HI DIC LA MEVA

El passat 12 d’octubre els socis de les Assemblees Territorials de l’ANC vam ser convidats a participar en un debat per posar damunt la taula les idees i propostes dels socis de l’entitat, amb la finalitat d’enriquir la reflexió del Secretariat Nacional, immers en la tasca d’elaborar un nou full de ruta de l’entitat.

En aquest context, vaig tenir ocasió d’expressar les meves idees i propostes que ara vull posar per escrit, bàsicament per organitzar-les i fer-les públiques, amb l’única finalitat, com diu el títol del meu blog, de dir-hi la meva.

En el seu editorial del passat 15 d’octubre, titulat “Per posar fi a l’autonomisme”, Vicent Partal explicava que, el moviment independentista de Catalunya ha posat fi, des del 2010, a la columna vertebral del catalanisme, al llarg de dos segles, que era el d’afermar la identitat i la sobina ria, partint de la idea que era trobar un encaix de Catalunya a Espanya.

Som un conjunt ampli de la població, els que hem entès que dintre del marc de la Constitució espanyola del 1978, la identitat i la sobirania del nostre país no pot ser ni realitzada , ni salvaguardada; i així ho vam expressar en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

D’aleshores ençà, hem après que l’autonomia no ens portarà a la independència. De fet, les actuals institucions d’autogovern catalanes formen part de l’entramat establert per l’estat. Com també ho són els ajuntaments, les diputacions i els consells comarcals.  Això no vol dir, que les hàgim de menystenir, ben al contrari, hem d’aconseguir que el màxim nombre possible sigui dirigida per un govern independentista.

El canvi de marc que necessitem, és a dir, esdevenir una república catalana independent de ple dret, només serà possible si comptem amb la legitimitat del màxim nombre d’estats de la Unió Europea i, per tant, serà fruit d’un referèndum acordat amb l’estat, on exercirem, una altra vegada, el dret d’autodeterminació; o bé, si l’estat es tanca amb banda, una declaració unilateral, per la qual és imprescindible comptar amb el suport internacional. 

Els països de l’òrbita de l’OTAN que han intentat esdevenir un estat, des del final de la Segona Guerra Mundial són Quebec i Escòcia. En ambdós casos no ha guanyat el SI, però si ho hagués fet, haurien comptat amb la legitimitat internacional per esdevenir un estat independent. 

El referèndum no serà, i menys a Espanya, una concessió fàcil, i més difícil encara una declaració unilateral exitosa. Convé que l’independentisme esdevingui una força electoral hegemònica a Catalunya. I això només es pot aconseguir amb la unitat de totes les forces polítiques independentistes. 

Aquesta unitat pot tenir diverses formes, però electoralment, el futur moviment independentista ha d’evidenciar-se amb una sola papereta als col·legis electorals. Aquí podem treure lliçons del catalanisme: hem avançat quan hem estat plegats davant de l’estat. Un parell d’exemples són els de Solidaritat Catalana o, més recentment, el Junts pel Sí, que ens va portar al referèndum de l’1 d’octubre.

Aquest acord entre partits ha d’incloure una proposta acordada pel govern de les institucions autonòmiques. Pot ser tan simple (i tan complicat a la vegada), que sigui el partit que tingui més escons, més diputats a les diputacions i/o als consells comarcals, més regidors a les alcaldies, que marqui la política del dia a dia a partir d’un acord de govern i els altres, mentre no sigui una realitat la independència, es limitin a aprovar les actuacions  del govern o, com a molt, a abstenir-se. 

Les qüestions socials, les infraestructures…, o sigui, tot allò que té traducció en els pressupostos anuals, han de quedar en un segon terme mentre no esdevinguem un estat independent. Les persones del moviment independentista que assumeixin la gestió institucional, no han de ser les que liderin la construcció de l’estat independent. No els ho hem de posar fàcil als mecanismes repressors de l’estat.

És evident que no som en aquesta situació, és més, som als antípodes. I és aquí on el full de ruta de l’Assemblea pot jugar un paper rellevant: interlocució amb els partits per a col·laborar en construir el moviment polític independentista, denúncia i conscienciació a la població catalana (independentista i no independentista) de la urgència de posar fi a l’espoli fiscal, demanar el compromís públic dels partits independentista cada vegada que es presenten a unes eleccions, adherir-se a les accions de base per millorar els serveis públics i els sectors econòmics del país, col·laborar amb altres entitats que treballen per la identitat i la sobirania: Plataforma per la llengua, Òmnium Cultural, ….

Els que volem  la independència de Catalunya hem de tenir clar que formen part d’un continu generacional que es remunta al 1714, i potser abans, i que només acabarà o perquè alguna generació se’n desdigui i plegui de lluitar o perquè, tant de bo, assolim la independència.

La mesura de temps que hem d’aplicar és la vaticana, sense rellotge ni calendari. Mentrestant, ens toca persistir, incomodar a l’estat i arreu per demostrar que el conflicte Catalunya-Espanya continua sense resoldre’s. 

I, quan la gestió de les institucions estigui en mans de partits independentistes, fem el favor de gestionar bé en tots els espais, amb les poques eines que tinguem a l’abast, aprofitant totes les escletxes, totes les opcions per millorar la vida dels ciutadans del país.

