Arran de la recessió, alguns experts van popularitzar el terme i el concepte de nou normal. Explicat senzillament: abans consideràvem que eren normals determinades característiques de l’economia. Després de la crisi, ho són unes altres, algunes considerades anòmales prèviament. Aquestes conformen el nou normal, és a dir, allò que serà normal en els pròxims temps.
Tots els sectors econòmics es debaten entre l’aposta pel baix cost i l’aposta pel valor afegit. Al meu entendre, l’economia catalana només pot decantar-se pel valor afegit: és l’única via per a assolir competitivitat en una societat mínimament equitativa. Per tant, no pot estranyar que sostingui que també cal aplicar-ho al turisme en tant que
L’excés de confiança és un dels defectes humans amb més clares repercussions negatives. S’observa en comportaments individuals: assumpció de riscos més enllà de les capacitats personals raonables per a fer-hi front. I es detecta en comportaments socials: conflictes magnificats perquè cada bàndol està falsament convençut que té la victòria a les mans. L’economista nord-americà Timothy
Això que, pel nostre gust abusiu pels anglicismes, solem anomenar big data –les dates massives en català– representa una revolució a punt d’esclatar. Com a totes les revolucions, domina ara entre els partidaris una visió idealista dels beneficis que ens aportarà. Tanmateix, l’experiència històrica ens mostra que les revolucions poden torçar-se i esdevenir dolorosos calvaris.
Cinc característiques bàsiques a què haurien d’aspirar totes les organitzacions empresarials catalanes: Representatives – Doblement: perquè se sap quantes empreses els donen suport i perquè la seva veu és el reflex de l’opinió majoritària de les empreses que en formen part. Propositives – A banda de les grans definicions sobre el model econòmic, haurien de
Un dèficit col·lectiu de les societats modernes és el sentit matemàtic: cada dia es poden constatar afirmacions que fan destacats polítics o periodistes que denoten una incomprensió de les dades disponibles. Aquesta mena de discalcúlia ens condueix a interpretacions errònies o esbiaixades que serien anecdòtiques si no sustentessin, com fan, la presa de decisions. Les
Des de la integració d’Itàlia en un sol estat fa 150 anys, no s’hi havien produït tan pocs naixements com el 2014. Per això, la ministra de Salut d’aquell país, Beatrice Lorenzin, ha afirmat sense miraments: Siamo un Paese che muore –som un país que es mor.[1] Sense tant dramatisme potser, moltes societats europees pateixen
El càlcul és clar: si volem que la temperatura del planeta no augmenti més dels 2ºC que ens hem posat com a límit tolerable, hem d’abandonar l’explotació de molts jaciments de combustibles fòssils encara que no s’hagin esgotat. En concret, hem de deixar sense tocar la tercera part de les reserves conegudes de petroli, la
Que el govern xinès restringeix l’accés dels seus ciutadans a l’internet o a les xarxes socials és tan assumit que ja no causa indignació, ni tan sols dins del país. La lectura fàcil –i, per fàcil, no necessàriament equivocada– és la por a la llibertat. Costa mantenir un règim autoritari si la gent pot tastar
Primer van ser les accions: els 25 directius d’Euskaltel van comprar accions de l’empresa per valor de 3,4 milions d’euros. Ho van poder fer perquè la mateixa empresa els va atorgar un crèdit en condicions molt avantatjoses. Després van venir els incentius per la sortida a borsa: un total de 46 milions d’euros de prima
Potser ha arribat l’hora de recuperar la justícia social. Doblement: en el discurs polític i els seus programes d’acció i en la realitat palpable de la nostra societat. Fa massa temps que la tenim abandonada, aparcada, com si fos un valor obsolet, impropi dels temps actuals. L’hem de rescatar si no volem que la cohesió
Durant 85 dies, la plataforma petroliera Deepwater Horizon va deixar anar petroli al Golf de Mèxic. L’equivalent a més de 3 milions de barrils. La tragèdia humana –onze morts– va sumar-se a un desastre ecològic de gran magnitud i a uns extensos perjudicis econòmics que exigien compensacions. Ja s’han fixat: 18,7 miliards de dòlars.[1] Són
Breu relat dels fets: el 2008 el govern nord-americà rescata l’asseguradora AIG amb 182 mil milions de dòlars. Tot seguit decideix bescanviar aquest rescat pel 79,9% de les accions de la companyia –òbviament, passa a ser-ne l’amo. L’anterior conseller delegat i màxim accionista fins aleshores, Hank Greenberg, pledeja contra aquesta decisió. Ara, al juny del
Catalunya és país de fires. Ho és per la Fira de Barcelona, esclar; una de les nostres grans eines de projecció i de dinamització econòmiques. Però ho és, sobretot, per les dotzenes i dotzenes de fires que se celebren arreu del territori, en palaus especialitzats, en naus i locals habilitats, al carrer a ple aire…
Conegudes les nostres capacitats i estimades les nostres potencialitats, els pilars d’un model econòmic que ofereixi prosperitat a la societat catalana són aquests quatre: la indústria, el turisme, la logística i l’explotació, en el bon sentit del terme, del talent. Si ordenem aquests quatre pilars d’una certa manera i n’agafem les inicials, ens surt TILT.