HI DIC LA MEVA

Aquest és el títol del llibre escrit per en Ramon Casadevall, el veterà educador (així es defineix ell mateix) que ha exercit un mestratge sobre diverses generacions de docents, pares, alumnes…, segurament sense ser-ne conscient. 

Conec i he tractat en Ramon des que vaig començar el meu periple professional a principis dels 80 del segle passat; primer a través d’un amic comú mestre, en Pere Fanals, qui em va introduir en la personalització de les propostes educatives i la pedagogia no-directiva, inspirada en Carl Rogers. Després hem anat coincidint, amb una relació més intensa en el període que vaig fer de gestor de formació permanent a l’ICE de la UdG. De cada conversa, per breu que fos, en sortia amb alguna cosa apresa i alguna pregunta.

Entre altres coses, vaig aprendre d’en Ramon la importància d’encertar en la pregunta quan reflexionem o ens posem en qüestió algun tema o alguna proposta educativa. Ell em va fer veure que quan no encertem en la resposta és perquè no tenim la pregunta adequada.  El títol porta un entre parèntesis sorneguer i un punt provocador, que ens dona pistes sobre l’autor i ens fa reflexionar: Pràcticament una teoria.

La lectura del sumari, tant dels grans apartats: l’educador, al captard; en diem educació…; els treballadors de l’educació; grans de mostassa i inici de final, són també sorprenents. Si hi afegim els títols de cada apartat, tenim la certesa que ens trobem davant d’un punt de vista original. En transcric un de cada apartat: l’educador sempre s’explica; no es pot amagar en el silenci, fins i tot quan, conscientment calla (0.8); Al roser no li cal aprendre a fer roses (1.11); Cada organisme, el seu manual d’instruccions (2.26); Demanar i esperar (3.6); Artesania i educació. Bona barreja! (4.2).

Les cites bibliogràfiques són un altre trumfo de l’obra. La selecció és molt acurada i són una bona síntesi dels autors i les lectures que han inspirat a en Ramon a través de la seva llarga i fecunda trajectòria.

Des de les primeres places és un elogi a la humilitat, ingredient imprescindible per aprendre a ajudar a aprendre. D’entrada fa una declaració de principis on diu que cal acceptar la nostra petitesa, perquè ens ajuda a créixer. “La ingenuïtat no té límits!”, diu textualment i confessa que escriure li fa una mica de recel. Sort que ha assumit el risc!.

La tria de situacions pràctiques viscudes és un altre ingredient imprescindible i recomanable del text. Diu que “una experiència viscuda també val més que mil paraules”. N’hi ha força escampades al llarg del text; extretes de l’observació, de la pròpia pràctica o de la viscuda per altres. Per exemple, el noi infermer a qui els mestres van dir que no servia per als estudis i ha llegit la seva tesi doctoral (plana 51); o la de criatures a qui ha ajudat a canviar la creença que no tenien capacitat lectora (plana 57)…,

Cadascun dels quatre apartats finalitza amb una síntesi que pretén reflectir les idees essencials desenvolupades. En Ramon, murri com és, ens ajuda en el procés d’evocació perquè retinguem, si volem, el que és essencial, els pilars que sostenen el seu edifici educatiu i que ens convida a compartir o a triar-ne el bocí que ens vagi bé.

Les activitats de formació permanent que dirigia en Ramon tenien una particularitat: generaven passions. Passions a favor i passions en contra. Adhesions incondicionals i crítiques ferotges. No recordo que generessin indiferència. Sospito que passarà el mateix amb els lectors d’aquest llibre. Bé, és probable que els de la crítica ferotge ni s’hi acostin, excepte que si es donen l’oportunitat de dubtar.

Si compartiu la idea que tota persona pot aprendre, que en té el potencial i que els educadors l’única cosa que podem fer és practicar tres verbs: oferir, oferir-nos i acompanyar (en el sentit d’esperar activament) acceptant el repte i les limitacions que tota artesania comporta, no us podeu perdre aquesta lectura o, millor encara, la relectura quan en tingueu necessitat. Em fa l’efecte que quan alguna cosa relacionada amb l’ofici d’educador us preocupi i no trobeu la pregunta, la relectura d’alguns apartats, exemples o cites bibliogràfiques que ha fet en Ramon, us/ens ajudaran.

