S’han fet públics els resultats d’un llarg estudi de l’Agència de Medi Ambient dels Estats Units sobre els impactes de la fracturació hidràulica en les reserves d’aigua del país. Ràpidament, un portaveu de l’Institut Americà del Petroli ha destacat que l’estudi confirma el que ells ja deien: que la controvertida tecnologia és ambientalment segura.[1] Tanmateix,
La gran operació judicial contra la FIFA per suborns i altres tripijocs no ha causat sorpresa. És un d’aquells escàndols que tothom sap que pot esclatar. Hi havia massa coses en el funcionament de la FIFA que feien mala olor. Diuen a Espanya que cuando el río suena, agua lleva. Jo no sóc tan malpensat
Les estadístiques són males conselleres. Les mitjanes i els percentatges solen homogeneïtzar la informació fins a un punt que distorsiona la realitat. Per això, agafar-s’hi sense cauteles i construir un discurs a partir d’aquestes xifres despullades de context no només és un error conceptual sinó que pot tenir un efecte molt contraproduent. Un exemple actual
“A l’Aràbia Saudita reconeixem que, algun dia, no necessitarem combustibles fòssils”. Que ho digui Ali al-Naimi, el ministre de Petroli d’aquell país[1], fa que no sigui un comentari menystenible. Si hi afegeix que planifiquen com esdevenir “un poder global en energia solar i eòlica”, els ulls s’esbatanen. Sobretot, quan constates que no es refereix a
La necessitat d’estrènyer els lligams entre la universitat i l’empresa és un clàssic dels discursos públics des de fa decennis. És cert que alguns sectors universitaris, minoritaris però cridaners, s’hi oposen amb rotunditat; de vegades, fins i tot, amb formes contundents. De totes maneres, el gruix dels dos mons és conscient que aquesta és una
Els directius de qualsevol organització que hagi de cobrir un determinat pressupost anual coincidiran en les seves preferències: és molt millor obtenir un contracte de 3 milions d’euros que no pas buscar-ne 300 de 10 mil cadascun. Des d’un punt de vista de rendibilitat de l’esforç, no els ho discutiré pas: té una lògica robusta.
Les continuades revelacions sobre polítics amb diners sospitosos a l’estranger crea un ambient desfavorable als matisos i a les precisions. En ares, però, d’una societat més democràtica i, en conseqüència, menys corrupta, convé distingir molt bé de què parlem quan parlem d’aquests temes. Intento, doncs, fer aquest exercici: Hi ha 180 mil espanyols amb diners
Després que un noi de tretze anys irrompés al seu institut a Barcelona i matés un professor, era inevitable que s’encetés un debat sobre el model educatiu. En calent, el ministre de l’Interior va demanar una reflexió sobre els valors que s’inculquen als joves –una petició sorprenent atès que els valors que es desprenen de
Fa poques setmanes, TVE estrenava un nou programa de varietats per a cobrir els vespres del dissabte. El títol era horrible (Alfombra Roja Palace) i el contingut, també. Al cap d’un mes, ja l’ha cancel·lat. El motiu argüit són els baixos índexs d’audiència. La concepció del programa no era original; repetia una fórmula coneguda, oferta
Nego la major: que el següent pas en el procés cap a la independència sigui la convocatòria d’eleccions al Parlament. Admeto que és una idea que s’ha instal·lat en els dirigents polítics, en els líders del moviment cívic i, sobretot, en els opinadors mediàtics. De totes maneres, continuo discrepant d’aquesta premissa –poc fonamentada al meu
Quin és el pes real de la indústria a Catalunya? La pregunta és simple, però la resposta no ho és gens. Per això, no ha de sorprendre que se’n doni xifres molt variades: aquests últims mesos he recollit esments al 18%, al 21%, a entre el 40 i el 50%, al 59%… No citaré les
Probablement, irreversible és l’adjectiu més neguitós que pot aplicar-se a un fenomen relacionat amb el canvi climàtic. Ens adverteix que haurem d’assumir aquella alteració i, sobretot, ens acusa d’haver fet tard. Vista la inoperància de l’estratègia seguida fins avui per a la mitigació de les emissions que escalfen el planeta, ens haurem d’acostumar a sentir-lo,
Avui fa 300 anys els defensors de Barcelona es rendien a les tropes borbòniques; ja no podien resistir més davant una derrota inevitable. La rendició es va pactar, però els seus termes no foren respectats. Els vencedors van faltar a la seva paraula. D’aleshores ençà, s’ha convertit en una constant l’incompliment per part dels governs
Fa més de vint anys, Catalunya fou pionera en l’adopció dels clústers com a eina de desenvolupament industrial. A Europa, l’acompanyaven Escòcia i el País Basc. A Nord-amèrica, ho feien Massachusetts i algun altre estat. Fou una elecció encertada. Tot i els altibaixos d’aquests dos decennis, avui els clústers constitueixen una peça important a totes
N’hi diem economia col·laborativa, tot i que, si volguéssim ser més fidedignes al terme anglès –sharing economy– i a la seva naturalesa intrínseca, seria preferible dir-ne economia compartidora o de la compartició. Tot i que la cultura del bescanvi és molt antiga, les fórmules modernes han irromput amb força en les nostres vides aquests últims