Reflexions sobre la independència en el context del full de ruta de l’Assemblea
El passat 12 d’octubre els socis de les Assemblees Territorials de l’ANC vam ser convidats a participar en un debat per posar damunt la taula les idees i propostes dels socis de l’entitat, amb la finalitat d’enriquir la reflexió del Secretariat Nacional, immers en la tasca d’elaborar un nou full de ruta de l’entitat.
En aquest context, vaig tenir ocasió d’expressar les meves idees i propostes que ara vull posar per escrit, bàsicament per organitzar-les i fer-les públiques, amb l’única finalitat, com diu el títol del meu blog, de dir-hi la meva.
En el seu editorial del passat 15 d’octubre, titulat “Per posar fi a l’autonomisme”, Vicent Partal explicava que, el moviment independentista de Catalunya ha posat fi, des del 2010, a la columna vertebral del catalanisme, al llarg de dos segles, que era el d’afermar la identitat i la sobina ria, partint de la idea que era trobar un encaix de Catalunya a Espanya.
Som un conjunt ampli de la població, els que hem entès que dintre del marc de la Constitució espanyola del 1978, la identitat i la sobirania del nostre país no pot ser ni realitzada , ni salvaguardada; i així ho vam expressar en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.
D’aleshores ençà, hem après que l’autonomia no ens portarà a la independència. De fet, les actuals institucions d’autogovern catalanes formen part de l’entramat establert per l’estat. Com també ho són els ajuntaments, les diputacions i els consells comarcals. Això no vol dir, que les hàgim de menystenir, ben al contrari, hem d’aconseguir que el màxim nombre possible sigui dirigida per un govern independentista.
El canvi de marc que necessitem, és a dir, esdevenir una república catalana independent de ple dret, només serà possible si comptem amb la legitimitat del màxim nombre d’estats de la Unió Europea i, per tant, serà fruit d’un referèndum acordat amb l’estat, on exercirem, una altra vegada, el dret d’autodeterminació; o bé, si l’estat es tanca amb banda, una declaració unilateral, per la qual és imprescindible comptar amb el suport internacional.
Els països de l’òrbita de l’OTAN que han intentat esdevenir un estat, des del final de la Segona Guerra Mundial són Quebec i Escòcia. En ambdós casos no ha guanyat el SI, però si ho hagués fet, haurien comptat amb la legitimitat internacional per esdevenir un estat independent.
El referèndum no serà, i menys a Espanya, una concessió fàcil, i més difícil encara una declaració unilateral exitosa. Convé que l’independentisme esdevingui una força electoral hegemònica a Catalunya. I això només es pot aconseguir amb la unitat de totes les forces polítiques independentistes.
Aquesta unitat pot tenir diverses formes, però electoralment, el futur moviment independentista ha d’evidenciar-se amb una sola papereta als col·legis electorals. Aquí podem treure lliçons del catalanisme: hem avançat quan hem estat plegats davant de l’estat. Un parell d’exemples són els de Solidaritat Catalana o, més recentment, el Junts pel Sí, que ens va portar al referèndum de l’1 d’octubre.
Aquest acord entre partits ha d’incloure una proposta acordada pel govern de les institucions autonòmiques. Pot ser tan simple (i tan complicat a la vegada), que sigui el partit que tingui més escons, més diputats a les diputacions i/o als consells comarcals, més regidors a les alcaldies, que marqui la política del dia a dia a partir d’un acord de govern i els altres, mentre no sigui una realitat la independència, es limitin a aprovar les actuacions del govern o, com a molt, a abstenir-se.
Les qüestions socials, les infraestructures…, o sigui, tot allò que té traducció en els pressupostos anuals, han de quedar en un segon terme mentre no esdevinguem un estat independent. Les persones del moviment independentista que assumeixin la gestió institucional, no han de ser les que liderin la construcció de l’estat independent. No els ho hem de posar fàcil als mecanismes repressors de l’estat.
És evident que no som en aquesta situació, és més, som als antípodes. I és aquí on el full de ruta de l’Assemblea pot jugar un paper rellevant: interlocució amb els partits per a col·laborar en construir el moviment polític independentista, denúncia i conscienciació a la població catalana (independentista i no independentista) de la urgència de posar fi a l’espoli fiscal, demanar el compromís públic dels partits independentista cada vegada que es presenten a unes eleccions, adherir-se a les accions de base per millorar els serveis públics i els sectors econòmics del país, col·laborar amb altres entitats que treballen per la identitat i la sobirania: Plataforma per la llengua, Òmnium Cultural, ….
Els que volem la independència de Catalunya hem de tenir clar que formen part d’un continu generacional que es remunta al 1714, i potser abans, i que només acabarà o perquè alguna generació se’n desdigui i plegui de lluitar o perquè, tant de bo, assolim la independència.
La mesura de temps que hem d’aplicar és la vaticana, sense rellotge ni calendari. Mentrestant, ens toca persistir, incomodar a l’estat i arreu per demostrar que el conflicte Catalunya-Espanya continua sense resoldre’s.
I, quan la gestió de les institucions estigui en mans de partits independentistes, fem el favor de gestionar bé en tots els espais, amb les poques eines que tinguem a l’abast, aprofitant totes les escletxes, totes les opcions per millorar la vida dels ciutadans del país.
Pere Costa, 18 d’octubre de 2024