El llibre ha estat publicat per Rosa Sensat a la col·lecció Testimonis, en concret és el número 15. M’han vingut ganes de llegir algun dels altres autors – també amb una llarga experiència – i títols ja publicats. Un encert editorial que celebro.

Pere Costa. Gener 23

L’actualitat d’aquests darrers dies de l’any ens ha portat a la discoteca Waka Sabadell. El fet és que una menor feia una fel·lació a un noi a la pista de ball, algú va filmar les imatges i les va difondre a través de les xarxes socials. El vídeo ha corregut com la pólvora. La denúncia dels pares de la menor ha comportat la implicació de la Consellera d’Igualtat i Feminismes, Honorable Tània Verge. Al fet, o més ben dit, a la difusió del fet hi ha influït que els darrers dies de l’any és un període en què escassegen les notícies i se n’han fet ressò els mitjans de comunicació tradicionals: diaris, ràdios, televisions,…. i embolica que fa fort.

La parella afectada, esperem, haurà fet un aprenentatge significatiu; concepte que va difondre el psicòleg David Ausubel el 1960 i que es va convertir en un dels eixos adoptats per la LOGSE, la llei de reforma educativa que va aprovar el PSOE el 1990, concepte anterior al de competències, que és el que dona consistència al currículum actual. Els joves en qüestió han après que qualsevol comportament que tenim en un espai públic (o també en un espai privat) i encara que correspongui a un acte privat o íntim, pot acabar difós, per la senzilla raó que la tecnologia ho permet.

La tecnologia, com qualsevol creació humana, té sempre dues cares: podem usar-la per un bé, és el cas de les imatges captades en un robatori que poden ajudar a identificar un delinqüent; o bé per un mal, l’atemptat evident a la privacitat que ha patit aquesta parella.

Si pel mig hi va haver alguna substància que anul·lés la voluntat, i estem davant d’un acte no consentit, tornem a tenir una situació derivada de la facilitat amb que es pot adquirir alcohol o productes farmacològics diversos en la nostra societat. 

Fa més de vuitanta anys, el meu avi va recriminar al mosso que tenia llogat que anés ebri a treballar. El mosso va respondre-li que estava així perquè venien alcohol, que si no n’haguessin venut, no li hagués passat. Aquest mateix avi, fa més de cent anys, es va intoxicar amb els primers cigarrets i, d’aquest fet, no va fumar mai més. Va fer, també, un aprenentatge significatiu.

Errare est humanum, es deia a l’antiga Roma, en concret va ser una expressió que es posa en boca de Ciceró i que diu que equivocar-se és humà, però, cap persona, treta de qui és ignorant, té dret a perseverar (340 a. C). El fracàs és condició indispensable per aprendre a encertar-la. Els humans no donem per més. Segurament aquesta parella, quan passin els anys, explicarà a les persones amb qui tingui confiança, que aquest fet els va fer reflexionar, prendre precaucions i modificar alguns comportaments. Suposem que, joves com són, superaran segur aquesta experiència traumàtica.

Finalment, una confessió i una reflexió. De més jove era aficionat a muntar “shows” quan fèiem una celebració a la feina. Passava i feia passar una bona estona a les persones amb qui compartia el treball, senzillament fent broma i procurant no ferir a ningú. Quan es van popularitzar els telèfons intel·ligents i es va estendre l’ús de les xarxes socials, a la primera dècada del segle actual, vaig deixar de fer-ho. Començaven a circular vídeos trets de context i comentaris del tipus de si anava o no begut, i vaig deixar de sentir-m’hi còmode.

La reflexió és sobre els energúmens i energúmenes que graven les imatges i les difonen. La morbositat social és abans una morbositat individual, un comportament que deu ser inevitable perquè s’ha practicat des de sempre, amb els mitjans que en cada època la Humanitat ha tingut a l’abast.

Pere Costa i Vilanova. Desembre 2022