anònims tal i com hem viscut

comiat a en Txema Bofill

Estem rodejats de mort. No la veus, no la sents, no la olores i no la palpes. Es un àngel que ens guarda sense empènyer, apareixent com un fantasma de tant en quan. Ens recorda que tot és fugisser, fins i tot quan desprenem vida pels quatre costats. No val la pena l’existència si durant el camí no l’exprimim, com una llimona, ben àcida i confortant.

Ens rodeja amb una abraçada i constantment ens recorda que un dia, tots, la veurem als ulls i ja no mirarem enrere. Només aquells que ens estimen pensaran amb nosaltres, i el nostre record perdurarà en converses de sobretaula. Però seràn uns records eterns, que flueixen a l’aire. Un fotografia ens desperta un moment, una olor ens recorda un instant i repetim aquelles històries que tant ens agraden. Som eterns sempre que mantinguim viu el nostre escalf, i més enllà, som i serem part de la història, anònims tal i com hem viscut.

La nostra ment expansiva, tots els records mai escrits ni explicats, se n’aniran amb nosaltres sense poder ser recuperats.

Estem rodejats de mort i per tant, de vida. Veiem l’alegria en un somriure infantil, en un floc nou de cabells que ha aparegut. En l’amor que ens professen i en el que sentim.

 

(d’en @macavi_marti)

maig…

Hola A PS,

…doncs, ja han passat els tràngols, lluitar serveix, i no sols per l’amor propi, l’auto-estima, l’orgull o com vulguis dir-li. M’explico; bregar amb l’administració, -botiflers de merda- és una lluita gratificant i a més quan guanyes, encara que sigui en part.
…vaig fer tota mena de recursos, manifestacions, -públiques- pels drets. Per l’aigua, pels serveis; gas i electricitat i no em varen fer cas, en principi, ni les companyies ni l’administració…
A mida que anaven succeint les coses anava teixint estratègies amb l’objectiu de guanyar batalles. Dins la legalitat, encara que m’imaginava, – guions de pel·lícules violentes- foc, llum, destrucció…

Un advocat jove en practiques, becari vaja, em va redactar un recurs d’alçada, com a darrera arma letal. El vaig presentar a la secretaria de relacions laborals del SOC (servei d’ocupació de Catalunya) de la OTG (oficina de treball de la Generalitat) com em va indicar; a la oficina del meu districte laboral. Al cap de 9 mesos, quan ja era fora de casa i ja m’havien desnonat em varen rescabalar, em varen pagar els endarreriments fins a posar-se al dia… Però ja era pràcticament al al carrer.

Tornem enrere, el mes d’octubre, de fa dos anys, va presentar-se un tècnic de la companyia d’electricitat i em va ensenyar una ordre d’emportar-se’n el comptador. Li vaig facilitar l’entrada al quarto de comptadors… li vaig preguntar; que com se feia per fer un pont. Em va donar unes regletes, em va indicar com endollar-ho i em va fer una advertència de seguretat, que connectés els fusibles una vegada efectuada l’operació. Tot amb naturalitat. Em va dir que era autònom.
La companyia de Gas em reclamava rebuts pendents. Vaig fer un escrit explicant els motius, demanant una pròrroga. Vaig registrar l’entrada del document a una delegació, en una oficina concessionària, i vaig quedar-me una còpia de l’escrit. Ja n’estaven assabentats. No em varen fer cas. Per resposta em varen assetjar per escrit, amb amenaces judicials, per telèfon uns esbirros, caça recompenses em reclamaven un 65% més del deute adquirit. Sí, un 65% més. Els hi vaig fer un segon escrit pel mateix procediment amb l’argument que si no tenia recursos econòmics de moment no podia pagar, acceptava el deute pendent però no el sobre augment que hi sumaven els caça recompenses. Han intentat localitzar-me. Algú els hi ha facilitat les meves dades, -del meu domicili de transició- que són personals i intransferibles. Saltant-se les lleis de protecció de dades. No els contesto. Quan arriba una notificació a aquest domicili, on em vaig censar, les cartes de “Investigación y recobro de morosos” ni les obro, se’n van directament a la paperera. Abús.
Mentrestant a mig novembre del 2013 vaig entregar les claus a l’administrador.
Està tot documentat, al bloc – http://blocs.mesvilaweb.cat/romanidemata – El meu centre de denúncia pública i de comunicació, Havia de guanyar la batalla en tots els fronts.

