NO PASSA RES
Aquest és el títol de l’article que el company Ferran Ruiz va publicar al seu blog el passat 13 de desembre, dia de Santa Llúcia. Curiosament, coincideix amb el títol d’un programa que va fer la Trinca a TV3 l’any 1987. En Ferran, que és una persona amb una llarga experiència en el món educatiu (no us perdeu el seu blog), fa una reflexió sobre els darrers resultats de les proves PISA, on el sistema educatiu del nostre país queda ben retratat. Amb aquest escrit pretenc fer un comentari a les seves aportacions.
Certament, mai passa res i, quan passa, tampoc passa res. Per tant, quan es presenta una experiència pedagògica innovadora, un punt arriscada i no validada; entre altres motius perquè validar suposa posar-se un horitzó temporal mínim de cinc cursos escolar, per no dir deu; la reacció és l’aplaudiment acrític, perquè, per poca experiència que tinguem, sabem del cert que “no passa res”.
L’escola no té totes les claus del pobre aprenentatge dels alumnes i, per tant, tampoc té la solució en exclusiva. Com a molt, és responsable, en part, de l’ensenyament, però en cap cas és responsable de l’aprenentatge, que és una tasca personal i intransferible, on cada persona ha d’exercir el seu deure, conseqüència del seu dret. Ens convé modèstia institucional, honestedat sobre què podem i què no podem. En cap cas vol dir “pilotes fora”.
Tots plegats, adults i infants, hem d’aprendre a desenvolupar-nos en la societat digital de distracció massiva en què vivim. La informació a l’abast arreu i a tota hora no fa ni vint anys que ha entrat a les nostres vides i encara no ho hem paït. Comencem a veure que disposar d’informació no ens ha fet, paradoxalment, ni més ben informats ni més savis.
Tornant als centres educatius, els qui en saben d’ensenyar són els docents que ho fan cada dia a peu d’aula. A les aules, als centres, s’han fet i es fan molts “invents”, potser massa. Entre tants invents, n’hi ha de valuosos que, com a mínim, s’haurien de donar a conèixer i serien una bona base per a prendre mesures clares, concretes, encertades i, sobretot, avaluables.
No perdem de vista que els indicadors són un referent, però no un reflex de totes les realitats, que són molt diverses. Una de les feines que s’han de fer des de l’administració educativa és establir criteris per poder destriar el gra de la palla, el que és foc d’encenalls del que és una aportació pedagògica significativa. O sigui, identificar què fan els que ho fan bé, els que obtenen millors resultats.
Les decisions que es prenen són polítiques de curt termini i, tal com diu l’extracte de l’article que cita en Ferran “L’enfer des bonnes intentions”, es prenen procurant no trepitjar cap ull de poll. La política que es practica és, en el fons, molt senzilla: prendre decisions per omplir l’urna de vots a les pròximes eleccions del partit que governa.
Coincideixo amb els ingredients de la proposta que fa en Ferran, centrada en el que ja sabem fa segles: parlar, llegir, escriure i comptar. Hi afegiria que les activitats dels centres educatius haurien d’anar encaminades en pensar, perquè la tecnologia ens posa a l’abast la informació, les respostes, però som nosaltres els qui ens hem de fer les preguntes.
Ens convé un pacte polític i pactar unes accions, unes activitats a fer a cada etapa i a repetir sistemàticament cada dia. Em temo que és per aquí que plora la criatura: la manca de sistematització, imprescindible per “aprendre de lletra”
Pere Costa, 21 de desembre de 2023