Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

Algunes reflexions al voltant de l’evolució política al País Valencià i de la llei electoral del 5% autonòmic aprovada pel PSOE, UCD i AP

 

La UPV, com a representant del nacionalisme polític valencà d’inspiració fusteriana, va debutar en la democràcia la primera legislatura, la del 83 (tres anys després de que ho fes Catalunya el 1980) amb un percentatge de vot del 3,1% i sense aconseguir representació parlamentaria, la següent va fer una coalició amb el PCE (posterorment IU) que els va proporcionar un 8% de vot (pàracticament la mateixa que havia aconseguit el PCE en solitari raó pel que la coalició no va tindre continuitat) i a la següent, del 1991 on novament es va presentar sola va obtenr de nou percentatge del 3,7% també sense representació.

A Catalunya (i a la major part de les comunitats espanyoles pluriprovincials) hi hagues obtingut representació, tant el 1983 a l’inici de l’autonomia com el 1991. Observem que sense haver obtingut representació parlamentaria el 1983, haver-hi anat amb coalició amb el PCE i per tant quedant opacada i difuminada, en 1991 torna a assolir un nivell de vot superior al 3%,  pròxim al 4%.


Per la seua banda, C’s a Catalunya va debutar el 2006 amb un 3,0% i a la següent del 2010 amb 3,4% dues legislatures seguides amb un 3% quasi pelat que li permet obtenir representacióal Parlament català, i que li ha permès anar creixent fins anar superar el PP en l’àmbit de l’unionisme.
Al País Valencià hagues romàs extraparlamentari i probablement s’hauria extingit.


El BLOC (la força política hereva i que substitueix a la UPV) a les legislativs del 95 va obtindtre només un 2,7%, l’única vegada que el nacionalisme politic valencià ha estat per baix del 3%, però a la següent legislatura, la del 1999 va treure un més que digne 4,6% que NO li donà però representació a les Corts Valencianes, i novament a la del 2007 (i sense representació prèvia recordem-ho) obtè un 4,7%, amb un percentatge de vot a la circumscripció de Castellò del 5,9%,  PERÒ que al no arribar al 5% de TOT el territori de la Comunitat Valenciana li impedeix de nou obtenir representació parlamentària per la circumscripció de Castelló i per tant, novament SENSE visibilitat. Absurde veritat?

Dues legislatures segides per damunt del 4%, i en la segona amb un 5,9% de vot en una de les demarcacions electorals, la provincia de Castelló de la Plana.

El fenomen és més que notable. Durant quasi vint anys sense obtenir representació el nacionalisme politic valencià no només nos’ha extingit ales urnes snó que ha augmentat en representació, en uns llindars en que a la majoria de les CCAA espanyoles amb la llei electotral espanyola a la ma, -i per suposat a Catalunya-, n’hauria obtingut. El llindar establert curosament estudiat ha aconseguit evitar que assolira visibilitat.

ERC per contra va treure les dues legislatures successives la del 84 i la del 88 (8 anys seguits) va obtenir uns percentatges de vot del 4,3% i 4,1% (menys que el BLOC), pero a diferencia del País Valencià amb semblants nivells de vot, a Catalunya si que obtinguè representació parlamentària, el que li va permetre enlairar-se i creixer fins superar a la CIU/PDCAT en l’actualitat.

Això per no esmentar altres opcions politiques menors al Principat (CDS 3,8% en 1988, Solidaritat per la Independència 3,3% en el 2010 o ICV) que han estat presents als Parlament català i que a les Corts Valencianes mai no haguessen arribat, o com l’exemple més recent de la CUP i el PP que el 2012 va accedir al Parlament Català amb un percentatge de vot del 3,48% i que per tant al País Valencià haguessin restat extraparlamentàris.

I tots som conscients de l’extraordinari valor polític de la CUP  (o a l’altre extrem del PP) sense la qual “el procés” no hagués existit. Resumint, avui en dia els dos partits principals a Catalunya, ERC i C’s, NO existirien amb la llei electoral valenciana, però tampoc la CUP ni el Partit Popular, aleshores governant l’estat .