Pere Costa, 18 d’octubre de 2024

La polèmica entre la casualitat i la causalitat és tan antiga com la història de la Humanitat. En aquest cas però, va ser la casualitat la que va propiciar que, quan era a Florència, el mateix dia que havia visitat el convent de Sant Marc i la cel·la d’en Savonarola; el company Ferran Ruiz, un intel·lectual de primer nivell “malgré lui”, publiqués al seu blog el post “Petrarca, Poggio, Lucreci”.

Va ser casualitat també, que en l’espera aeroportuària, prèvia al vol a Pisa, fos testimoni d’un fet que em va esperonar la reflexió, en aquest inici del curs escolar 24-25, en què continuen bufant aires de retorn al passat.

Un munt de persones assegudes i entretingudes amb les pantalles i un noi adolescent (12 a 14 anys) que, sense mòbil, s’entretenia com podia i observava, resignadament, com ell no podia accedir a aquell estri que feia, pràcticament a tothom, més suportable l’espera.

Els adults volem privar als nois i noies adolescents d’una eina que s’ha tornat imprescindible en la societat que ens toca viure. Voleu dir que anem bé?.  Pel camí que hem emprès, m’imagino algun “Savonarola pedagog”, muntant una foguera davant del Departament d’Educació per cremar mòbils, tauletes i elements digitals associats. Aquest hipotètic èmul del frare dominic, té números per acabar com ell:  jutjat i cremat de la mateixa manera que els aparells que ha condemnat i per les mateixes persones que li seguien la iniciativa negacionista.

El renaixement ens va ensenyar que anar contra la naturalesa humana i les descobertes que la Humanitat ha fet i va fent de manera inevitable, era tasca completament inútil, que només servia perquè allò que hagués passat en cinquanta anys, necessités més d’un segle a imposar-se.

Afortunadament, per a bé o per a mal, ara l’evolució no es pot aturar. Com reflexava, al meu entendre, aquella sala d’espera de l’aeroport de Pisa, ens toca aprendre a conviure, a utilitzar, a gaudir i a patir, les infinites opcions que la societat digital ens ha posat a l’abast. Ens toca, als adults i als joves, aprendre a desenvolupar-nos-hi, de la millor manera possible i a  minimitzar els inevitables efectes negatius que les passes endavant comporten.

La Reforma Luterana, vint anys més tard del judici a Savonarola, va consolidar una Reforma que va obrir el món, com a mínim l’occidental, a la modernitat de la qual, avui encara, som hereus. Ara cal una pedagogia que faci el mateix amb la incorporació activa i efectiva de la digitalització a l’aprenentatge.

Naturalment, res d’això és aliè a la lluita pel poder i la manera d’exercir-lo per part d’estats, empreses i grups inversors; però això no justifica que els centres educatius, i la societat en general, puguin estar al marge del que existeix.

La setmana passada, en la conferència inaugural sobre intel·ligència artificial com a suport per a l’elaboració d’activitats i la personalització dels aprenentatges, organitzada pel servei educatiu del Baix Empordà, el professor Jaume Feliu, va explicar que, a l’institut on treballa, el 90% dels alumnes de 4t d’ESO d’una aula van confessar al seu tutor que feien servir ChatGPT per fer els deures. Cap d’aquests nois i noies havia rebut instruccions sobre com utilitzar-lo, possibilitats i perills que tenia.

Em sembla que, malgrat la dificultat, toca als centres educatius, afrontar la necessitat d’aprendre a utilitzar educativament les eines que la societat ens posa a l’abast.

S’han  de treure conclusions de les experiències reeixides que ja es porten a terme. Com ha fet sempre la bona pedagogia:  acompanyar els nois i noies per disposar d’eines intel·lectuals i físiques, que els permetin reeixir en la societat on ens toca viure, que avui és una societat digital, on l’excés d’informació ha substituït, indefectiblement, l’accés a la informació.

Pere Costa, setembre 2024

Com sempre, agraït per l’estímul intel·lectual de les “Notes d’Opinió” del sr. Ferran Ruiz.  El primer que m’ha suggerit ha estat el de valorar les aportacions que venen, o potser hem de dir venien, de la cultura francesa. 

En el tímid procés de modernització de Catalunya i Espanya, segles XIX i part del XX, hi ha tingut molta influència la manera de fer i d’organitzar-se de la França eixida de la Revolució Francesa: Això és vàlid per l’organització territorial, la manera centralista de funcionar (tant a Madrid com a Barcelona), la influència literària i artística,… Recordo amb nostàlgia i agraïment les aportacions pedagògiques d’un gran professor, el senyor Jaume Jorba, que va morir prematurament,  que havia begut de la pedagogia francesa. Els “cahiers pedagògiques” van fer, i podrien continuar fent, un gran servei. 

El gir dels anys 90 del segle passat en què la influència francesa va donar pas a l’anglosaxona i la psicologia va desplaçar a la pedagogia, van contribuir a allunyar-nos de la realitat de les aules i els centres i han contribuït a portar-nos al maremàgnum confús on som ara, però això és una altra història que mereix una reflexió a banda.

Tant Faure com Delors, cadascú en el seu temps, eren persones preocupades per l’humanisme, per al que és essencial i permanent i que ha de tenir, ara i sempre,  l’educació que volem per les persones que han de fer un món millor;  o sigui, més cultes, més capaces  de resoldre i gestionar situacions complexes, més preparades per col·laborar amb altres persones, més autònomes i més responsables.  

