LA SÍNDROME DEL BUFET (INFORMATIU) LLIURE
La idea de disposar del saber acumulat per la Humanitat en un lloc concret, perquè estigui a l’abast de les persones que s’interessen per conèixer (i poden fer-ho) és tan antic com la invenció de l’escriptura, fa més de cinc mil anys.
La biblioteca més cèlebre de l’antiguitat fou la d’Alexandria, referenciada al segle III aC i que va arribar a disposar d’un fons bibliogràfic de 700.000 volums. L’accés al coneixement fins a la invenció de la impremta, cap al segle XII a Orient i la posterior difusió per part de Gutenberg al segle XV era complex i a l’abast de poques persones.
Amb la invenció de la impremta es produeix una primera revolució i el coneixement es posa a l’abast d’àmplies capes de la població, les que prèviament s’han alfabetitzat i disposen d’una certa capacitat econòmica.
Vivim ja una primera època d’excés d’informació que té el seu reflex en una de les obres de la literatura universal, el Quijote. L’“hidalgo” Alonso Quijano (don Quijote de la Mancha), embogeix amb la lectura compulsiva dels llibres de cavalleria.
Avancen els segles i augmenten les planes impreses. Cada població, cada institució, fins i tot molts particulars tenen al seu abast una biblioteca. El saber es democratitza, a mesura que avança també l’alfabetització de la població. Avui continuem imprimint llibres i, al nostre país, els posem al carrer cada any per Sant Jordi, el 23 d’abril.
Als anys 80 de finals del segle passat irromp internet a les nostres vides. A la xarxa es va afegint més i més informació i creix exponencialment el saber que tenim a l’abast. Som davant d’un immens bufet lliure accessible des de casa estant. Podem consultar les biblioteques més prestigioses del món, tenim accés a documents escrits, parlats, audiovisuals…, Creix exponencialment el procés de digitalització,… Des de la primera dècada del segle XX, amb els telèfons intel·ligents, tenim tota la informació a un clic i a la butxaca. Pobre don Quijote si visqués avui!
La sensació d’aclaparament és comparable a la que experimentem quan tenim molta gana i accedim a un bufet lliure ben assortit amb menges de tots tipus, bones i abundants. No sabem què menjar. Si ens deixem portar per la gola acabem malalts. En canvi, si ens aturem, pensem en què ens convé, seleccionem, gaudim del que hem seleccionat amb mesura i obviem la resta, la sensació és que hem satisfet la gana, d’acord amb els principis diatètics i de la salut.
Som el que mengem (La frase del 1850 s’atribueix al filòsof alemany Ludwig Feuerbach) i això també és aplicable a la informació, al coneixement. De la mateixa manera que en l’alimentació hem de tenir els coneixements dietètics i, sobretot, els recursos econòmics, adients (les persones pobres no es troben davant d’un bufet lliure com el descrit), en el món del saber cal tenir l’educació adequada i els recursos suficients (que inclouen tenir les necessitats bàsiques cobertes) per poder triar i discernir què ens convé.
I com en l’alimentació , atenció amb els productes elaborats i empaquetats per ser consumits (diaris, telenotícies, persones amb un biaix molt clar,…) perquè podem alimentar-nos de pressa i malament.
El gran problema de la Humanitat durant molts segles ha estat l’accés a la informació, ara, el maldecap principal és la gestió de l’excés. Ens hem de posar a dieta digital amb l’eina més poderosa que tenim els humans: el sentit comú, o dit d’una altra manera, el sentit de la mesura.
Pere Costa, abril 2023