HI DIC LA MEVA

    Em sembla que no ens calen més evidències per comprovar “científicament” que els estats, bàsicament Espanya i França, no acceptaran mai que proclamem la independència. Faran tot el que puguin per evitar-ho. La darrera prova l’hem tingut dissabte passat, en l’acte de constitució dels ajuntaments. No podia ser que Barcelona, la segona ciutat d’Espanya, tingués un alcalde que formés part d’un partit independentista. El bloc que l’octubre del 2017 va aprovar l’aplicació de l’article 155, s’activarà sempre que els calgui.

    El que em costa d’entendre és que els partits independentistes no actuïn també en bloc (el bloc de les víctimes del 155).  No entenc com en un ajuntament, consell comarcal o diputació, on la suma de representants electes de Junts, ERC i la CUP, sigui majoria, el govern d’aquella institució no sigui independentista. Dissabte passat vam tenir un exemple del que estic explicant: l’alcalde independentista de l’Ajuntament de Girona, amb els vots de CUP, Junts i ERC.

    L’objectiu d’assolir la independència ha de ser el prioritari per a qualsevol partit independentista, per damunt del plantejament ideològic. El malaurat Ramon Barnils, traspassat fa més de vint anys, ja deia que la política catalana tenia dos eixos: l’eix nacional (independentistes i unionistes) i l’ideològic (dretes i esquerres). 

    Per avançar cap a la independència hem de prioritzar l’eix nacional per damunt de l’altre, la qual cosa vol dir que ens necessitem dretes i esquerres, tot l’espectre polític independentista, amb els límits marcats pel respecte a les normes de la democràcia i els drets humans.

    Si això ho tenim clar, hi ha fórmules fins i tot per a repartir càrrecs i fer projectes. Tan senzill com acordar que els càrrecs iran en funció dels resultats i s’aplicaran de manera proporcional. I, pel que fa als programes i projectes de gestió del dia a dia i de les legislatures, es tiraran endavant el que siguin punts en comú en relació amb el tema a gestionar i, en cas de desacord, es pot dirimir, també seguint el criteri anterior. Sovint, quan aterrem en el terreny de la cosa concreta en una diputació, consell comarcal o ajuntament, el que ens separa és menor respecte al que ens uneix. Evidentment, reitero, si tenim clara la causa prioritària que ens transcendeix a tots: la materialització de la República Catalana.

    L’estat, que és molt potent, s’ha de trobar davant d’un bloc que només negociarà els termes de la independència. Fins que no hàgim canviat el DNI, el més semblant a un independentista de dretes hauria de ser un independentista d’esquerres.

 

Pere Costa, 19 de juny de 2023