Ambdós informes donen un valor primordial al llenguatge, que és en definitiva la manera com els humans manifestem la nostra capacitat de pensar i pensar bé. Recentment, va morir un gran intel·lectual i activista social del nostre país, el sr. Josep M. Terricabras. A la seva “lectio última”, pronunciada a la UdG el 17 de novembre de 2017 i que té un títol suggerent: “Tot és provisional”, fa una defensa de la importància de treballar el domini del llenguatge, que vol dir el domini del pensament, en l’educació. No us la perdeu.

Un altre dels punts que posa en relleu Ferran Ruiz és el de l’anunci de la davallada en l’estat del benestar a la Unió Europea amb les victòries aclaparadores de la Thatcher i en Reagan, a principis del 80; just quan al nostre país el començàvem a desenvolupar. Quin mal que ens va fer la dictadura!.

I per acabar-ho d’adobar, la irrupció dels dictats de l’OCDE, amb els indicadors, les competències,… un llenguatge allunyat completament dels mestres, que s’han vist obligats a fer un esforç per connectar-hi, amb la consegüent despersonalització professional. Convé que es faci un rearmament intel·lectual dels docents, que puguin disposar d’una formació humanista que els permeti posar arguments propis a les decisions didàctiques del dia a dia. Més perquès que coms. Si no és així, els equips docents són penells a mercè de les ocurrències de mitjans, pares, famílies,… fins i tot governs,  i l’aprenentatge bàsic se’n ressent. M’ha vingut a la memòria l’anècdota d’aquella ciutadana anglesa que fa uns anys  va denunciar l’estat perquè no sabia ni llegir ni escriure i havia fet tota l’escolaritat obligatòria. Si aquesta pràctica s’estengués al nostre país,  em sembla que encara col·lapsaríem més els jutjats.

Fer anar l’últim giny del mercat o aplicar mètodes pedagògics “guais”, en definitiva, frivolitzar, no ens ha portat ni ens portarà a una millora de l’educació dels nois i noies del nostre país. El rigor, la reflexió, els perquès de l’acció pedagògica són essencials per a la millora de la professió docent i, en conseqüència, per a la millora de l’educació dels ciutadans del nostre país.

Pere Costa, 14 de maig de 2024

El sr. Ferran Ruiz té la virtut, amb els seus posts, d’estimular-me intel·lectualment amb relació a un bé social que ambdós valorem i estimem: l’educació. Si us ve de gust llegir aquest comentari-post, primer de tot heu de llegir el del sr. Ruiz: Best-seller inèdit.

Per escriure aquest best-seller que demanes, la primera feina ha de ser documentar-se. Imagino, no ho he provat, que deu ser més fàcil submergir-se en un arxiu a la recerca de documentació de, posem-hi pel cas, el segle XV; que no pas bussejar entre decrets, ordres, resolucions, instruccions, propostes,… que conformen el que se suposa ha de ser el far de docents i centres educatius al nostre país.

Del professor Sarramona vaig aprendre que quan una cosa o qüestió pedagògica no s’entén, cal centrar-se en dues preguntes:

1. Posa’m un exemple
2. Com ho avaluaries?

És força evident que, a partir de les indicacions, sovint contradictòries que es donen, es fa difícil valorar el que demanem oficialment a les escoles.

Deixant de banda l’administració, em pregunto, la societat ho sap el que vol?. Les contradiccions de la nostra societat occidental són moltes: volem la sostenibilitat i fer viatges a l’altre cap de món; volem l’horitzó net de molins i de torres d’alta tensió, al mateix temps que energia abundant i barata; una dutxa diària, rentat sovintejat de mans, piscina (si pot ser privada) i res de transvasaments, de portar aigua d’on en sobra on no n’hi ha; distracció massiva socialitzada i lectura reposada i reflexiva,… No ens aclarim. 

Decidir significa descartar i apostar en una direcció. Això ens fa pànic, tant en l’esfera personal com en la social. Allò de tot està per fer i tot és possible, que deia el poeta, no és ben bé així. El temps és limitat i, o fem una cosa o en fem una altra. Si sumem tot el que demanem a les escoles i el temps disponible; pel curt, ens convindrien dies de quaranta-vuit hores. Amb aquest panorama, la confusió, el desànim i la complexitat augmenten.

El best seller que recordo amb interès fou el que va fer el recentment traspassat polític francès, Jacques Delors, l’any 1996: Educació: hi ha un tresor amagat a dins. Un dels intents de posar ordre al caos, que es va fer  a finals dels 90. La IA pot fer l’esforç per nosaltres de resumir-nos i sintetitzar tota la fullaraca legal i administrativa que tapa el tresor que en Delors va provar de descriure, però em sembla que no en traurem quasi res.

O som capaços d’identificar el que és essencial i dedicar-hi temps als centres educatius, o estem abocats al papalloneig estèril i aculturalitzador. 

Escriure un best-seller acceptat socialment sobre quina educació volem pels nostres fills, és un repte. En definitiva, la feina de posar ordre al caos, d’aclarir-nos sobre què volem de debò i què estem disposats a sacrificar per portar-ho a terme. 

Tinc l’esperança, amic Ferran, que hi ha  docents en aquests mons (centres) de déu, que estan fent coses molt interessants i, potser sense adonar-se’n, al marge de la fullaraca institucional; intercanviant experiències i plantejaments entre ells, proporcionen el material necessari perquè algú, probablement una d’aquestes persones, amb més o menys traça, escriguin aquest llibre que el teu hipotètic client demana el dia de sant Jordi. Són sempre els de primera línia, els que s’enfronten amb el dia a dia, els que s’acosten més i millor a les respostes adients a cada repte que la societat planteja.

