Comentari a la Nota d’Opinió Faure i Delors de Ferran Ruiz
Com sempre, agraït per l’estímul intel·lectual de les “Notes d’Opinió” del sr. Ferran Ruiz. El primer que m’ha suggerit ha estat el de valorar les aportacions que venen, o potser hem de dir venien, de la cultura francesa.
En el tímid procés de modernització de Catalunya i Espanya, segles XIX i part del XX, hi ha tingut molta influència la manera de fer i d’organitzar-se de la França eixida de la Revolució Francesa: Això és vàlid per l’organització territorial, la manera centralista de funcionar (tant a Madrid com a Barcelona), la influència literària i artística,… Recordo amb nostàlgia i agraïment les aportacions pedagògiques d’un gran professor, el senyor Jaume Jorba, que va morir prematurament, que havia begut de la pedagogia francesa. Els “cahiers pedagògiques” van fer, i podrien continuar fent, un gran servei.
El gir dels anys 90 del segle passat en què la influència francesa va donar pas a l’anglosaxona i la psicologia va desplaçar a la pedagogia, van contribuir a allunyar-nos de la realitat de les aules i els centres i han contribuït a portar-nos al maremàgnum confús on som ara, però això és una altra història que mereix una reflexió a banda.
Tant Faure com Delors, cadascú en el seu temps, eren persones preocupades per l’humanisme, per al que és essencial i permanent i que ha de tenir, ara i sempre, l’educació que volem per les persones que han de fer un món millor; o sigui, més cultes, més capaces de resoldre i gestionar situacions complexes, més preparades per col·laborar amb altres persones, més autònomes i més responsables.
Ambdós informes donen un valor primordial al llenguatge, que és en definitiva la manera com els humans manifestem la nostra capacitat de pensar i pensar bé. Recentment, va morir un gran intel·lectual i activista social del nostre país, el sr. Josep M. Terricabras. A la seva “lectio última”, pronunciada a la UdG el 17 de novembre de 2017 i que té un títol suggerent: “Tot és provisional”, fa una defensa de la importància de treballar el domini del llenguatge, que vol dir el domini del pensament, en l’educació. No us la perdeu.
Un altre dels punts que posa en relleu Ferran Ruiz és el de l’anunci de la davallada en l’estat del benestar a la Unió Europea amb les victòries aclaparadores de la Thatcher i en Reagan, a principis del 80; just quan al nostre país el començàvem a desenvolupar. Quin mal que ens va fer la dictadura!.
I per acabar-ho d’adobar, la irrupció dels dictats de l’OCDE, amb els indicadors, les competències,… un llenguatge allunyat completament dels mestres, que s’han vist obligats a fer un esforç per connectar-hi, amb la consegüent despersonalització professional. Convé que es faci un rearmament intel·lectual dels docents, que puguin disposar d’una formació humanista que els permeti posar arguments propis a les decisions didàctiques del dia a dia. Més perquès que coms. Si no és així, els equips docents són penells a mercè de les ocurrències de mitjans, pares, famílies,… fins i tot governs, i l’aprenentatge bàsic se’n ressent. M’ha vingut a la memòria l’anècdota d’aquella ciutadana anglesa que fa uns anys va denunciar l’estat perquè no sabia ni llegir ni escriure i havia fet tota l’escolaritat obligatòria. Si aquesta pràctica s’estengués al nostre país, em sembla que encara col·lapsaríem més els jutjats.
Fer anar l’últim giny del mercat o aplicar mètodes pedagògics “guais”, en definitiva, frivolitzar, no ens ha portat ni ens portarà a una millora de l’educació dels nois i noies del nostre país. El rigor, la reflexió, els perquès de l’acció pedagògica són essencials per a la millora de la professió docent i, en conseqüència, per a la millora de l’educació dels ciutadans del nostre país.
Pere Costa, 14 de maig de 2024