Generació...

ballen, fulles seques a tó
a só, escombrada.
cims i muntanyes,
llunyania ventada.

llum

Han pervertit els mots,
ens han robat els somnis.
És clar, només eren això;
mots i somnis.

posats a somniar,
somnio mots,
en la meva llengua,
la que he mamat,
i després, après.

posats a somniar,
somnio,
sense deus, sense pàtries,
sense banderes, sense patrons,
somnio,
auto-gestió, auto-determinació.

fàcil

per uns moments hem coincidit al semàfor, dius mirant-me; no s’acaba mai de posar verd…
has creuat en vermell, t’has girat i m’has dedicat un somriure, m’has clavat els ulls negres, t’has allunyat balancejant els malucs…
el carrer buit

no hi ha més eternitat que la que vius
ho sents ?
mira’t aquest univers que tens
ho veus?

M’han demanat de fer d’acompanyant de nens de 12 anys amb problemes de lectura, és a dir de comprensió del què llegeixen i correcte locució, vocalització.

Per fer-ho 1 hora a la setmana. D’altres voluntaris també hi dediquen 1 hora en diferents dies. En l’aula de reforç a l’escola. M’ho demana un responsable de l’àrea d’educació de l’ajuntament.
Tinc sentiments contraris; l’un que és evident que s’ha de donar suports a quests nens i nenes. L’altra que hi ha d’haver compromís per fer-ho. Complir.
I l’altra que el treball ha de ser remunerat.
S’han de contractar professionals, quan hi ha tanta gent especialitzada a l’atur, sense feina.
El treball de voluntari és gratificant, possiblement, per qui el fa, té el sentiment de que ajuda els altres.
Penso que s’han de dedicar partides, buscar recursos al municipi, espònsors per exemple, ja que el departament d’ensenyament no els hi dona.
El voluntariat moltes vegades fa treball de substitució, gratificant per qui ho fa, però per altra banda treu feina a qui en necessita, els professionals. El voluntari no els pots substituir. Els voluntaris, degut a la precarietat no poden fer d’esquirols.

Realitzava exàmens, hi tenia que incrustar gràfics i no me’n sortia, m’embogia de no ser-ne capaç i veure que els demés se’n sortien i el temps s’acabava…

Barrejava en el malson l’examen de disseny gràfic amb el d’estadística
Salt, de 1974 a 2006, no havia passat el temps.

Llevat, mig despert, amb necessitat de tenir una ocupació, aïllat.

Llegeix-ho en una piulada: “la ment quan percep limitació, és una limitació” És tant vident, d’evident, que només ho pot arribar a sintetitzar una ment preclara. Buda.
I em fa sentir petit, limitat, i a la vegada gran. Gran per haver haver-ho sentit, percebut, en la seva dimensió.

És temps de tornada d’un viatge o anada que en realitat mai es fa així que és més frustrant (calorós).

regals

sense data, matèria d’oferiment,
estimulat pel joc d’endevinalles
regals sorpresa, regals de reis.

agraïment, en la memòria

comiat amb regust, retrets,
adjectius que s’han perdut en el temps,
connexions deficients.

memòria

a mi em feien respecte, i sovint por perquè m’eren desconeguts, ells, captaven amb el seu olfacte, l’olor del’adrenalina que jo desprenia i es posaven neguitosos, fins que un bon dia una persona, que m’estimava, em va reconciliar amb ells.

Com amb la mar, perdre la por a surar i nedar-hi

et pensava i et trobo, deixes de ser virtual

passo pàgina, ho intento, com no et pots imaginar, saps? per no pensar-te,

encara ets en la ment, enquistada, no ets en la meva vida,

ja no comparteixo res amb tu, massa sovint hi ets com una boira,

et sento, però no et vull sentir,

passo pàgina, però ets present, pensament,

sovint sé fer-ho, però apareixes opressivament…

Sona el mòbil, algú demana per mi. Li demano qui és, em diu que tinc un deute amb Gas natural. Li dic que soc insolvent, que la Generalitat fa un any em va extingir la RMI, i que per això no vaig poder pagar. Em diu que no hi té res a veure. M’indigno. Li dic que vaig presentar un plec al jutjat, explicant al jutge  els motius de la insolvència quan em varen desnonar.
Em parla mentre m’estic explicant, no em deixa parlar. Li dic que li penjaré si no em deixa que m’expliqui. Continua. Penjo. Torna a trucar. Penjo. Bloquejo el numero de telèfon. Tallo ponts.

