El bloc d'en Roc Fernàndez

L’ús de Facebook entre els parlamentaris catalans és un fet bastant corrent i majoritari. No en va, un 55% dels diputats ja disposen de perfil en aquesta xarxa virtual. Aquest fet es pot interpretar com un senyal que els càrrecs electes van prenent consciència de la importància i les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies a l’hora de comunicar-se amb els ciutadans i intercanviar-hi opinions.

Per partits, CiU és qui té més perfils de diputats a la xarxa i gairebé la meitat dels parlamentaris amb presència a Facebook són d’aquest grup. Darrera seu, amb uns 10 perfils cadascun, venen els grups d’ERC, PSC i PP. En darrer terme trobem ICV i el Grup Mixt que tenen una presència pràcticament testimonial de diputats 2.0.

Per grups parlamentaris, quant a l’ús de Facebook, les dades mostren dues tendències contraposades. Per una banda, tenim els PSC i ICV on només al voltant del 30% dels seus membres estan interactuant a la xarxa mitjançant un perfil a Facebook. Per l’altra, tenim CiU, PP i el Grup Mixt on el percentatge de perfils se situa al voltant del 70% dels respectius diputats. L’ús a ERC és similar però se situa 10 punts per sota d’aquests darrers grups. En aquest cas, el grup de CiU és, novament, qui més disposa de perfils interactius entre els seus representants a la cambra catalana.

Els diputats que tenen més presència a Facebook són els elegits per la circumscripció de Barcelona. Aquest grup suposa, per si sol, 53 dels 74 perfils 2.0 dels diputats al Parlament. És, amb diferència, la zona on CiU té més presència de diputats virtuals. Les altres formacions també hi concentren la majoria de perfils tot i que en altres espais del territori català, també hi ha partits amb pes important. Aquest és el cas de Tarragona. Aquí CiU segueix tenint una rellevància dominant però el grup d’ERC s’hi troba molt a prop, amb gran part dels seus perfils a Facebook utilitzats pels diputats escollits per aquesta circumscripció.

Actualment, la presència i ús de la xarxa social Twitter entre els diputats al Parlament de Catalunya és minoritària. Dels 135 membres de la cambra, només 21 tenen el seu perfil en aquesta eina 2.0. Això significa que sols el 16% de diputats interactuen amb la ciutadania per aquest canal. Aquesta és una dada que il·lustra i posa en relleu la novetat d’aquesta eina de comunicació virtual en el camp de la política parlamentària.

Quan mirem la distribució per partits, observem que CiU i ERC són els grups amb més diputats a Twitter, amb 8 i 5 usuaris respectivament. Més concretament, CiU per si sola suposa, gairebé, la meitat dels parlamentaris catalans connectats a Twitter. La resta de formacions parlamentàries (PSC, PP i ICV) tenen entre 1 i 3 diputats interactuant.

Els diputats més actius a twitter són Albert Batalla (CiU), Jordi Cuminal (CiU), Carles Puigdemont (CiU), Ernest Benach (ERC), Marina Llansana (ERC) i Núria Ventura (PSC).

La freqüència d’utilització de Twitter entre aquells diputats que en fan ús apunta que sol ser emprat pels seus usuaris periòdicament o, si més no, de forma esporàdica. La majoria hi interactuen assíduament, mentre la proporció dels que hi tenen nul·la participació es manté baix. Aquestes dades mostren que la xarxa 2.0 va obrint-se camí en l’activitat dels parlamentaris, de forma tímida en el nombre d’usuaris però notablement activa quant a la freqüència de les piulades.

Un espai per poder fer un seguiment de l’avctivitat política de casa nostra al Twitter és Politwitts que mensualment elabora rànquings.

La presència de diputats blocaires al Parlament de Catalunya és força discreta. Amb prou feines un terç dels parlamentaris catalans fan ús d’aquesta eina per exposar les seves opinions i intercanviar impressions amb els ciutadans.

El grup amb més diputats en actiu als blocs és CiU (amb 15 parlamentaris), tot i que ERC es manté amb un nombre similar (13) de diputats amb pàgina personal. El tercer és el PSC, amb una desena de blocs entre els membres del seu grup. La resta de formacions amb representació tenen una presència menor. En aquest àmbit sembla que els partits amb major representació parlamentària tenen més tendència a fer-se amb un lloc a Internet.

