Sobre el best-seller inèdit
El sr. Ferran Ruiz té la virtut, amb els seus posts, d’estimular-me intel·lectualment amb relació a un bé social que ambdós valorem i estimem: l’educació. Si us ve de gust llegir aquest comentari-post, primer de tot heu de llegir el del sr. Ruiz: Best-seller inèdit.
Per escriure aquest best-seller que demanes, la primera feina ha de ser documentar-se. Imagino, no ho he provat, que deu ser més fàcil submergir-se en un arxiu a la recerca de documentació de, posem-hi pel cas, el segle XV; que no pas bussejar entre decrets, ordres, resolucions, instruccions, propostes,… que conformen el que se suposa ha de ser el far de docents i centres educatius al nostre país.
Del professor Sarramona vaig aprendre que quan una cosa o qüestió pedagògica no s’entén, cal centrar-se en dues preguntes:
- Posa’m un exemple
- Com ho avaluaries?
És força evident que, a partir de les indicacions, sovint contradictòries que es donen, es fa difícil valorar el que demanem oficialment a les escoles.
Deixant de banda l’administració, em pregunto, la societat ho sap el que vol?. Les contradiccions de la nostra societat occidental són moltes: volem la sostenibilitat i fer viatges a l’altre cap de món; volem l’horitzó net de molins i de torres d’alta tensió, al mateix temps que energia abundant i barata; una dutxa diària, rentat sovintejat de mans, piscina (si pot ser privada) i res de transvasaments, de portar aigua d’on en sobra on no n’hi ha; distracció massiva socialitzada i lectura reposada i reflexiva,… No ens aclarim.
Decidir significa descartar i apostar en una direcció. Això ens fa pànic, tant en l’esfera personal com en la social. Allò de tot està per fer i tot és possible, que deia el poeta, no és ben bé així. El temps és limitat i, o fem una cosa o en fem una altra. Si sumem tot el que demanem a les escoles i el temps disponible; pel curt, ens convindrien dies de quaranta-vuit hores. Amb aquest panorama, la confusió, el desànim i la complexitat augmenten.
El best seller que recordo amb interès fou el que va fer el recentment traspassat polític francès, Jacques Delors, l’any 1996: Educació: hi ha un tresor amagat a dins. Un dels intents de posar ordre al caos, que es va fer a finals dels 90. La IA pot fer l’esforç per nosaltres de resumir-nos i sintetitzar tota la fullaraca legal i administrativa que tapa el tresor que en Delors va provar de descriure, però em sembla que no en traurem quasi res.
O som capaços d’identificar el que és essencial i dedicar-hi temps als centres educatius, o estem abocats al papalloneig estèril i aculturalitzador.
Escriure un best-seller acceptat socialment sobre quina educació volem pels nostres fills, és un repte. En definitiva, la feina de posar ordre al caos, d’aclarir-nos sobre què volem de debò i què estem disposats a sacrificar per portar-ho a terme.
Tinc l’esperança, amic Ferran, que hi ha docents en aquests mons (centres) de déu, que estan fent coses molt interessants i, potser sense adonar-se’n, al marge de la fullaraca institucional; intercanviant experiències i plantejaments entre ells, proporcionen el material necessari perquè algú, probablement una d’aquestes persones, amb més o menys traça, escriguin aquest llibre que el teu hipotètic client demana el dia de sant Jordi. Són sempre els de primera línia, els que s’enfronten amb el dia a dia, els que s’acosten més i millor a les respostes adients a cada repte que la societat planteja.
Pere Costa, 14 d’abril de 2024