El primer deure, amb mi mateix, com a persona és sobreviure. Prioritzar. No puc pagar, sóc insolvent, indigent. No tinc ingressos. Visc de la generositat i benevolència d’amics i familiars.

Penso; si algun dia sóc, sobradament, solvent i que no repercuteixi en el meu benestar personal; físic, mental, anímic. Llavors pagaré, malgrat l’administració que em va deixar en l’abandó, malgrat les companyies subministradores, corporacions de psicòpates que han abusat dels seus clients. Tenia un contracte i necessitava subministraments, els vaig subscriure. Ara no puc. No sóc culpable. Tinc raó.

Em puja ràbia de dins, cony! És qui ni em puc comprar ni uns putos texans. les butxaques sorgides i tornades a sorgir, descolorits. I em puja encara més. Li dic ara que ja no m’escolta, que es quedi un temps de vacances, perquè prengui consciència, que es torni una mica empàtic i es dediqui a una altra feina que deixi de fer d’esbirro (fill de puta, cabró). Em cago en tot, en les companyies, i en l’administració per no regular-los. Hòstia !

Em calmo, descanso i l’endemà em llevo i escric, ho trec. Escolto reggae, ballo, m’allibero. Recordo els vells anarquistes, revoltats, que varen cremar esglésies o les varen enderrocar…  Ens hem civilitzat, ja no es fan aquestes coses. Deixem que els psicòpates se’n riguin i ens xuclin. “A la mierda” com deia en Labordeta…

A l’exili, en un entorn tranquil, protegit entre quatre parets, gaudint de músiques i la bellesa contemplativa del paisatge. Necessito moure’m. Explorar.
En llibertat condicionada, indigent (o insolvent) amb sostre.

Devastador relat de l’altra.
Poso distància, surto corrents, fujo, no vull que m’atrapi (ja ho estic).
Em dius que el llenci, que; – n’hi d’altres per llegir.
– Ho faig amb els que no m’importen. Els deixo, els abandono, fins que es tornen grocs. Amb el transcurs del temps perden, la seva, contemporaneïtat.
Venjança?

Sovint escric, en to de broma, potser no tant: – els llibres que no et diuen res s’han de cremar (em ve al cap Fahrenheit 451). Pràctic, bescanviar, reciclar o fer-ne pasta. Quantes publicacions de Planeta que no sortien reeixides perquè el director editorial havia volgut copiar-ne una col·lecció d’obres de literatura de la competència que ja s’havia consolidat i ja n’havia saturat el mercat?. Ara ja s’han fet amb el segell. Vaig dir-li davant de tothom en una convenció, que ho vengués ell, vaig acomiadar-me per no tornar-hi mai més. Sí, per la liquidació.

Buidar per tornar a omplir. 

(el temps que ens ha tocat viure) 

Com es defineix avui l’individu que ha perdut tots els drets, encara que en tingui.

Es busca la vida, entremig dels serrells de l’amistat i les relacions familiars, amb el risc de sentir-se rèmora pels que l’hostatgen, sentir-se intrús de vides alienes.

Entorn inhòspit, mental, hostil per haver de lluitar contra el què percep.

La inutilitat d’haver d’esperar, esperar a poder esdevenir perceptor de drets adquirits, esperar en el temps el moment propici per ser autosuficient, esperar a ser retribuït després d’anys d’aportació a les arques de la seguretat social. La festa permanent, jubilar-se. 
– Quin cony de festa! quin engany és aquest ?

Explorar possibilitats d’exercir experiència i coneixement en un desert de inoportunitats. 
Hostil, síndrome de batalla.

Migrant…