En la distribució per edats, els diputats amb edats compreses entre els 40 i els 55 anys són els més actius en la interacció amb els ciutadans a partir dels seus blocs personals. CiU té una important presència de diputats blocaires amb aquestes edats, amb una també destacable activitat dels diputats entre 30 i 35 anys. De manera semblant, és notable l’activitat de parlamentaris del PSC amb una franja d’edat entre els 55 i els 60 anys. Pel que fa a ERC, tot i tenir gran part dels seus representants en les edats centrals, té una activitat a la xarxa força present en els trams d’edat més joves. La resta de formacions tenen la majoria de diputats actius a Internet en les edats més freqüents.

Si fem l’anàlisi per circumscripcions. La circumscripció amb més diputats que fan ús de blocs és la de Barcelona. 34 dels 48 espais personals dels parlamentaris catalans són escrits per representants escollits en aquesta demarcació territorial. Seguidament trobem Girona i Tarragona com a zones mes avesades a la interacció dels diputats mitjançant les pàgines personals a Internet.

L’espai que concentra els diferents blocs polítics de Catalunya és Poliblocs.

Després de mesos de reunions, actes, trobades, porta a porta… ja està ja ha arribat el dia de la consulta per la independència. A Sant Feliu ens va anar  francament bé amb un resultat més que satisfactori. Amb una participació del 28’82%, i 1262 vots al Sí (90%), 76 vots al No (5%) i 49 vots blancs (3’5%).

Evidentment que podia haver estat més, però també hauria pogut estar menys. Per a mi una mostra de la importància de les consultes és l’actitud de molts dels que ens han posat pals a les rodes, com el mateix alcalde socialista per una banda imposa la bandera espanyola a la sala de plens i que a primera hora del diumenge no hi era però quan va començar a ensumar que la cosa anava bé es va fer trobadís. Són molts els que en aquesta segona onada han volgut menystenir aquests processos dient que han baixat en participació. No ho entenc, no entenc com des d’opcions polítiques que sabem el que costa moure la gent es vulgui menystenir un procés fet des de la societta civil i que se’n tregui conclusions a partir d ela freddor de les estadístiques.

Cal viure-ho, i l’ambient de diumenge a Sant Feliu, fos quina fos la participació era de festa, de il·lusió. Al llarg de dia des de CiU vam estar acompanyant nombrosos convidats que vam portar per recolzar i estimular la participació a la consulta: els diputats Josep Rull i Jordi Turull [Bloc] , l’Èric Bertran o el mateix Alfons López-Tena. Tots van destacar el bon ambient i el bon rotllo que hi havia al carrer. No és això més important que cap xifra o que un punt de percentatge més amunt o avall?.

Diumenge a Sant Feliu va anar molt bé, i no només pel resultat si no i sobretot per l’ambient, pel fet de disposar de 60 voluntaris implicats en un procés polític en un moment en que es parla tant de la desafecció. Pel fet que gent que fins ara estava a casa i passava de la política vegi també l’esforç que sovint es fa per transmetre i mobilitzar unes idees, uns valors. Perquè si, tots sabem que això és una consulta sense validesa jurídica però té uns efectes clars i és que hi ha un clar sentiment a favor del dret a decidir.

Només fa uns mesos quan presentàvem una moció al Ple per reclamar algun tema de país com la llengua o el finançament ens déien que això no cosa per debatre en un Ple de Sant Feliu. Ara suposo que amb la pedagogia de la consulta com a mínim podrem dir que el país també interessa i molt a Sant Feliu. Suposo també que el nostre Alcalde haurà après la lliçó de les consultes i quan li tornem a presentar la moció per retirar la bandera espanyola que ell va posar a la sala de plens no s’escudarà un cop més en la legalitat. Perquè no es pot anar a missa i repicar campanes.

NOTA: Aquest article forma part de la col·laboració mensual que faig amb el diari digital AraVallès.cat i ha estat publicat avui.

