PODEMOS? NO CREC.
Podemos ha errat la seua acció política de cap a peus. No se n’ha adonat que l’eix profund que ha configurat la política espanyola des de la mort de Franco ençà, ha estat l’eix nacional-territorial, amagat i barrejat això sí, sota i amb l’eix social dreta esquerra.
Jo vaig arribar a pensar que per primera vegada en la història espanyola, un partit d’abast estatal, agafava el bou per les banyes i apostava per un canvi profund de l’estat, un canvi transformador que només pot ser de model territorial i de sobiranies emergents. En compte d’això ha disputat un pastís que ja té amo: el del jacobinisme d’esquerra espanyola del PSOE, certament amb una retòrica distinta, de tall bolivarià de “pàtria y pueblo venceremos”, però al cap i a la fi de nació espanyola, i no obstante, ha acabat fent-los el joc al que de bestreta Iglesias volia esquivar, “los pitufos gruñones ex PCE” escampats per les espanyes sota una multitud de sigles: les restes del naufragi del PCE-PSUC.
És cert que a marejat a Galicia, Euskadi, Catalunya i sobretot al País Valencià on “quasi” aconsegueix fer de Compromís una confluència de Podemos, gràcies a que bona part de l’ADN de Compromís i de la seua portaveu té el seu origen en el PCE/IU, sector que a mes a potinejat a plaer la coalició.
A errat de banda a banda, perquè l’únic combat que li pot guanyar al PSOE és el territorial, no el social ni el nacional espanyol. A mes tenint en compte, que a l’Estat Espanyol no hi ha espai per a dos partits socialdemòcrates.
A Galicia i Euskadi la partida sembla que ja ha finit, i al País Valencià amb el triomf de la candidatura de Pilar Lima poc sensible al fet nacional valencià, al front del partit, la decadència del sector pro podemos a Compromís i de la seua portaveu, afegit a la intel·ligència política que està demostrant Ximo Puig al postular-se al País Valencià i des del PSOE com l’equivalent del que Feijóo representa a Galicia des del PP, el deixen sense oxigen electoral ni ideològic, perquè a l’igual que a Galicia es veurà emparedat entre el discurs valencianista-espanyol del PSPV-PSOE i el federalista sobiranista de Compromís, sempre i quan aquest sàpiga llegir la lliçó del BNG i es desmarquen de l’espanyolisme naïf de Podemos. Aixo per no parlar del discurs república independentista de forces minoritàries com Esquerra Valenciana-ERPV amb un discurs encara marginal però més creïble i que fa de tallafoc d’una reedición del radicalisme podemita.
El nacionalisme espanyolista de matriu madrilenya no els ha deixat entendre els procesos i les forces polítiques profundes que sacsegen l’Estat des que Joan Fuster va escriure Nosaltres els valencians.
Les eleccions gallegues i basques doncs, a més de posar de manifest el creixement sostingut del sobiranisme, lent però ferm, i el retrocés de l’espanyolisme en les seues distintes variants, han certificat el final de l’aventura d’eixe invent polític atribuïble al 15M i covat als departaments universitaris de CC.PP. de la Universitat Autònoma de Madrid.
DEP Podemos? Tot fa pensar que si.