Miscelània
23/06/2018
L’altre dia vaig quedar sorprès de fins a quin punt el PSOE ha parasitat les consciències de molts suposats “sobiranistes valencians” com vaig poder comprovar amb un grup d’amics amb qui compartisc tertúlia, quan vaig titllar el PSC/PSOE de falangista, i on vaig quedar molt sorprès davant la sorprenent reacció negativa quasi unànim que va provocar el comentari (no tots tots amb la mateixa virulència certament).
No és però la primera vegada que ho he observat. Hi ha un sector de la progressia “valencianista-sobiranista” que encara no s’ha dutxat de les recialles sociates
És clar que el PSOE no és la Falange perquè la FE és un partit feixista que proposa un estat corporatiu organitzat en feixos socials, sindicat vertical, familia municipio sindicat, diputats pels col•legis profesionals democracia orgánica, etc., I en aquest moment tots els partits de l’arc polític espanyol accepten el model de la democràcia liberal, fins i tot Vox i C’s, pero l’ANALOGIA (que no identitat) PSOE~ FE és perfectament vàlida perquè el PSOE (com la FE) conjumina un discurs espanyol aconfesional per una banda, i abrandadament nacionalista espanyol per l’altra, amb un discurs “social” talment com el que van brandar el Fascio a Itàlia o el Nacional Socialisme a Alemanya, (amb els que només compare discursos teòrics, no praxis histórica compte!!!) per tant és el que ‘estructuralment’ més se li assembla.
Aquest discurs social per contra, està absent al PP, C’S i Vox. Podemos té una factura més semblant al justicialismo argenti peronista. Òbviament el PSOE i Podemos tenen semblances però també diferències importants. Un parla de nació espanyola i l’altre de pàtria que no es ben be el mateix, un rebutja de pla el dret a l’autodeterminació i l’altre matisa molt més, etc.
El que vaig veure-hi l’altre dia no va ser una refutació argumentada sinó una resposta emocional col•lectva que em va sorprendre i que em va fer pensar. Molt.
https://www.vilaweb.cat/…/psc-bascula-cap-feixisme-1.html
https://www.vilaweb.cat/…/psc-bascula-cap-feixisme-2.html
https://www.vilaweb.cat/…/la-vergonya-socialista…/
23.06.18
L’estat espanyol no ha sortit del franquisme mai. Tota la classe política espanyola esta amerada de franquisme des de l’extrema dreta fins l’extrema esquerra. Només queda una opció política per sortir de l’atzucac: l’independentisme. La ideología a batre és l’espanyolisme. És la que ens paralitza com a societat, i parasita les consciències a nivell individual, la que ens aliena com a societat, com a economía i com a poble, per això els partits espanyols no són cap alternativa, s’anomenen PP, C’s, PSOE o Podemos, dit siga sense ànim d’ofendre a cap dels militants dels esmentats partits. No ho són ni com a estació de pas perquè hom acaba enviscat en la seua trama enganxosa.
La marginació econòmica del País Valencià no ve d’un dia. És programàtica i de llarg abast en el futur. El País Valencià té una relació tòxica amb Espanya que passa entre d’altres coses per un gravíssim complex d’inferioritat i per tant amb una falta de confiança en si mateix paorosa. D’ahi l’anticatalanisme i els gests grandiloqüents compensatoris de “millor terreta del món” “pàtria valenciana” “per ofrenar..” etc. i altres per l’estil.
Actuem doncs en conseqüència. Siguem independentistes.
15.04.19
L’any 2006 la premsa donava notícia d’una enquesta sobre fílies i fòbies dels espanyols envers els altres pobles de l’estat. Desconec els aspectes tècnics d’aquella enquesta, les preguntes, metodologia, representativitat de la mostra seleccionada i tot això, de manera que no puc dir res sobre el rigor amb què fou fet el sondatge ni sobre la poca o molta fiabilitat de les seues conclusions. En tot cas, les dades que aportava, tan distintes i distants del que era la idea més comunament acceptada pels valencians sobre ells mateixos (o més aviat sobre la imatge d’ells mateixos que creien que projectaven en els altres), em venien de perles per amanir la columneta sabàtica d’aquell 14 de gener que vaig titular «Amor no correspost». Perquè que els catalans(en l’accepció convencional del terme, ço és, els ciutadans de Catalunya) fossen els pitjor valorats pels altres era absolutament previsible, però que els valencians els seguíssem immediatament en l’oprobiós llistat de les fòbies rebentava tots els esquemes amb què havíem fet mans i mànigues per integrar-nos de ple i amb totes les conseqüències, i amb la inestimable ajuda de coaccions de tota mena, en la hispanitat. Tan simpàtics, dòcils i oberts com ens pensàvem, tan disposats a continuar ofrenant glòries i riqueses al tresor d’Espanya perquè en disposés a discreció, tan reblanits o muelles com la història ens havia fet, i resultava que encara se’ns devia veure el llautó de la catalanitat, que amb prou feines i escàs èxit havíem tractar de dissimular, corregir, ofegar i substituir per una més lluïdora espanyolitat que ens assegurés un puesto en el pervindre de la modernitat. Perquè a què es podia deure aquesta mania sinó a la identitat que l’ull aliè establia entre valencians i catalans del Principat? Valga l’anècdota –que d’això es tracta a fi de comptes– per il·lustrar la idea que per a la determinació de la identitat i la consciència de pertànyer a un poble no n’hi ha prou amb un espill on mirar-se. Sobretot quan aquest espill és dissenyat per distorsionar la imatge que projecta. A El tercer home, la pel·lícula dirigida per Carol Reed en 1949 sobre la novel·la homònima de Graham Green i protagonitzada per Orson Welles, hi ha la cèlebre seqüència a la galeria d’espills d’una fira d’atraccions. Em fa l’efecte que els valencians sempre estem disparant a l’objectiu equivocat, entre imatges distorsionades. Em fa l’efecte que no l’encertem mai.