La conclusió salta a la vista, Catalunya i el País València NO SÓN TAN DIFERENTS, per més que s’han estestat en vendre’ns la narració que els valencians som més espanyols que els extremenys, perquè la falsa realitat social aconseguida per l’apagada informatriva que es produeix pel ciutada mitjà, quan una força politica esdeve parlamentaria, fa que es perceba que al País Valencià només es vota en clau espanyola. En definitiva, mitjançant la castració política del desenvolupament polític del País València.

El llindar del 5% autonòmic (cal posar de relleu que el llindar és autonòmic, (és a dir de doble tanca) és infranquejable per partits nous i/o d’àmbit autonòmic, i tinc la fundada sospita que Compromís, la coalició que aixopluga el partit més perjudicat per aquesta llei electoral, el BLOC, però dominada per una força “federalista” (sinònim de regionalisme espanyol) farà el possible per mantenir-la amb les excuses més peregrines.
La raó és clara: Espanya no es pot permetre un País València com Catalunya.

En aquests moments hi ha com a mínim tres opcions politiques valencianes amb propostes noves, que sense la tanca electoral del 5% autonòmic podrien arribar a aportar saba nova al debat polític : El nou partit del valencianisme moderat Demòcrates Valencians, la coalició sobiranista d’ERPV-Esquerra Valenciana, i una renovada EUPV, en procés de convergencia i integracio en Unidos Podemos (normal des que la seua marca referent a l’estat IU s’ha integrat en Podemos) i que amb el 5% AUTONÒMIC tindrà quasi impossible l’accés a les Corts Valencianes en solitari, i qui sap si també en coalició, recordem que l’any 2015 l’Acord Ciutada, coalició entre EUPV, ERPV i Els Verds del PV va aconseguir un 4,3% quedant fora del Parlament.

I el responsable serà Compromís que aixopluga la força política més perjudicada per la llei del 5%.
La discriminació però, no acaba en la xifra del 5% versus la del 3% com ja he esmentat abans, sinó que a Catalunya i a Espanya amb un 3% en UNA SOLA circumscripció provincial s’obté representació. Al País València però, pots superar la xifra del 5% a una i fins i tot en dues circumscripcions electoral, però si no s’assoleix al 5% de TOT EL TERRITORI autonòmic tampoc s’obté representació parlamentària.

Si ens fixem, la “molt espanyola” COMUNITAT VALENCIANA, on tant el PSOE com el PP encimbellen “les províncies” a nivell discursiu com si de territorics històrics es tractaren i no simples demarcacions territorials imposades des del poder central, i que sempre s’han negat a comarcalitzat, ens imposaren una llei electoral que obliga a tenir representació per “la província”, però a la que després se li nega la representació en funció del pes relatiu a les altres dos. Pensem que passaria si a la circumscripció d’Àlava se li negara la representació al PP per no obtenr suficient percentatge de vot a Guipúscua i Biskaia.

Doncs al País Valencià ens passa exactament això.

Aquesta llei injusta i absurda que voreja la inconstitucional (representació provincial i exigència supraprovincial) ha fet de les Corts Valencianes el feu del PSPV-PSOE, l’UCD/AP/PP i el PC/EUPV/PODEMOS. Les tres grans opcions ideològiques espanyoles (conservadors, socialdemòcrtes i comunistes) representades per distintes marques i/o grans partits principals espanyols quer barren el pas a qualsevol creixement d’opcions no sucursalistes.

Serà una errada monumental si Compromís no empeny a la modificació de la llei electoral però fa tota la la sensació que el Bloc pateix una síndrome d’Estocolm immensa i que Bloc i País, el seu corrent més sobiranista del Bloc hauria de replantejar-se moltes coses al respecte, perquè mentre no s’enllestisca una modificació radical de la llei electoral amb criteris més democtràtics no eixirem del sucursalisme i tot quedarà en fum de boja..

Si s’observen els resultats electorals des del 1983 ençà, es veuen moltes opcions que apareixen i s’esvaeixen sense deixar rastre, quan cauen per sota del llindar del 5% provincial+autonòmic (UV, CDS, UPyD, PC p.e.),  el nacionalisme valencià però, i contra tot pronòstic MAI ha baixat del 3% (estem parlant tota l’estona d’eleccions autonòmiques), excepte en la contesa que va obtenir un 2,7%), tot i no aconseguir representació torna a assolir nivells que van des del 3,1 al 4’7% en un context de derrota rere derrota sense perdre pistonada el que indica que és una opció ideologica estable, resilient i de fons que contra fracassos i invisibilitat es manté sense desapareixer. Algú pot imaginar que amb semblant conducta electoral el nacionalisme valencià no haguès romàs i  crescut si hagues arribat a les Corts?