Ja està. Ja hem acabat, mesos de reunions, preparar actes, porta a porta, de superar les traves municipals… però ha valgut la pena.

Al llarg del dia hem portat diverses personalitats a donar suport:

El diputat de CiU, Josep Rull:

L’Èric Beltran de Nous Catalans [web]

El diputat de CiU, Jordi Turull:

El President del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Alfons López-Tena:

Al llarg del matí la nostra agrupació de CiU hem fet un parada a la plaça des d’on hem pogut contribuir a l’ambient festiu de la jornada.

Al final el resultat ha estat del tot satisfactori amb una participació del 28’82%. Amb 1262 vots al Sí (90%), 76 vots al No (5%) i 49 vots blancs (3’5%).

Articles sobre la consulta a Sant Feliu:

– Reportatge del periodista de El Punt  Manuel Cuyàs sota el títol “Aigua de Caldes” que parla de la consulta a Sant Feliu.

– Article de l’Èric Betran sobre les consultes després de venir a Sant Feliu

Dijous 25 de Febrer vàrem tenir la visita de Lluís Recoder [Bloc], l’Alcalde de Sant Cugat amb qui va passejar pel centre del municipi i li vam explicar el nostre projecte de peatonalització del centre, la plaça i la ubicació d’un parking i el futur Parc de l’Escletxa com a pulmó verd a tocar del centre del poble. Per Recoder el centre d’un poble “ha de ser un punt de trobada i no un lloc de pas. Un lloc on la gent hi vagi a passejar. El Centre d’un poble ha de fer teixit”. En aquest sentit per Recoder “el nostre centre té moltes possibilitats amb una remodelació urbana tendent a la peatonalització i sobretot la plaça té moltes possibilitats”. Des del punt de vista de CiU, Sant Feliu té el mateix repte que tenia Sant Cugat uns anys enrera, que és com créixer i afrontar la proximitat creixent a Barcelona sense perdre la personalitat ni esdevenir un poble dormitori.

A més d’això amb Recoder vàrem visitar també els darrers equipaments impulsats pel govern de CiU: el Casal d’avis i la Biblioteca Municipal.

Finalment, vàrem assistir al Centre cívic “La Fonteta” on Recoder ens va presentar el seu llibre “La llibertat com a resposta” on explica la seva trajectòria i els valors que l’inspiren. Durant la xerrada vam parlar d’Educació que requereix una transformació profunda que passi per afavorir els valors de societats emergents. Valors com l’exigència, l’esperit de superació, la cultura de l’esforç. Recoder també es va declarar com ecologista però no com els del tripartit que és “l’únic govern que s’enorgulleix de les infraestructures que no fa” i “està en contra les nuclears però acaba resolent el dèficit energètic havent de construir la MAT i comprant l’electricitat a França”. 

Per acabar i després d’un intens debat amb el públic, Recoder va reclamar un reforma de la Llei electoral per crear un sistema de llistes obertes que afavoreixi la relació electe-elector. Però va alertar sobre els efectes de la desafecció en el sentit que “la política o te la fas o te la fan”.

A continuació us afegeixo una presentació sobre la realitat econòmica de la gestió del President Montilla: Fets President Montilla, fets…

Davant d’aquesta situació avui al Debat sobre la crsisi del Parlament, Artur Mas [Videobloc] ha presentat un seguit de mesures per consensuar un Pla català per sortir de la crisi que a continuació que es concreten en aquests cinc punts:

	Moderació fiscal: aturar la pujada de l’IVA.
	Arriscar més des de la Generalitat per facilitar el crèdit a les empreses
	Lluita contra la morositat. Per exemple, fent que pagaments de la Generalitat vagin més ràpids.
	Austeritat, aprimament i agilitat de l’administració. La Generalitat ha de donar exemple davant dels ciutadans enfront d’una situació complicada.
	Reformes estructurals. Proposem un debat seriós sobre com abordar reformes en el mercat laboral, energia, infraestructures…

Dimarts de carnestoltes a les set de matí , com cada any des de fa més d’un centenar les calderes d’aram comencen a bullir. Ara a la plaça, però fa temps al Pla de l’Os, l’olor a cendra i el fum escalfen l’aire fred de febrer mentre els improvisats cuiners dels Sense Estovalles preparen els ingredients que cauran al llarg de tot el matí. Butifarra blanca i negra, pilotilles, la pastanaga i la verdura, el tall tot és a punt. Abans de d’acabar de posar els ingredients ja son a les graelles les sardines i les torrades mentre els primers marrecs de les escoles arriben encuriosits. No és festa, però l’Escudella fa festa. Una festa molt nostra que es conserva en molt pocs altres indrets del país.