Pere Costa, 14 d’abril de 2024

Aquest és el títol de l’article que el company Ferran Ruiz va publicar al seu blog el passat 13 de desembre, dia de Santa Llúcia. Curiosament, coincideix amb el títol d’un programa que va fer la Trinca a TV3 l’any 1987. En Ferran, que és una persona amb una llarga experiència en el món educatiu (no us perdeu el seu blog), fa una reflexió sobre els darrers resultats de les proves PISA, on el sistema educatiu del nostre país queda ben retratat. Amb aquest escrit pretenc fer un comentari a les seves aportacions.

Certament, mai passa res i, quan passa, tampoc passa res. Per tant, quan es presenta una experiència pedagògica innovadora, un punt arriscada i no validada; entre altres motius perquè validar suposa posar-se un horitzó temporal mínim de cinc cursos escolar, per no dir deu; la reacció és l’aplaudiment acrític, perquè, per poca experiència que tinguem, sabem del cert que “no passa res”.

L’escola no té totes les claus del pobre aprenentatge dels alumnes i, per tant, tampoc té la solució en exclusiva. Com a molt, és responsable, en part, de l’ensenyament, però en cap cas és responsable de l’aprenentatge, que és una tasca personal i intransferible, on cada persona ha d’exercir el seu deure, conseqüència del seu dret. Ens convé modèstia institucional, honestedat sobre què podem i què no podem. En cap cas vol dir “pilotes fora”.

Tots plegats, adults i infants, hem d’aprendre a desenvolupar-nos en la societat digital de distracció massiva en què vivim. La informació a l’abast arreu i a tota hora no fa ni vint anys que ha entrat a les nostres vides i encara no ho hem paït. Comencem a veure que disposar d’informació no ens ha fet, paradoxalment, ni més ben informats ni més savis.

Tornant als centres educatius, els qui en saben d’ensenyar són els docents que ho fan cada dia a peu d’aula. A les aules, als centres, s’han fet i es fan molts “invents”, potser massa. Entre tants invents, n’hi ha de valuosos que, com a mínim, s’haurien de donar a conèixer i serien una bona base per a prendre mesures clares, concretes, encertades i, sobretot, avaluables.

No perdem de vista que els indicadors són un referent, però no un reflex de totes les realitats, que són molt diverses. Una de les feines que s’han de fer des de l’administració educativa és establir criteris per poder destriar el gra de la palla, el que és foc d’encenalls del que és una aportació pedagògica significativa. O sigui, identificar què fan els que ho fan bé, els que obtenen millors resultats. 

Les decisions que es prenen són polítiques de curt termini i, tal com diu l’extracte de l’article que cita en Ferran “L’enfer des bonnes intentions”, es prenen procurant no trepitjar cap ull de poll. La política que es practica és, en el fons, molt senzilla: prendre decisions per omplir l’urna de vots a les pròximes eleccions del partit que governa.

Coincideixo amb els ingredients de la proposta que fa en Ferran, centrada en el que ja sabem fa segles: parlar, llegir, escriure i comptar. Hi afegiria que les activitats dels centres educatius haurien d’anar encaminades en pensar, perquè la tecnologia ens posa a l’abast la informació, les respostes, però som nosaltres els qui ens hem de fer les preguntes.

Ens convé un pacte polític i pactar unes accions, unes activitats a fer a cada etapa i a repetir sistemàticament cada dia. Em temo que és per aquí que plora la criatura: la manca de sistematització, imprescindible per “aprendre de lletra”

Pere Costa, 21 de desembre de 2023

A l’acabament del curs escolar, al principat,  va ser notícia la prohibició d’utilitzar mòbils en alguns centres educatius de secundària. A Catalunya-Nord a l’inici del curs s’han trobat amb la prohibició de portar l’abaia, la túnica ampla i lleugera que porten algunes dones musulmanes i el qamis, la versió masculina d’aquesta peça de vestir. El nou ministre d’educació francès, Gabriel Attal, nomenat a finals del curs passat, s’ha despenjat amb aquesta instrucció en la roda de premsa de l’inici del nou curs a França. I encara que la circular del ministre estableix que cal emprar el diàleg com a eina per aplicar la prohibició, el punt de partida d’entrada, complica la qüestió per part dels docents.

Entre les consignes de les protestes del maig francès del 1968 hi havia la de “prohibit prohibir”. Sobre la frase s’han publicat, cançons, assaigs, manifestacions públiques… En general, en pedagogia, prohibir és una mala estratègia, sobretot si parlem de l’educació dels nois i noies preadolescents i adolescents.  

Sovint una prohibició fa que l’educador i la institució entrin en una espiral de difícil sortida, perquè posa al descobert contradiccions que, potser, no havíem previst. A una noia, o un noi, que va vestit de manera que mostra la seva roba interior o els seus atributs, de manera ostentosa, no li direm res; en canvi, a una noia que porti una abaia, li prohibirem portar-la. Encara que a França l’escola és laica, a diferència del nostre país, que és aconfessional, podem interpretar també com a signes religiosos els que evidencien la pertinença a una secta o a una banda, una altra complexitat afegida.

Respecte a la prohibició d’ús del mòbil, en els instituts on s’ha adoptat, es produiran situacions en què, a l’hora de l’esbarjo, o fins i tot a classe, el docent consultarà el seu mòbil i l’alumne, aprofitarà la situació, per posar damunt la taula el perquè ell sí i jo no.

