EL MÒBIL
Segurament aquest Nadal ha entrat, en força llars, un mòbil pel fill o la filla preadolescent o adolescent, estudiant d’ESO. Segons el que s’ha publicat en diversos mitjans, el primer mòbil se sol tenir al voltant dels onze anys. Una edat molt primerenca en què convé establir normes d’ús i complir-les.
El fet hauria d’anar precedit d’una reflexió de les persones adultes que conviuen en aquella llar, perquè les normes que establim ens obliguen també als adults. Una persona adolescent accepta malament que ella estigui sotmesa a unes normes restrictives i no ho estiguin els adults. Convé, sempre que es pugui, predicar amb l’exemple.
Tenim l’oportunitat d’autoregular-nos, cosa que ens convé a tots. Si consultem la dada d’ús del nostre mòbil, és probable que ens emportem una sorpresa. Segons un estudi de Smartme Analytics, citat pel Nacional el 28 d’abril del 2022, utilitzem el mòbil un terme mitjà de 3 h i 40 minuts cada dia. Déu n’hi dor!.
Podem decidir, per exemple, que a taula, o a la cuina (si fem els àpats a la cuina), no hi entrarem el mòbil; o que apagarem els aparells o els posarem en mode avió a les deu de la nit; o que el deixarem a l’entrada quan els adults de la casa arribem al vespre i fins a l’endemà…, les possibilitats són infinits. Convé que, passat un període de temps de prova, aquestes normes es converteixin en un hàbit familiar. Hi ha publicacions, com el llibre de Jordi ROMAÑACH, la dieta digital de l’editorial Plataforma, que ens poden donar pistes.
L’arqueòleg Eudald Carbonell ja fa temps que diu que l’evolució de la ciència i la tecnologia no només ens canvia els costums i la manera de viure, sinó que incideix en la nostra pròpia evolució com a espècie. La tecnologia transforma la nostra societat i ens canvia a nosaltres mateixos, com s’ha demostrat evolutivament al llarg de la història de la humanitat. És un fet inevitable, consubstancial a les persones des que vam adquirir la posició bípeda fa milions d’anys. Cada eina que hem inventat ens ha fet capaços de grans gestes i de comportaments i fets abjectes. La cara i la creu.
Amb la informació al palmell de la mà podem, per exemple, fabricar una bomba, aviciar-nos a la pornografia, perdre el temps amb vídeos intranscendents; o bé podem aprendre a cuinar de manera saludable, aprendre un idioma o comunicar-nos per vídeo amb un familiar que tinguem lluny. S’obren una infinitat de possibilitats.
Hem de saber també que, per educar, és imprescindible que la relació, el vincle, entre les persones que s’eduquen (no hi ha educands i educats, tots ens eduquem, tots aprenem de tots) és imprescindible que sigui de confiança. La llibertat és consubstancial a la condició humana. Podem establir controls parentals, limitacions, però al final, el nostre fill/a, propietari d’un mòbil, ha d’aprendre, igual que nosaltres, a fer-ne un ús racional.
Els mòbils tal com els coneixem ara (smartphones) els tenim des del 2007, la data en què Steve Jobs, el president d’Apple, va presentar el primer iphone a la McWorld d’aquell any. Encara passarien alguns anys abans no es generalitzés internet al mòbil, però la cursa seria imparable. Així l’any 2016 Espanya ja era el país del món que consumia més internet pel mòbil. Estem, per tant, entre els deu i els quinze anys de presència i ús. Poc temps en una perspectiva històrica.
Per edat (seixanta-dos anys) vaig viure el naixement i l’eclosió de la televisió. Els primers anys recordo que m’abocava sense control a consumir programes televisius de tot tipus. Amb el temps hem anat aprenent a fer-la servir. Aquest modest i segurament poc significatiu exemple personal, em porta a concloure que el quid de la qüestió és aprendre a servir-nos de la tecnologia i no només servir, acríticament, a la tecnologia.
Ens estem servint d’aquest invent que portem a la butxaca per informar-nos del temps, dels fets polítics i esportius de l’actualitat; podem escoltar música de tot tipus; podcast d’allò més divers, llegir llibres, diaris, revistes, comunicar-nos amb els grups amb qui tenim interessos comuns; fer operacions bancàries, orientar-nos en una ciutat que no coneixem…,. Els requeriments educatius ja no es poden produir al marge del món digital. És un repte individual i col·lectiu que no podem eludir.
A internet hi tenim moltes respostes, respostes diferents de les mateixes preguntes. Hem d’aprendre a reformular nosaltres les preguntes i a interpretar les respostes a partir del nostre sistema de valors: com volem viure? Quins projectes volem realitzar? Quins hàbits hem de desenvolupar per portar a terme els nostres projectes? Què ens està limitant la nostra addició tecnològica respecte a les activitats que hem prioritzat? Ens limitem simplement al preu quan volem adquirir un producte o servei o hem de tenir en compte altres factors?…, Exemples de qüestions que no tenen una resposta única i universal sinó que depenen dels nostres criteris d’elecció i selecció.
En l’educació d’avui la tecnologia és un element més, com ho és també en l’arquitectura, la producció audiovisual, la medicina o la literatura; per posar uns quants exemples. Prohibir el mòbil, prescindir-ne no forma part de la solució. Posar-lo a l’abast sense cap limitació tampoc. Ens toca anar construint (adults i adolescents) aquell espai que els francesos en diuen “le juste milieu”, el terme mitjà. Aquest és el repte.
El procés de construcció d’aquest espai és engrescador i segurament estarà ple d’encerts i errors. És tan senzill, i tan difícil a la vegada, com aprofitar i generalitzar els encerts i aprendre dels inevitables errors. Una aventura tan antiga com la història de la humanitat.
Pere Costa, gener 2023