Com cada any, mirem de convidar algú a l’Escudella perquè és una festa molt nostra que cal donar a conèixer i alhora potenciar. Aquest any hi hem convidat en Josep Maria Pelegrí, portaveu adjunt de CiU al Parlament i Secretari general d’Unió. En Pelegrí arriba acompanyat de dos diputats en Benet Maimí i en Joan Recasens atrets per la curiositat de la festa. Aquest any per primer cop des d’en fa un grapat, plou. Però malgrat la pluja una bona cua de gent espera la benedicció de l’Escudella i que es comenci a repartir. Tots van ben equipats amb pots i cassoles fins arribar a les 5600 racions d’escudella que es serviran.

Mentre esperem al Mossèn parlem amb en Joan Vilanova “Madró” que ens ensenya un àlbum fotogràfic que és la memòria recent de la Festa, així com les còpies d’uns originals de fa cent anys que recullia els balanç d’ingredients de l’Escudella i els costos de l’època en rals de billó!. Arriba el Mossèn per beneïr la Festa i l’Escudella mentre comentem la rivalitat entre les escudelles de Sant Feliu i Catellterçol. El Mossèn d’ara ho havia estat de Castell i ens comenta les diferències entre les dues festes.

Finalment ha arribat l’hora, es beneix l’Escudella i es comença a repartir. Enguany no la podrem menjar a la plaça en taules però ens diuen que tindrem lloc al cívic. Un cop acomiadats els convidants no sense abans provar l’Escudella ens hi anem a dinar amb una bona colla en Ramon Serra, l’Andreu Castellet, la Manoli Navarro, en Jordi Sarvise i la Cristina Buj mentre la pluja torna a apretar. L’any passat sense aigua i aquest no para de ploure, com deia en Raimon “el nostre país no sap ploure”!.

CiU i la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) han
presentat avui en roda de premsa la campanya “Sense Mili” [web] per tal de
commemorar els 10 anys de la desaparició del servei militar obligatori. Ja han passat 10 anys i a la gent més jove li deu semblar xino, però sí, abans es feia el servei militar.

En aquests moments que la política està tant desvaloritzada cal recordar algunes d’aquestes fites que hem assolit gràcies a l’acció política i personal d’alguna gent com en Carles Campuzano [Bloc] o la pròpia JNC. Recordo encara prou bé quan la supressió del servei militar la vam incloure al programa electoral de CiU de les eleccions generals de 1996 que encapçalava Joaquim Molins. Es veia com una autèntica utopia!. Però aquella mateixa legisltaura CiU va esdevenir decisiva i es va suprimir el servei militar. Per un jove d’ara és impensable que un dia revessis una carta que et digués que havies d’anar a predre el temps un any de la teva vida allunyat de tot el teu projecte personal, formatiu i vital a servir una patria que en el meu cas no era la meva. Però passava i tant que passava i haver-ho suprimit és una de les coses que em fa estar més orgullós del meu pas per la JNC.

A CATivistes han afegit un dels usaris un eloqüent vídeo sobre l’espectacle d’aquests dies entre el Conseller Maragall i el President Montilla. En 24 hores han escenificat un canvi de posició imposat per tancar una nova crsis, la diferència és que aquest cop la crisi ja no és ni entre els socis d’aquest “artefacte inestable del Tripartit” que diria Maragall, sino dins el propi PSC. Del “Gent seriosa” al “Gent seriosa?”.