Sempre que es pugui, cal evitar la prohibició i substituir-la pel diàleg, el raonament, la reflexió…, i en tot cas, que la prohibició surti del mateix col·lectiu, sigui una aula o sigui un centre. La pedagogia Freinet posa a disposició una eina educativa fantàstica per afrontar situacions complexes de la convivència en un centre educatiu: l’assemblea de classe (o d’escola).

La nostra societat no pot funcionar només a base de prohibicions. L’educació cívica ha de servir per millorar la vida col·lectiva i els centres educatius són una institució adient per practicar-la a totes les edats. Les prohibicions han de quedar circumscrites a aquelles conductes que lesionen els drets de l’altre, sempre seguint l’horitzó marcat per la Declaració Universal dels Drets Humans (Assemblea ONU, 1948) i la Convenció sobre els Drets dels infants (Assemblea ONU, 1989). Ambdós textos haurien de ser de consulta obligada, quan tenim qualsevol dubte en relació amb els drets i deures de les persones.

La paraula clau per a garantir una convivència en pau és el respecte, no la prohibició. 

Pere Costa, 4 de setembre de 2023

     En el context de la constitució de “las Cortes” , d’acord amb els resultats electorals del passat 23 de juliol, convé que des de l’independentisme tinguem clar que el possible suport ha d’anar condicionat al pagament de deutes pendents per part de l’estat.  Com que s’ha demostrat que les paraules s’han devaluat, convé que actualitzem la dita que diu que parlant la gent s’entén. Per tant, parlem de pagar, de pagar deutes.

     El deute previ és moral i fa referència a posar fi a la repressió que va exercir l’estat des del dia del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. En un context democràtic, no es pot reprimir un govern i un poble que, simplement,  el que ha fet és votar pacíficament. S’imposa l’amnistia i el tancament de tots els expedients judicials oberts arran de l’1 d’octubre. Sense això, que significa el reconeixement d’un conflicte polític entre l’estat espanyol i el moviment independentista (partits i entitats independentistes), no cal palar de res més. 

     A continuació cal parlar de deutes econòmics, o sigui, de diners. Toca posar damunt la taula els 20.200 milions d’€ que paguem els catalans i no tornen. Aquí s’hi ha d’afegir que el sistema de finançament va caducar el 2014 i no s’ha actualitzat. El principi de suficiència en nou anys s’ha deixat de complir amb escreix. El que Catalunya aporta no es correspon amb l’ordre (principi d’ordinalitat) del que Catalunya rep: som la tercera Comunitat en recursos aportats i la desena en recursos rebuts. 

     Cal exigir que en el marc de la comissió mixta d’afers econòmics Estat-Generalitat (article 209 de l’Estatut d’Autonomia) es prenguin les decisions que correspongui per a satisfer aquest deute.

     El president Puigdemont deia, en una entrevista recentment publicada pel diari Ara, que no ens podem fiar d’un estat i del seu govern, perquè incompleixen sistemàticament. Per acabar amb aquests incompliments, potser seria el moment de demanar el Ministeri d’Economia. L’anomenada que tenim de pensar en els diners “la pela és la pela”, fem-la efectiva davant de l’estat, sense complexos. Per garantir el compliment, convé tenir la clau de la caixa.

     Un altre paquet de deute de l’estat és el deute autonòmic. Prenent com a base l’estatut de 2006, refrendat pel poble català en el referèndum del 18 de juny de 2006 i que posteriorment va ser recorregut i canviat pel Tribunal Constitucional el 2010, cal refer i articular la comissió mixta Estat-Generalitat (Disposició addicional sisena de l’estatut) , per a revisar les competències pendents de traspassar, les que han estat vulnerades (entre d’altres la inviolabilitat del Parlament de Catalunya, reconeguda a l’article 55.3) i les que caldria afegir per a millorar l’autonomia catalana. Convé que la Generalitat disposi de la competència en els transports (terrestres, marítims i aeris), així com la gestió de les conques hidrogràfiques, pel que fa a la part que correspon al territori del Principat. 

     Finalment, el deute més important, el que tenim pendent des de la Declaració d’Independència del 27 d’octubre del 2017: el dret a l’autodeterminació. Sobre aquest dret, em temo molt que haurem de fer amb la independència el mateix que fem els catalans amb el pa amb oli, o sigui, si no no ens la donen, ens la prendrem.

Pere Costa, 1 d’agost de 2023

   Dilluns passat, 10 de juliol, el Sr. Antoni Puigverd va publicar un article a la Vanguardia titulat “Benvolgut Carles”. L’escrit era una resposta pública a una carta privada que li va enviar el president Puigdemont el 2018, on posava fi a una amistat d’anys. 

   A banda de no compartir que s’airegi un escrit personal i íntim que demana complicitat per part dels dos antics amics, encara que sigui d’una amistat trencada, el que pretenc amb aquestes ratlles és respondre els arguments polítics que s’hi reflecteixen.

   El president Puigdemont, en públic, no s’ha queixat mai de la seva situació personal. Ha tingut sempre interès a destacar que la seva és una actuació política al servei de la causa de la independència del país. Ahir mateix, 16 de juliol, teníem ocasió de corroborar-ho amb la magnífica entrevista que li va fer Antoni Bassas pel diari Ara.

   El Sr. Puigverd diu que de la situació del president ell no en dirà mai exili. O sigui, contradeix el mateix diccionari que defineix exili com: “allunyament, voluntari o forçós, del territori d’un estat, especialment per motius polítics”.  

