Diletant i dissonant

L’excés de confiança és un dels defectes humans amb més clares repercussions negatives. S’observa en comportaments individuals: assumpció de riscos més enllà de les capacitats personals raonables per a fer-hi front. I es detecta en comportaments socials: conflictes magnificats perquè cada bàndol està falsament convençut que té la victòria a les mans.

L’economista nord-americà Timothy Taylor, editor del Journal of Economic Perspectives, fa un repàs de com aquest excés de confiança es pot notar a tots els agents del sistema econòmic[1]:

• En els consumidors a l’hora d’adquirir certs productes de risc, la qual cosa obliga els governs a establir costoses mesures de protecció dels usuaris.
• En els directius empresarials a l’hora de valorar la marxa de l’empresa i triar les inversions o les operacions futures, la qual cosa els fa prendre decisions errònies d’entrada.
• En els actors financers a l’hora d’efectuar les seves operacions, la qual cosa els fa atorgar un mal calculat avantatge als pros per damunt dels contres.

Cal recordar, d’altra banda, que l’excés de confiança sol fer bona parella amb el biaix d’autoatribució (self-attribution bias), consistent a creure que allò que va bé és mèrit quasi exclusiu de les pròpies habilitats, mentre que allò que no rutlla es deu, sobretot, a la mala sort.[2]

Aquests vicis posen en dubte, novament, la pretesa racionalitat de les decisions econòmiques. L’apunt de Taylor em duu al d’un altre economista, en aquest cas anglès: Tim Harford, prolífic autor de columnes d’opinió i de llibres d’un cert ressò, com la sèrie iniciada el 2005 amb The undercover economist.

Harford parteix d’una premissa: posar-se d’acord en una disputa sempre és més beneficiós que no fer-ho. Tanmateix, la realitat quotidiana mostra que aquesta pràctica –posar-se d’acord– no és tan general com caldria. Per això, es pregunta quins motius la desaconsellen. En troba almenys tres[3]:

• Algun dels implicats busca rendiment personal en el desacord (reforçar la posició pròpia en l’organització, guanyar notorietat pública…).
• Domina la necessitat de mostrar bel·ligerància, que tothom sàpiga que s’està disposat a arribar fins al final en defensa dels interessos de part.
• Es produeix una errònia percepció del cas i se sobrevaloren les probabilitats de guanyar amb l’enfrontament.

Harford opina que l’última és la que explica més desencontres; la qualifica de pensament il·lusori (wishful thinking). És exactament el que Taylor descrivia com a excés de confiança. Aquesta capacitat d’adoptar actituds més agosarades de les que recomanaria la desapassionada ponderació de les condicions d’entorn i de la destresa d’un mateix esdevé un factor clau capaç de destarotar el dinamisme de l’economia.

Cal reconèixer que ja hi ha economistes que procuren abordar aquesta qüestió amb rigor i buscar-hi resposta per al millor funcionament dels mercats: al capdavall, qualsevol mecanisme que ignori les característiques naturals dels agents que hi intervenen és defectuós per se.

De totes maneres, aquest no és un inconvenient limitat a l’economia. Les persones no som escindibles i estenem els mateixos vicis i les mateixes virtuts a totes les facetes de la nostra vida. Per això, ens hauríem de preguntar si l’excés de confiança, el biaix d’autoatribució o el pensament il·lusori no condicionen també –i potser massa– la marxa del país en els àmbits polític i social. Potser aquí hi ha el desllorigador de molts aparents atzucacs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!