Arribo ara del Debat Nebreda-Sanchís que hem organitzat la gent que formem Sant Feliu Decideix. El Debat ha anat bé, un to correcte, dialogant i cadascú defensant les seves posicions. En principi aquest hauria de ser un post situant les meves impressions en l’eix nacional (català-espanyol), però hi hagut algun comentari de la Nebreda que m’ha inspirat respondre sobretot perquè el fons del comentari es compartit per molta gent inclús de posicions ideològiques oposades. És el comentari sobre la necessària regeneració política i que els partits “són empreses que viuen pels seus clients” que m’ha fet esgarrifança.

Primer perquè parlar així quan un ha estat conseller o diputat durant un grapat d’anys i només ha provat la mel de la política, jo que vaig pels vint anys de militància de base, em desperta un cert somriure. Sobretot perquè si tant dolent és el sistema denuncia’l i renuncia-hi quan hi ets, no quan te’n fan fora.

Segon perquè en política hi veus el pitjor de la condició humana, però també, i molt menys vistós, el millor. M’admira encara ara veure companys que fan política a peu de carrer, que deixen hores de la família i del seu negoci per vocació, per uns ideals, per voler fer un poble i un país millor. Que s’exposen a ser assenyalats pel carrer per pensar i defensar el que creuen. Però que bonic és parlar de la política des d’una tribuna amb tòpics d’aquells que tan agraden i que no has de demostrar res. Però fer-ho a peu carrer és una altra cosa! M’agradaria veure molts d’aquests messies salvadors i regeneradors parlant del pressupost municipal, del porta a porta, de la llum d’quell carrer que no va o de quin model de poble volem. 

M’admira veure com tota aquesta gent es despatxa a gust amb la feina de milers de persones que com formiguetes lluitem des dels partits (sigui el color que sigui) per canviar les coses cada dia, perdent hores de feina, d’estar amb la família i amics per fer aquella pregunta, aquell article, aquella moció, preparar aquell acte i preocupar-nos pel nostre entorn més immediat. I es fa sense grans discursos, sense grans declaracions i sense aplaudiments però de forma continuada i constant en el temps. M’agradaria veure aquests salvapatries que duren de Nadal a Sant Esteve fent aquesta tasca.

En certa forma en Sanchís ho ha vingut a dir, però jo ho crec fermament. Crec que el que aquesta crisi ens ha de portar de positiu és el recuperar determinats valors: l’esforç, la constància, la dedicació, el millorar cada dia. El entendre que s’ha acabat el fer-se ric d’un dia a l’altre sense produir ni aportar res, sense esforç. Espero que aquesta recuperació de valors passi també per la política, per entendre que ara més que mai cal política en majúscules i no més experiments de falsos profetes regeneradors que des de la seva tribuna privilegiada, guanyada per la suor de molta gent que els ha fet la feina a peu de carrer i a peu d’urna, ara critiquen el sistema del qual han viscut. Perquè si no voldrà que no hem entès la gran lliçó moral del que ens està passant.

Aquest és el segon post a partir del debat generat per twitter amb l’exdiputat del PSC, José A. Donaire [Bloc]. A partir d’aquest debat ens
vam llançar un repte que era contraposar amb dades i arguments els
nostres punts de vista en diversos àmbits: infrastructures, economia… La idea és oferir un debat serè, argumentat i amb tot el Fair play possible. El primer va ser sobre infrastructures i el va iniciar en Donaire, el segon el proposo sobre economia i l’inicio jo:

Al llarg d’aquests anys el govern de la Generalitat ha demostrat ser un “alumne avantatjat” en matèria econòmica.

Amb Montilla al capdavant del Govern de Catalunya s’han assolit cotes mai no vistes abans en l’economia catalana abans locomotora de l’Estat i que es situava com un dels “quatre motors” d’Europa en plena era Pujol. Però com han evolucionat les variables claus de l’economia catalana en aquests quatre anys?. Aquí teniu el resultat. Paraules no, dades:

CREIXEMENT ECONÒMIC (variació % del PIB)

2,6       3,3       3,7       3,3       3,8             3,6     0,7     
-4,5

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009

Font: INE

POBLACIÓ OCUPADA (en % variació interanual)

1,1       5,1       3,4       5,9       3,9             2,7    -0,5     
-8,7

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009

(en valors absoluts. Milers)

2.858   3.004    3.107    3.291    3.419         3.511 
3.495   3.189

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009

Font: EPA.