   Els fets, Sr. Puigverd, del 2017 van passar, no els hem somniat. Es va convocar una consulta, un referèndum, d’independència a Catalunya. Vam anar a votar més de dos milions de catalans. L’estat no es va avenir ni a parlar-ne. El 27 d’octubre es va aprovar al Parlament la declaració d’independència i, una hora més tard, el senat espanyol va aprovar l’aplicació de l’article 155 que suspenia l’autogovern de Catalunya i destituïa el president i els consellers. Alguns consellers van optar per entregar-se i assumir les conseqüències judicials que l’estat fixava. El president i tres dels seus consellers van optar per l’exili, com a mesura per continuar l’acció política, necessària per fer efectiva la declaració d’independència que el Parlament de Catalunya, amb majoria independentista, havia aprovat. A través de l’article 155, l’Estat va convocar unes noves eleccions al Parlament el 21 de desembre de 2017. El president Puigdemont tenia els vots necessaris (74 diputats de 135) per a ser, de nou, proclamat president de la Generalitat. L’estat ho va impedir. 

   Parla, Sr. Puigverd, de catalanitat sectària. Els independentistes podríem ser qualificats de sectaris si neguéssim la confrontació política a les urnes. El moviment independentista ha estat, és i serà, democràtic. S’imposarà per les urnes. Exactament de la mateixa manera en què ho fan altres plantejaments polítics no independentistes. Sectari ho és qui nega a l’altre el dret a existir. En política els somnis, les visions, es dirimeixen a les urnes i tenen una condició: el respecte a qui té una altra visió i l’acceptació del resultat per part de tothom. No era una visió un punt naïf als anys 80 del segle passat que vostè pogués escriure i publicar un article en català a la Vanguardia?. El primer exemplar va sortir el 3 de maig de 2011, just quan començàvem el projecte col·lectiu cap a la independència (el referèndum d’Arenys de Munt és del 2009)

  La síntesi de les cultures d’acollits i acollidors és la conseqüència de l’evolució d’una societat. Les posicions lingüístiques i culturals d’entrada són les que són i la llengua del país és la catalana. La nostra llengua, i la nostra cultura, ha evolucionat i sobreviscut, des del decret de Nova Planta, a tots els seus enterradors. Justament resistim per mantenir les nostres posicions a l’escola, als mitjans de comunicació, a les xarxes, a la producció audiovisual…, en tots els camps.  Coincideixo amb vostè que, quan no es dona aquest respecte es genera ressentiment, sobretot per part dels qui es neguen a acceptar l’existència dels altres, dels que pensen i actuen diferent.

  Els conflictes, Sr. Puigverd, no es resolen perquè una de les parts es rendeixi. Els conflictes es resolen, en primer lloc, perquè s’accepten, hi són, no es poden negar. Al nostre país vivim un conflicte entre un estat que ens vol sotmesos i una part que volem esdevenir un estat independent. Després, quan s’han acceptat, es dirimeixen a les urnes, democràticament. I, finalment, les parts accepten el resultat i es comprometen a respectar-se mútuament.

   Interpreto que el seu escrit traspua el que retreu: ressentiment. Negar el dret a existir d’una de les parts no portarà mai a la resolució del conflicte. Permeti’m, per finalitzar, un toc d’humor: a casa dèiem que cap geperut s’ha vist mai el gep.

Pere Costa, 17 de juliol del 2023

    Em sembla que no ens calen més evidències per comprovar “científicament” que els estats, bàsicament Espanya i França, no acceptaran mai que proclamem la independència. Faran tot el que puguin per evitar-ho. La darrera prova l’hem tingut dissabte passat, en l’acte de constitució dels ajuntaments. No podia ser que Barcelona, la segona ciutat d’Espanya, tingués un alcalde que formés part d’un partit independentista. El bloc que l’octubre del 2017 va aprovar l’aplicació de l’article 155, s’activarà sempre que els calgui.

    El que em costa d’entendre és que els partits independentistes no actuïn també en bloc (el bloc de les víctimes del 155).  No entenc com en un ajuntament, consell comarcal o diputació, on la suma de representants electes de Junts, ERC i la CUP, sigui majoria, el govern d’aquella institució no sigui independentista. Dissabte passat vam tenir un exemple del que estic explicant: l’alcalde independentista de l’Ajuntament de Girona, amb els vots de CUP, Junts i ERC.

    L’objectiu d’assolir la independència ha de ser el prioritari per a qualsevol partit independentista, per damunt del plantejament ideològic. El malaurat Ramon Barnils, traspassat fa més de vint anys, ja deia que la política catalana tenia dos eixos: l’eix nacional (independentistes i unionistes) i l’ideològic (dretes i esquerres). 

    Per avançar cap a la independència hem de prioritzar l’eix nacional per damunt de l’altre, la qual cosa vol dir que ens necessitem dretes i esquerres, tot l’espectre polític independentista, amb els límits marcats pel respecte a les normes de la democràcia i els drets humans.

    Si això ho tenim clar, hi ha fórmules fins i tot per a repartir càrrecs i fer projectes. Tan senzill com acordar que els càrrecs iran en funció dels resultats i s’aplicaran de manera proporcional. I, pel que fa als programes i projectes de gestió del dia a dia i de les legislatures, es tiraran endavant el que siguin punts en comú en relació amb el tema a gestionar i, en cas de desacord, es pot dirimir, també seguint el criteri anterior. Sovint, quan aterrem en el terreny de la cosa concreta en una diputació, consell comarcal o ajuntament, el que ens separa és menor respecte al que ens uneix. Evidentment, reitero, si tenim clara la causa prioritària que ens transcendeix a tots: la materialització de la República Catalana.

