de viure-hi, acostumar-m’hi a veure el paisatge de l’arbre, l’araucària presidint la terrassa. N’està ple, arreu, vaig començar-los a reconèixer a partir del meu. Els he vistos en molts llocs, cases rurals, he observat que els planten sovint junt a una palmera. Araucària. Li he vist al llarg de unes quantes primaveres, al llarg d’aquest anys, com les pinyes es feien grans i verdes, maduraven i com queien els pinyons. Com s’assecaven branquillons i aplegar després d’una ventada un munt de tiges…
I nius i generacions de tórtores. Per cert fa molts pocs dies n’hi havia dues cries al niu, i de cop, d’un dia per altre només n’hi ha una, i s’ha fet molt gran, l’altre no la veig…

El compressor del súper (del carrer de baix) ja ha part de fer soroll, només s’escolta la ploma lliscant sobre el paper. Silenci.
Només han passat uns minuts, eterns. Escolto el silenci. Silenci.

Bona nit (ara bon dia).

espero que ben aviat es podran depurar tots els responsables i càrrecs de l’administració que han col·laborat a enfonsar-nos en la misèria !

‘Sóc producte de les retallades i de la covardia dels polítics‘

‘Mai no m’hauria imaginat que em pogués passar a mi’. Amb aquestes paraules Joan Calsapeu, de 64 anys i de Mataró, un dels primers blocaires de VilaWeb, conegut com Romaní de Mata, i un dels membres més actius de +VilaWeb, descriu la situació en què es troba. Ha treballat tota la vida, ‘des dels catorze anys fins als 56, sense parar’. Durant vint-i-sis anys ha fet de comercial com a autònom en el camp de la telemàtica. Després es va veure obligat a treballar en negre en plena bombolla immobiliària, fins que va esclatar. Sense feina des d’aleshores, ara ja fa mesos que no pot pagar les factures, ha passat setmanes sense aigua per impagaments i s’ha manifestat més d’una vegada davant de l’ajuntament de Mataró amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Mataró (PAH). Pot ser desnonat en qualsevol moment. 

És una de les cares de la crisi. I de les retallades: un canvi de la llei, el 2011, en una enèsima retallada, el va condemnar a no rebre cap mena de prestació. Ha escrit desenes de cartes i instàncies a la Generalitat, a l’ajuntament, al Síndic de Greuges… La resposta? La llei és així i, si vol, pot anar a un refugi social, on l’atendran. Però ell no es rendeix i reivindica el seus drets, perquè té clar que el país que volem també ha ser el seu país. I la família? Sí, hi ha una família, però no es tracta d’això. Parlem de drets i d’una societat que de mica en mica camina cap a l’abisme. Perquè el cas d’en Joan no és, ni molt menys, l’únic. L’última carta que ha escrit va dirigida al president Mas. No és una carta de desesperació, o no només, sinó una carta política. I reivindicativa. ‘Ja n’hi ha prou de trepitjar-me, això no és justícia ni és res’. Tot plegat, en Joan ho ha documentat al seu bloc i ho explica, amb detall, en aquesta entrevista.

—Tota la vida treballant i ara…
—Sí, mai no m’hauria imaginat que em pogués passar a mi. Jo era autònom fins que es va acabar la feina el 2006, amb 56 anys. Ara era preceptor de la renda mínima per a desocupats de llarga durada, que és de poc més de 400 euros. L’any 2011 van canviar la llei d’aquesta renda. El canvi consistia a canviar la condició dels receptors: fins aleshores era per a les persones i a partir del 2011 va passar a ser per a la unitat familiar. Què vol dir? Que si hi ha algú més de la família que té entrades de diners, et treuen la prestació. 

—És el vostre cas…
—Sí, jo vaig deixar de cobrar-la al febrer, sense que ningú no m’avisés, perquè van fiscalitzar-me els comptes bancaris i van considerar que rebia diners de familiars i que ja en tenia prou. 

—I quina era la situació real?
—No sé exactament quins mecanismes utilitzen per a comptabilitzar-ho, però el topall són 750 euros, que és ridícul. És a dir, consideren que la unitat familiar pot viure amb 750 euros al mes. Jo en cobrava uns 400 i un familiar que vivia amb mi des del 2011 en cobrava 150 per una feina de dues hores a la setmana, que anaven al mateix compte. I de tant en tant familiars i amistats em feien préstecs personals que m’ingressaven al compte. Préstecs! Que vol dir que eren deute, perquè els havia de tornar, no ingressos. I evidentment ells no m’ho van pas ni preguntar, per ells eren ingressos. I parlem de quatre duros, eh.

—Quan vau perdre la feina, vau treballar en negre?
—Sí, em van obligar a treballar en negre per a diverses immobiliàries durant un curt període de temps. Jo localitzava solars per a invertir-hi. Feia part d’aquest sistema pervers, però ves, quin remei. I dic que m’hi van obligar perquè totes les immobiliàries m’exigien treballar sense factura. Totes! O això, o no cobrava. Tal qual. Quan va esclatar la bombolla immobiliària lògicament ja no hi havia més feina i em vaig trobar sense res. De fet, hagués pogut enviar-ne més d’un a la presó, d’aquests de la bombolla, per delinqüent. I ara, amb més seixanta anys, ningú no em vol donar cap feina.