Un temps abans, a l’estiu vaig fer una crida a les amistats, fent-los saber que desmuntava el meu habitatge, qui volgués que vingués a recollir el que més li interessés. Vaig regalar molts llibres, pertinences personals, objectes i mobles. Electrodomèstics, vaixelles… Rampoines acumulades de molts anys, més de trenta. Marxava en destí desconegut.
Varen respondre molts amb; em sap greu, coi si que està cardada la cosa, t’acompanyo en aquest tràngol… Copets a l’esquena…

Un cap de setmana plujós, de novembre, vaig fer el trasllat amb la resta de mobles i estris imprescindibles. Ho varem dipositar, tot embalat, a l’habitatge provisional

L’endemà m’incorporava a fer de masover. Vaig disposar d’un cotxe. Dia si, dia no, em desplaçava al meu habitatge i anava desembalant i muntant…
El mes de desembre el vaig passar a casa d’un amic a sant Llorenç de Cerdans al Vallespir. El gener a la Garrotxa. Després al febrer al Pirineu de LLeida. El mes de març a Barcelona i l’abril a l’Empordà… fins que no tingués recursos propis.

M’han penalitzat per no haver cotitzat els darrers anys. Havia ingressat a les arques públiques, durant la meva activitat laboral, ingents quantitats en impostos, -en aquest país de merda- això no compta. Compta la cotització. A França, per exemple, viuria d’una pensió molt digna.

M’he comprat roba, sabates, sóc una mica presumit, ves què vols… feia temps que ho necessitava.
Escric poc, processo poques fotografies. Sovintejo al Twitter.

Una abraçada

(publicat també a https://romanidemata.wordpress.com/2015/05/06/resposta-maig-con-flores-a-maria/ )

Neguits, malsons, xafogor, calor

Realitzava exàmens, hi tenia que incrustar gràfics i no me’n sortia, m’embogia de no ser-ne capaç i veure que els demés se’n sortien i el temps s’acabava…

Barrejava en el malson l’examen de disseny gràfic amb el d’estadística
Salt, de 1974 a 2006, no havia passat el temps.

Llevat, mig despert, amb necessitat de tenir una ocupació, aïllat.

Llegeix-ho en una piulada: “la ment quan percep limitació, és una limitació” És tant vident, d’evident, que només ho pot arribar a sintetitzar una ment preclara. Buda.
I em fa sentir petit, limitat, i a la vegada gran. Gran per haver haver-ho sentit, percebut, en la seva dimensió.

És temps de tornada d’un viatge o anada que en realitat mai es fa així que és més frustrant (calorós).

passar…

et pensava i et trobo, deixes de ser virtual

passo pàgina, ho intento, com no et pots imaginar, saps? per no pensar-te,

encara ets en la ment, enquistada, no ets en la meva vida,

ja no comparteixo res amb tu, massa sovint hi ets com una boira,

et sento, però no et vull sentir,

passo pàgina, però ets present, pensament,

sovint sé fer-ho, però apareixes opressivament…

Post 504

a vegades ens oblidem de dir a les persones que són importants per nosaltres; t’estimo

Ho vaig sentir a dir a un orador que parlava a una multitud. Ho deia de tal manera que em va arribar, dins. Ho deia sincerament.
Ho vaig escriure en un post. Ho vaig escriure com a text sobre una fotografia, com si fos una postal de Nadal. Vaig enviar el text en sms a la gent que m’importava, va sorgir efecte, potser esperat, però inesperat. Varen coincidir molts per resposta; t’estimo.
A la persona que en aquell moment més m’importava, també li vaig enviar, llavors sentia encara que l’estimava, malgrat al separar-nos haver-me dit; fas panxa i ronques (no li vaig tenir en compte, per ella potser era ofensiu, per mi no, volia trencar i no sabia com fer-s’ho). Amb el temps vaig deixar de pensar-hi, i al mateix temps deixar d’estimar-la, com l’estimava. Fins fa poc encara em trasbalsava veure-la, em venia el record de la naturalitat de la relació…

Avui, llegia: “no te olvides que te quiero”, la novel·la refrescant i epistolar. M’ha recordat, aquell enrenou emocional. M’ha convidat a aturar la lectura i escriure, com una criatura al seu diari, explicar-li les seves coses, de dins, on el paper és el còmplice que màgicament queda gargotejat amb perícia per la ploma.
Sí, escric en ploma, després ho passo al word, ho copio i enganxo al espai en blanc del bloc. Corregeix-ho. I publico. 
Tant me fa, m’és igual el què diguin, pensin, si agrada o no, si és pueril o el què sigui. Ho faig, practico, escric.
(m’he quedat un moment contemplant la ratlla del cursor intermitent tic, tic, tic… III  i s’ha acabat)  

aquí l’enllaç de la foto :  t’estimo