    L’estat, que és molt potent, s’ha de trobar davant d’un bloc que només negociarà els termes de la independència. Fins que no hàgim canviat el DNI, el més semblant a un independentista de dretes hauria de ser un independentista d’esquerres.

Pere Costa, 19 de juny de 2023

El 9 de maig es commemora el dia d’Europa. L’origen de la celebració és la proposta del ministre francès d’exteriors de l’època, el Sr. Robert Schumann, qui va proposar, cinc anys després de l’armistici, exactament el 9 de maig de 1950, un pla perquè la producció alemanya i francesa de carbó i acer, elements necessaris per a la construcció d’armament, estigués sota el control d’una autoritat supranacional única. Així naixia la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer), l’embrió de què seria després la Unió Europea.

Catalunya ha estat sempre un país europeista. Els catalans hem vist en la idea d’Europa un garant dels drets humans, de la justícia i del dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur, un horitzó que ens permeti la plena realització política; o sigui, disposar de les eines per a decidir què en volem fer de la riquesa que generem i amb quines prioritats volem distribuir-la. 

L’entrada d’Espanya a la Unió Europea, el 1986, va ser, en general, ben rebuda pels nostres països. La comunitat educativa és i ha estat un dels agents entusiastes de la projecció europea. A Girona, l’entusiasme d’alguns professors – entre els quals hem de destacar el professor de filosofia i actual director de l’Institut Salvador Espriu de Salt, Sr. Xavier Serra – va esperonar l’organització d’actes cívics i culturals coincidint amb la celebració del 9 de maig.

L’associació Amics de la UNESCO de Girona ha donat suport i proposat actes específics per contribuir a fer realitat el que expressava Salvador Espriu en el seu llibre de 1954, El caminant i el mur: (Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, /i com m’agradaria d’allunyar-me’n, /nord enllà, /on diuen que la gent és neta /i noble, culta, rica, lliure, /desvetllada i feliç!)

Avui, 8 de maig, ens hem trobat una colla davant de l’escultura per a Europa que té a Girona l’escultor Andreu Alfaro des del 1983. Durant molts anys aquesta obra presidia la plaça d’Europa i ara, des que es van fer les obres de l’estació de l’AVE i dels busos, és a la rotonda de la Devesa, just quan s’enfila la Ronda Ferran Puig, en direcció a l’estació de trens. Trobo que és una de les escultures més reeixides de les moltes que formen el catàleg d’escultures dels carrers de la ciutat.

En l’acte han pres la paraula tres estudiants Erasmus de la UdG: un italià, un noi brasiler i una noia romanesa; ha intervingut també una professora de la UdG, amb àmplia experiència en projectes europeus a França i Bèlgica; tots tres acompanyats i assessorats per la directora de la càtedra UNESCO de la UdG.

Les quatre intervencions han estat interessants i suggerents. L’italià ha llegit un paràgraf del discurs del malaurat David Sassoli en la presa de possessió com a president del Parlament Europeu l’any 2019, càrrec que va ocupar fins a la seva mort el gener del 2022. El brasiler, que s’ha preguntat que feia un no europeu en un acte d’Europa, ens ha ajudat amb els textos triats a veure Europa des d’una perspectiva externa. La romanesa ha fet una aportació personal sobre la seva experiència d’estada en diferents estats de la Unió Europea i com això l’està ajudant per ser un agent actiu de la construcció cultural i educativa, tasca encara pendent. Finalment, l’aportació de la professora de la UdG, ens ha permès recordar que som en l’any europeu de les competències: aquelles actituds i habilitats que necessitem els ciutadans europeus per a contribuir activament en un món que té reptes grans d’abast mundial: la revolució digital, la sostenibilitat, el canvi climàtic…

Suggereixo que dediquem un any europeu als valors, o, més ben dit, a les virtuts que venen de Plató, 400 anys abans de Crist, i que s’han mantingut, ampliat, fins i tot, apropiat per part de diferents escoles filosòfiques i religions; però que, encara avui, ens ajudarien a reforçar les qualitats morals positives que tenim les persones, en oposició a les negatives o vicis.

La construcció europea necessita reforçar les qualitats de les bones persones, que sempre són més que no pas les que treballen per a la destrucció i l’explotació dels altres. Serem competents en la mesura que siguem respectuosos amb les diferents maneres de veure el món i, al mateix, temps ferms i agosarats en la defensa dels serveis públics i la justícia social.

Pere Costa, 8 de maig de 2023

Al meu poble es fa servir l’expressió girar l’aigua per expressar una situació difícil de canviar i que segueix un curs inexorable. El referent que dona nom a l’expressió és la dificultat que hi ha per canviar el curs de l’aigua, sobretot en el curs alt dels rius o bé en la majoria de torrents i rieres. El meu pare tenia un hort on, cada vegada que teníem pluges fortes, perdia ben bé un terç de la terra conreable. Hi havia fet tota mena de desviaments, parets, obstacles… però inevitablement, un bon dia, l’aigua tornava a agafar el seu curs natural.

Aquesta expressió em ve al cap cada vegada que sento o llegeixo notícies sobre temes d’actualitat que preocupen socialment i que convindria abordar de manera seriosa i global, per evitar que continuïn causant un perjudici social. Entre d’altres hi ha la segregació escolar, l’augment del preu de l’habitatge, les xifres creixents del turisme, la contaminació per CO₂, l’augment de residus electrònics, o, el xat GPT.