28.04.19
Impressionant article d’en Joan Ramon Resina! Un dels articles de reflexió més complets encertats i colpidors que he llegit en molt de temps!!
“Espanya, més que cap altre país occidental, inclosa la mateixa França, desplega una política fundada en els principis, incapaç d’entendre la política com a negociació, pacte i respecte pels compromisos. Tant li fa que el principi sigui a voltes la religió, la llengua, la monarquia, la unitat, o la constitució; allò que en fa un principi és la intransigència. La que en el pacte hi veu sempre una traïció. És sobretot per això que Espanya representa el nacionalisme en estat pur. Tant li fa que els seus polítics s’espolsin el concepte disfressant-lo de constitucionalisme i l’apliquin mecànicament –val a dir estúpidament– a tothom que els recorda la importància dels tractats, de les lleis privatives, com ara els estatuts d’autonomia (ells en diuen privilegis) i dels drets arranats. Tant li fa, perquè nacionalisme no és pas lluitar per imperatiu moral i responsabilitat social per a escapar-se d’un estat disposat a immolar-ho tot a la seva idea, sinó violentar la consciència en nom d’una legalitat que no és res més que l’expressió de la voluntat fanatitzada per aquella idea. Nacionalisme és impedir a qualsevol preu la resolució de les reivindicacions en conflicte. Aquesta idea de sobirania com a voluntat desenfrenada resumeix tota la virtut i tota la justícia de què són capaços políticament els espanyols. Amb independència de la forma de govern, el nacionalisme els aboca a l’estat absolut, aquell que, gelós com una divinitat primitiva, trona ‘la venjança és meva’ en vista de qualsevol desviació en l’amor que considera que li és degut.”
https://www.vilaweb.cat/noticies/nacionalisme-recurs-ineptes-joan-ramon-resina/?fbclid=IwAR2R6143YMB_C08v8WdeUXBcWpFepNfCMj7Yr3Kb54JIGDVAU_7DYrrz2w
04.05.2020 Faig meua aquesta entrada del Bloc de Savall
“Soc conscient que aquest post no agradarà a la majoria dels seguidors d’aquest bloc, què voleu que us digui? Cadascú és “cadasqual” i tants caps tants barrets. No escric perquè em feu l’onada, ho faig per provar d’explicar el que em passa pel cap, i per compartir amb vosaltres el que veig, m’expliquen o recordo. També soc conscient que igual s’emprenyaran amb mi els qui més estimo, perquè el pes del “no t’hi emboliquis” és cabdal en la manera de veure el món a la catalana, fins i tot quan hom te tota la raó del món. Però el silenci acostuma a ser el millor còmplice de la mentida, i per aquí si que no passo. No intueixo que hi hagi al món cap fill d’Isaac que em vulgui mal, cosa que no estic segur de poder dir dels descendents de Ismael, i per tant deixaré clares unes poques coses.
Gaza torna a bullir i els mitjans tornen a anar plens de fotografies colpidores de civils morts a resultes de les operacions militars israelianes a la Franja. Son imatges esfereïdores, com eren les dels nens morts en blanc i negre a la revista Life quan la guerra de Vietnam, com ho eren els cadàvers de les criatures mortes víctimes del bombardeig implacable dels aliats sobre el III Reich que publicava la revista Signal, com les dels morts a Barcelona sota les bombes de la Reggia Aeronautica de Mussolini, l’inspirador de Hitler, l’amic de Franco restaurador de Borbons. A ningú li agrada, tothom detesta l’horror de la guerra, i la població civil, de sempre, no d’ara, en rep les injustes conseqüències.
Altre cosa es que els morts siguin sempre relatius. A ningú li importa un borrall que les víctimes de la guerra del narcotràfic a Mèxic es comptin per milers. La gent que demana el boicot a Israel, quan pensa en Mèxic, esborra del tour turístic llocs marcats amb sang com Ciudad Juárez o Tijuana, i es centra en els resorts de Playa del Carmen o Cancún, on pot prendre el sol i fotres tova a cop de Pinyes Col·lades amagada darrera la seguretat privada dels Hotels de Luxe. Hi ha morts de primera, de segona, de tercera i morts jueus. Perquè sabeu què? Israel molesta, fa nosa.”