Tots els sectors econòmics es debaten entre l’aposta pel baix cost i l’aposta pel valor afegit. Al meu entendre, l’economia catalana només pot decantar-se pel valor afegit: és l’única via per a assolir competitivitat en una societat mínimament equitativa. Per tant, no pot estranyar que sostingui que també cal aplicar-ho al turisme en tant que sector vital per al nostre desenvolupament.
Hi ha almenys quatre motius que m’hi decanten sense vacil·lar:
- Com a país no ens podem obsedir a batre cada any el rècord de turistes. Aquesta cultura de la plusmarca esdevé fàcilment malaltissa i fa més important superar la xifra prèvia –perquè, altrament, seria l’hecatombe psicològica– que qualsevol altra consideració econòmica, social o ambiental. El resultat final és, sempre, contraproduent. Allò que hauria de comptar és l’increment de la renda que deixa el turisme a casa nostra i aquest propòsit s’assoleix de manera més racional si hi ha una oferta d’alt valor afegit.
- Moltes famílies depenen salarialment del turisme. En una societat que aspiri a la cohesió interna, no li convé que aquests llocs de treball siguin precaris i interminents. Novament, només el valor afegit ens pot treure d’una excessiva estacionalitat lligada al bon temps. Amb productes excel·lents que allarguin les temporades fins a fer-les indistingibles, es podran ofertar llocs de treball més estables i més ben remunerats, atès que es podrà elevar el perfil professional d’aquells que els ocupin.
- Disposem d’uns atractius turístics molt valuosos, tant climàtics com de patrimoni natural i cultural. El nostre turisme va sorgir del rendiment passiu d’aquests atractius. Els turistes venien i nosaltres ho aprofitàvem. Certament, el sector s’ha transformat molt els últims anys, però encara ens cal aprofundir en la creació de productes que conformin unes experiències singulars, diferents, seductores… Sobre l’entorn que gaudim, ens cal una oferta cada vegada més original i més distintiva, que ens permeti competir amb confiança amb les grans destinacions mundials i que, al mateix temps, revaloritzi i protegeixi els valors de la nostra diversitat cultural, biològica i paisatgística. Aquesta oferta no pot ser altra que una d’alt valor afegit.
- Un bon nombre de municipis catalans troben en el turisme la seva principal font de riquesa. No ens interessa, però, que els seus ajuntaments esdevinguin captius d’aquesta activitat, que en depenguin de manera esclava. Ben altrament, hem de pretendre que el valor afegit de l’activitat turística que s’hi dóna sigui un trampolí per a impulsar-hi projectes de modernització i de dinamització econòmica que obrin els horitzons.
El turisme familiar, el turisme de negocis (congressos, convencions, fires, reunions empresarials…) o el turisme especialitzat (gastronòmic, esportiu, religiós, sanitari, naturalista, urbà…) constitueixen les peces bàsiques d’aquest model de valor afegit. Afortunadament, hi ha molts empresaris i molts professionals que hi treballen, amb el suport del govern català i de moltes administracions locals. El camí a recórrer, però, encara és molt llarg i convé que no perdem de vista la finalitat, que no caiguem en les constants temptacions de rebaixar objectius i d’acomodar-nos en l’anar tirant, que invertim i innovem, que ens promoguem de manera més coordinada i planificada sota la marca Catalunya i que ens repetim contínuament, com si fos un mantra, que treballem per un turisme de qualitat, responsable i sostenible.