—Des del febrer no teniu cap ingrés…
—Sí, aleshores vaig demanar al familiar que deixés de viure amb mi perquè ja vaig veure que anaven maldades. I des del mes de març no puc pagar ni el lloguer ni les factures. Tinc un deute de dos mil euros de lloguer i quatre-cents de factures. Aquesta setmana s’acabava el termini per pagar-lo. Em poden desnonar en qualsevol moment.

—Si no hagués canviat la llei encara cobraríeu la prestació…
—Sí, és clar. Jo sóc producte de les retallades i de la covardia dels polítics. I atenció, a més del meu dret a una vida i a un habitatge dignes també reivindico el dret del propietari del pis on visc a cobrar, perquè visc de lloguer. És un particular, no és cap banc que especuli, és un home que lloga un pis i té tot el dret de cobrar el lloguer. Ja ha aguantat prou ell també.

—Ho heu denunciat públicament, però hi ha altres casos similars…
—Oi tant. S’estan carregant el país. Els nostres polítics diuen i repeteixen que s’han de plantar contra les imposicions de Madrid per no haver de fer més retallades. Doncs que ho facin d’una vegada! Mentrestant es carreguen el país i jo acabaré al carrer d’aquí a uns dies, havent treballat tota la vida. Com molta altra gent. Aquest és el país en què vivim i així és com hem acabat. I jo només tinc un deute de dos mil euros! Justament ara ells declaren sous de més de cent mil euros l’any, mentre a mi, mentre rebia la prestació, me’n pagaven sis mil a l’any. Va, home, és una burla. La gent em pregunta com s’ha arribat fins aquí. I jo me’n faig creus. Senzillament s’han carregat els drets de la gent i s’han oblidat del país.

—No li dóna cap solució, la Generalitat?
—He esgotat totes les vies i l’únic que ha fet la Generalitat és enviar-me una carta, amb tres mesos de retard, amb les tres lleis que ells consideren que expliquen el perquè de la meva situació. Cap explicació. Ni una trista línia escrita. Tres lleis impreses i prou. Ells ho consideren una resposta… Quan vaig rebre la carta vaig fer un recurs d’alçada i, de moment, silenci administratiu. Res. Lamentable.

—I l’ajuntament de Mataró?
—Em diuen que podré anar a un refugi social, on hi viuen els indigents. Indigents, de fet, com jo, perquè jo ja ho sóc, d’indigent. Però què hi podré fer jo allà? Amb quina intimitat? I la meva vida personal? I les coses que faig tot el dia? La meva passió és la fotografia i el disseny gràifc. Què hi faré allà? Al juny em van tallar l’aigua i em vaig manifestar davant de l’ajuntament amb els membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. L’ajuntament va accedir, només llavors, a fer-me un préstec social per pagar les factures de l’aigua dient que era per qüestions d’higiene. Així mateix, literal. Això sí, només fins al setembre. O sigui, em queda un mes d’aigua. Altres ajuntaments han fet compromisos públics assegurant que cap ciutadà no es quedaria sense serveis i que farien préstecs per pagar llum, gas i aigua, però a Mataró encara no s’ha aconseguit, almenys en el meu cas. La llum i el gas me’ls poden tallar en qualsevol moment.

—Té família, però no es tracta d’això, sinó de drets…
—Aquests mesos la família m’ha proporcionat el menjar. Però no hi vull involucrar la meva família més del compte, perquè ja anem prou justos tots plegats i, a més, perquè sí, coi, del que es tracta és dels meus drets com a ciutadà. Els meus i els de tothom. Estic fart que me’ls trepitgin i que diguin que la família em pot treure les castanyes del foc. No és això, home. D’aquí una mica més d’un any em jubilaré i podré cobrar una pensió, molt petita, perquè els últins no he cotitzat res. Però és que tampoc no es tracta de comptar els dies i els mesos per arribar-hi i de fer filigrnes. L’important és el fet que gent com jo, que hem treballat tota la vida, ara no tinguem res. Quina mena de país és aquest?

—En continueu buscant, de feina…
—És clar! Cada dia envio currículums a totes les direccions. Si algú me’n pot trobar una, del que sigui, i remarco del que sigui, li agrairé eternament. Ara mateix em salvaria la vida. De moment he fet algun curs de disseny gràfic, que és el vaig estudiar de jove, més que res per tenir la ment ocupada i no capficar-m’hi més del compte. És una situació dramàtica, però no em penso rendir perquè tinc dret a una vida digna.

__________________________________________________________

nota aclaratòria i de correció de Joan Calsapeu-Layret:

– m’he dedicat professionalment a la telemàtica i al món editorial.
– m’he manifestat una vegada pel dret a l’aigua amb la PAH, la FAVM i persones a títol individual.

Sr
Artur Mas,
MH President de la Generalitat de Catalunya

Sr.
Em dirigeixo a vostè perquè és el darrer recurs, voldria creure en les institucions i en el meu govern que vostè presideix.

M’heu deixat en la desempara i en pocs dies sinó hi ha una solució immediata, em quedo sense serveis bàsics i em quedo sense casa, per tant al carrer.

Les companyies de serveis no entenen de prorrogues quan els hi he demanat, el seu negoci és prestar el servei i cobrar-ne el consum.
Al igual que el propietari del meu habitatge, que ell sí que ha estat empàtic, i comprensiu, però fins a un límit. M’ha comminat a fer efectius els mesos pendents o en cas contrari efectuar accions legals, això vol dir una imminent ordre de llançament de desnonament.

Vostès, el meu govern i col·laboradors ens heu abandonat a mi i milers de persones.

Joan Calsapeu Layret

Mataró, 29 de juliol de 2013