PRODUCCIÓ INDUSTRIAL (evolució de l’índex de producció industrial)

            (en %)

0,1      
1,4       -2,1      5,0            1,9    -8,3     
-15,7

2003     2004     2005     2005     I    2007   2008    2009

            (en índex)

100,7  
102,1     100      105             107    98,1     
82,7

2003     2004     2005     2006     I    2007   2008    2009

Font: INE.

INVERSIÓ EN INFRAESTRUCTURES

(% creixement interanual de licitació oficial en construcció d’obra pública)

 
9,3       5,6    
-42,5     66,4    45,4          -6,8    -11,5    
-26,3

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009*

(*) Fins novembre de 2009. 

Font: Ministeri de Foment

CREACIÓ D’EMPRESES (creació interanual de societats mercantils)

 
3,8       3,2    
5,6        4,6      7,4            -7,2    -24,3     
-26,7

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009

(en valors absoluts)

22.774  23.616  24.940  26.082  28.019      26.007 19.696 14.437

2002    
2003    2004    2005    2006    I     2007    2008    2009

Font: Registre Mercantil Central

DÈFICIT PÚBLIC (en milions d’euros. Dèficit segons SEC base 2000)

 -616    
-762     -402          -1.226   -4.862  
-4.600

2004    
2005    2006     I     2007    2008     2009*

(*) Previsió Govern Generalitat

Font: Generalitat de Catalunya.

Ahir vam recollir de la impremta el nou Parlem-ne. Amb aquest nou exemplar de Parlem-ne de CiU de Sant Feliu de Codines ja portem 11 números en els que va de legislatura. És a dir una mitja de 3 o 4 exemplars l’any. D’entrada això contrasta amb els altres partits polítics com PSC o ERC, que apoltronats al govern utilitzen de forma partidista els mitjans institucionals. Sembla que no els cal fer aquest exercici d’escriure, d’informar i de ser transparents.

En quatre anys no han dit res com a partit, entre altres coses perquè no hi ha partit, ni hi ha equip. Hi ha una persona que mana i ho respon tot. A ple segle XXI en plena societat del web 2.0 anem així a Sant Feliu. Aquests quatre anys de moment, hem perdut en qualitat democràtica, i llibertat informativa. Fins i tot a la ràdio municipal ha “desaparegut” la informació política que s’ha substiuït per un magazine burlesc fet pel President de la Comissió de Festes. A l’edat mitja aquest paper també existia a les Corts Reials i també feia riure al poble, mentre el poble passava misèria. Però no estem a l’edat mitja, i estem en un moment en que cal molta llum i informació transparent per saber com els nostres recursos públics s’utilitzen per sortir de la crisi, per fer front als reptes d’un futur que s’ha complicat extremadament.

I d’això parlem al Parlem-ne, de la crisi, del pressupost de 2010, de les al·legacions que hem presentat i les peticions que hem fet i no se’ns han respost. Es podrà estar d’acord o no amb el que diem, però el que no es pot negar es que tenim la il·lusió de canviar les coses. De que hem demostrat al llarg d’aquest 3 anys d’oposició que som gent seriosa i treballadora, que som un equip compacte i que per més pals que ens posin a les rodes per fer la feina que ens ha encomanat el poble mirarem de servir-lo i fer-la el millor que sabem.

Aquest onzè Parlem-ne va per tots vosaltres, per posar llum allà on alguns i volen ombres..

Aquest post neix arran del debat generat per twitter amb l’exdiputat del PSC, José A. Donaire [Bloc] sobre la situació de les infrastrucures. A partir d’aquest debat ens vam llançar un repte que era contraposar amb dades i arguments els nostres punts de vista. Aquí podeu llegir els seus arguments i continuació els meus:

Rodalies i Trens

El traspàs de Rodalies és de rebaixes, virtual. Fins al 2011 la Generalitat no podrà decidir res, a més el traspàs no prevuen les infrastructures: vies, catenàries, estacions (que segueixen en mas de l’ADIF). Tampoc preveu el traspàs de Regionals ni del servei Avant d’alta velocitat. En definitiva, Catalunya no podrà configurar una xarxa de ferrocarrils pròpia i integrada als diferents serveis per millorar el transport públic. Per més inri, el govern espanyol ha xifrat en 117 M el dèficit d’explotació del servei anual i no té la intenció de posar-hi més diners i els trens que hi ha a Catalunya són dels pitjors.