No obstant, sense fer-se visible i sortir de l’apagada informativa que suposa quedar fora de les Corts, mai no arribara a superar el seu sol de vot, per créixer i arribar a ser hegemonic (com els ha passat a ERC i/o C’s) i això al PP i alPSOE (i al PCE representat ara dins Compromís i amb forts lligams amb Podemos) els fa feredat, pel que faran tot el possible per evitar-ho. I el problema, el greu problema és que ara el nacionalisme polític valencià representat a les Corts té l’enemic dins de casa, i a mes a mes -el que és encara més greu- li ha cedit el comandament, .

Tot apunta a que des d’un sector de Compromis (no cal especficar-hi quin) no hi ha massa interes en modficar la llei. Aquesta els garanteix que un dels sectors de la Coalicio, el BLOC, tinga temptacio de trencar-la per anar en solitari a les eleccions.

Si no exigim el canvi de la llei electoral estem on estavem. Hauria de ser un clam. Ens enredren per que aquest item un dels mes importants si no el més d’aquesta legislatura, passe desapercebut.

Només hem de pensar que si la propera legislatura ja no hi ha el govern del Botànic o similar i el govern torna a tindre’l la dreta espanyola, haurem perdut una oportunitat històrica, perquè el PP /Cs no prendrà cap iniciativa al respecte, i el PSOE te tan poc interes com el PP (sinó més, perque el nacionalisme politic valencià és el rival directe que pot desplaçar-lo del poder) mirara a una altra banda com ha fet amb tants temes sensibles. És ara o potser mai tornarem a tenir l’oportunitat.

L’element més distintiu, allò que determina d’una manera radical la dferencia en l’evolució del dos territoris és que a Catalunya la força hegemònica que va exercir el poder POLÍTIC després de la Transició va ser la Convergència Democràtica de Jordi Pujol a diferenca del País Valencià on va ser el PSPV-PSOE de Lerma (després de la defenestració de l’opció valencianista de Josep Lluis Albinyana per part de l’aparll central del PSOE madrileny).  A CAtalunya amb una força catalanista com iniciadora del nou cicle autònomic, (i amb una llei electoral que li ho ha permés!) les coses han pogut evolucionar. Al País Valencia amb un PSOE rabiosament jacobí l’evolució ha estat una altra.

Al País Valencià doncs. el PSOE va ser la força política majoritaria, però el catalanisme cutural va ser exerct per l’Acció Cultural d’Eliseu Climent. 

El “catalanisme cultural” ha estat capaç d’escombrar de pobles i comarques el blaverisme, el franquisme i el fatxerio, i avui aquest és un fenomen residual a la ciutat de València i rodalies, però no ha pogut superar l’entrebanc eectoral. En la mal anomenada “Batalla de València” on vam cometre molts errors de joventut que pagarem molt, el principal va ser confiar en el PSOE (no sabíem el que significava ser el policia bo) i ens la va ficar per l’angonal.

El PSOE no ha canviat en res, és coaliga a Badalona amb la CUP i a Lleida i Tarragona amb PP i Cs.
Al Principat la gent ja s’ha desenganxat,  ja és un partit residual, ja es poden fer propostes polítiques de trencament.

Al País Valencià dissortament aquest fenomen no s’ha produït encara, i el PSOE manté la seva musculatura intacta i mentre no ho afeblim, no podem presentar a la ciutadania una proposta republicana i menys encara si és sobiranista.

Hem de seguir treballant per a desgastar al PSOE, incrementar les contradiccions, abans de llançar una proposta seriosa a la població. La gran diferència entre el nord i el sud del riu Ebre, està en la confiança dipositada en el PSOE. Si observem amb deteniment, la suma de vots de PP-Cs al nord i al sud no és diferencia massa. És el PSOE, el policia bo del nacionalcatolicisme-monàrquic-espanyolista, i per aquest ordre de prioritats el que marca la diferencia entre els dos grans territoris de la naco catalana, i mentre no ens deslliurem d’ell, res no canviara en allò substancial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.