NO HI ESTIC D’ACORD, SR. PUIGVERD
Dilluns passat, 10 de juliol, el Sr. Antoni Puigverd va publicar un article a la Vanguardia titulat “Benvolgut Carles”. L’escrit era una resposta pública a una carta privada que li va enviar el president Puigdemont el 2018, on posava fi a una amistat d’anys.
A banda de no compartir que s’airegi un escrit personal i íntim que demana complicitat per part dels dos antics amics, encara que sigui d’una amistat trencada, el que pretenc amb aquestes ratlles és respondre els arguments polítics que s’hi reflecteixen.
El president Puigdemont, en públic, no s’ha queixat mai de la seva situació personal. Ha tingut sempre interès a destacar que la seva és una actuació política al servei de la causa de la independència del país. Ahir mateix, 16 de juliol, teníem ocasió de corroborar-ho amb la magnífica entrevista que li va fer Antoni Bassas pel diari Ara.
El Sr. Puigverd diu que de la situació del president ell no en dirà mai exili. O sigui, contradeix el mateix diccionari que defineix exili com: “allunyament, voluntari o forçós, del territori d’un estat, especialment per motius polítics”.
Els fets, Sr. Puigverd, del 2017 van passar, no els hem somniat. Es va convocar una consulta, un referèndum, d’independència a Catalunya. Vam anar a votar més de dos milions de catalans. L’estat no es va avenir ni a parlar-ne. El 27 d’octubre es va aprovar al Parlament la declaració d’independència i, una hora més tard, el senat espanyol va aprovar l’aplicació de l’article 155 que suspenia l’autogovern de Catalunya i destituïa el president i els consellers. Alguns consellers van optar per entregar-se i assumir les conseqüències judicials que l’estat fixava. El president i tres dels seus consellers van optar per l’exili, com a mesura per continuar l’acció política, necessària per fer efectiva la declaració d’independència que el Parlament de Catalunya, amb majoria independentista, havia aprovat. A través de l’article 155, l’Estat va convocar unes noves eleccions al Parlament el 21 de desembre de 2017. El president Puigdemont tenia els vots necessaris (74 diputats de 135) per a ser, de nou, proclamat president de la Generalitat. L’estat ho va impedir.
Parla, Sr. Puigverd, de catalanitat sectària. Els independentistes podríem ser qualificats de sectaris si neguéssim la confrontació política a les urnes. El moviment independentista ha estat, és i serà, democràtic. S’imposarà per les urnes. Exactament de la mateixa manera en què ho fan altres plantejaments polítics no independentistes. Sectari ho és qui nega a l’altre el dret a existir. En política els somnis, les visions, es dirimeixen a les urnes i tenen una condició: el respecte a qui té una altra visió i l’acceptació del resultat per part de tothom. No era una visió un punt naïf als anys 80 del segle passat que vostè pogués escriure i publicar un article en català a la Vanguardia?. El primer exemplar va sortir el 3 de maig de 2011, just quan començàvem el projecte col·lectiu cap a la independència (el referèndum d’Arenys de Munt és del 2009)
La síntesi de les cultures d’acollits i acollidors és la conseqüència de l’evolució d’una societat. Les posicions lingüístiques i culturals d’entrada són les que són i la llengua del país és la catalana. La nostra llengua, i la nostra cultura, ha evolucionat i sobreviscut, des del decret de Nova Planta, a tots els seus enterradors. Justament resistim per mantenir les nostres posicions a l’escola, als mitjans de comunicació, a les xarxes, a la producció audiovisual…, en tots els camps. Coincideixo amb vostè que, quan no es dona aquest respecte es genera ressentiment, sobretot per part dels qui es neguen a acceptar l’existència dels altres, dels que pensen i actuen diferent.
Els conflictes, Sr. Puigverd, no es resolen perquè una de les parts es rendeixi. Els conflictes es resolen, en primer lloc, perquè s’accepten, hi són, no es poden negar. Al nostre país vivim un conflicte entre un estat que ens vol sotmesos i una part que volem esdevenir un estat independent. Després, quan s’han acceptat, es dirimeixen a les urnes, democràticament. I, finalment, les parts accepten el resultat i es comprometen a respectar-se mútuament.
Interpreto que el seu escrit traspua el que retreu: ressentiment. Negar el dret a existir d’una de les parts no portarà mai a la resolució del conflicte. Permeti’m, per finalitzar, un toc d’humor: a casa dèiem que cap geperut s’ha vist mai el gep.
Pere Costa, 17 de juliol del 2023