Tot això és el resultat d’una mala negociació d’un traspàs anunciat per a quatre vegades (17 de juliol de 2007, 10 de gener de 2008, 30 de juliol de 2008 i 27 de juliol de 2009) que ha comportat un traspàs de Rodalies sense trens, estacions ni vies!.

Aeroports

En Donaire comença parlant dels aeroports començant la casa per la teulada, ens parla de Ryan Air que per cert va dur el Govern de CiU a l’aeroport de Girona. Ens parla dels aeroports de Girona, Reus que va iniciar i potenciar CiU i que han evolucionat favorablement. Però la mare dels ous és l’Aeroport de Barcelona. D’aquí només ens comenta la nova terminal, que ha finalitza el tripartit, però i la connexió amb el tren d’alta velocitat, i la connexió d’aquesta nova terminal amb el transport públic, metro i rodalies?. No hi és.

El problema de fons és el model aeroportuari. Un model presentat fa uns dies pel Ministre Blanco que torna adonar el control de l’aeroport de Barcelona al govern de l’Estat que és qui té la majoria. No aposta per la gestió individualitzada del Prat, i Aena Aeropouertos seguirà concentrant el 100% del capital i la majoria del consell d’administració. Tampoc preveu el traspàs dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell.

El Pla Nacional d’infrastructures

La licitació d’obres en matèria d’infrastructures viàries de la Generalitat durant el 2009 (93 milions) suposa un 1’8% del total que el govern té previst invertir al Pacte Nacional d’infrastructures fins al 2015 (5.015 milions). Això significa que amb aquest ritme de licitacions es necessitarien 54 anys per licitar les obres previstes al pacte fins el 2015.

A això se li afegeix que les inversions de l’Estat a Catalunya previstes en els pressupostos generals de l’Estat per al 2010 baixen un 5’4% respecte a les 2009. És a dir per quart any consecutiu l’Estat no compleix la disposició addicional tercera de l’Estatut. La inversió hauria de ser del 18’64% del total i en realitat serà del 15’2%. Així mateix en els pressupostos falten 661’7 milions en projectes pendents de determinar.

També cal anunciar els enormes retards que arrosseguem en moltes infrastructures. Alguns exemples:

– Autovia Baix Llobregat entre Ronda i C-32. Inici 1994- Final previst. 2011. 17 anys
– B-40 Quart Cinturó Inici 1994- Final previst ?. De moment 15 anys
– Variant de Vallirana. Inici 1991- Final previst 2013. 22 anys
– Desdoblamnet Girona-Frontera. Inici 2000- Final previst. De moment 9 anys
– Desdoblament Sils-Maçanet. Inici 1995- Final previst 2012. 17 anys
– N-145 Seu d’Urgell-Andorra. Inici 2002- Final previst. 2010. 8 anys
– N-340 Variant d’Aldea. Inici 2000- Final previst. 2012. 12 anys.

Totes les raons del perquè no al Pacte Nacional d’Infrastructures aquí.

Transport públic

L’exemple més flagrant és el forat negre de l’obra de la línia 9 del metro. El cost de l’obra s’ha doblat des del 2004. Costarà 7.000 € i representa un 44% de les inversions del Departament de PTOP. Això vol dir que a mesura que ha de créixer l’aportació es redueixen les altres obres, com per exemple, les del meu poble que comentava l’altre dia al twitter

Cal recordar que la línia 9 de metro arrossega greus retards respecte els terminis que va fixar el tripartit el 2004:

– Tram Badalona/Santa Coloma/Sagrera hauria d’estar en servei fa quasi 3 anys.
– Tram de l’aeroport/Zona Franca hauria d’estar operatiu ja.
– Tram central nio tan sols han començat les obres.

Els fracassos et mostren allò que els èxits t’oculten