La segregació escolar és un fenomen de separació dels alumnes per procedència social que ha anat creixent, de manera alarmant, des que les diferències socials han augmentat, sobretot a partir de l’extensió de la globalització i l’arribada d’onades migratòries procedents de països amb una situació econòmica paupèrrima. Les famílies volen escolaritzar els seus fills en escoles on van els que consideren la seva mateixa classe social o bé classes socials que consideren superiors.

L’habitatge s’ha convertit, ja fa temps, en un instrument d’especulació econòmica. Invertir en totxo, sobretot en les zones més poblades, fa cinquanta anys o més que és, en un noranta per cent dels casos, sinònim d’augmentar i consolidar la inversió econòmica. Darrerament, amb la proliferació de pisos turístics, no només a les grans capitals, sinó també en les petites i mitjanes, s’han disparat els preus tant del lloguer com de la compra.

Any rere any, si exceptuem el període pandèmic, les xifres de turistes creixen. La contaminació per CO₂ està costant molt d’aturar: la mobilitat és ingent i no acabem de trobar la manera que es produeixi amb un cost mínim pel planeta. L’evolució tecnològica porta a què cada vegada tinguem més aparells que es fan malbé més aviat i, per tant, anem omplint contenidors a les deixalleries…

I, amb relació a l’evolució tecnològica, coses que ens semblaven inversemblants fa no massa temps, ara estan a l’abast d’un nombre de persones força elevat. Aplicacions i eines de tota mena que ens permeten comprar sense moure’ns de casa, fer gestions bancàries, aprendre un idioma, gaudir de continguts de tota classe, i, darrerament, redactar textos, dibuixar o compondre música gràcies a les eines d’intel·ligència artificial.

Podem canviar aquestes tendències, citades a tall d’exemple? Podem girar l’aigua? Girar-la completament segurament que no, però el que sí que podem i hem de fer és regular aquest cabal per evitar que les destrosses siguin letals pel present i el futur de la Humanitat. La regulació ha de ser mundial quan el problema és d’abast mundial (tot el que té a veure amb internet o amb la mobilitat a gran escala), paraestatal o estatal, segons que la competència per fer-ho sigui d’un conjunt d’estats o d’un estat individualment; regional o local. 

Cada institució ha d’exercir responsablement les seves competències (les que té, no les que voldria tenir) i ser conscients tots plegats que no resoldrem tots els problemes, però sí que aconseguirem gestionar-los i regular-los perquè, encara que no plogui, no surtin de mare.

Pere Costa, abril 2023

  La idea de disposar del saber acumulat per la Humanitat en un lloc concret, perquè estigui a l’abast de les persones que s’interessen per conèixer (i poden fer-ho) és tan antic com la invenció de l’escriptura, fa més de cinc mil anys. 

  La biblioteca més cèlebre de l’antiguitat fou la d’Alexandria, referenciada al segle III aC i que va arribar a disposar d’un fons bibliogràfic de 700.000 volums. L’accés al coneixement fins a la invenció de la impremta, cap al segle XII a Orient i la posterior difusió per part de Gutenberg al segle XV era complex i a l’abast de poques persones. 

  Amb la invenció de la impremta es produeix una primera revolució i el coneixement es posa a l’abast d’àmplies capes de la població, les que prèviament s’han alfabetitzat i disposen d’una certa capacitat econòmica. 

  Vivim ja una primera època d’excés d’informació que té el seu reflex en una de les obres de la literatura universal, el Quijote. L’“hidalgo” Alonso Quijano (don Quijote de la Mancha), embogeix amb la lectura compulsiva dels llibres de cavalleria.

  Avancen els segles i augmenten les planes impreses. Cada població, cada institució, fins i tot molts particulars tenen al seu abast una biblioteca. El saber es democratitza, a mesura que avança també l’alfabetització de la població. Avui continuem imprimint llibres i, al nostre país, els posem al carrer cada any per Sant Jordi, el 23 d’abril.

  Als anys 80 de finals del segle passat irromp internet a les nostres vides. A la xarxa es va afegint més i més informació i creix exponencialment el saber que tenim a l’abast. Som davant d’un immens bufet lliure accessible des de casa estant. Podem consultar les biblioteques més prestigioses del món, tenim accés a documents escrits, parlats, audiovisuals…, Creix exponencialment el procés de digitalització,…  Des de la primera dècada del segle XX, amb els telèfons intel·ligents, tenim tota la informació a un clic i a la butxaca. Pobre don Quijote si visqués avui!

  La sensació d’aclaparament és comparable a la que experimentem quan tenim molta gana i accedim a un bufet lliure ben assortit amb menges de tots tipus, bones i abundants. No sabem què menjar. Si ens deixem portar per la gola acabem malalts. En canvi, si ens aturem, pensem en què ens convé, seleccionem, gaudim del que hem seleccionat amb mesura i obviem la resta, la sensació és que hem satisfet la gana, d’acord amb els principis diatètics i de la salut.

  Som el que mengem (La frase del 1850 s’atribueix al filòsof alemany Ludwig Feuerbach) i això també és aplicable a la informació, al coneixement. De la mateixa manera que en l’alimentació hem de tenir els coneixements dietètics i, sobretot, els recursos econòmics, adients (les persones pobres no es troben davant d’un bufet lliure com el descrit), en el món del saber cal tenir l’educació adequada i els recursos suficients (que inclouen tenir les necessitats bàsiques cobertes) per poder triar i discernir què ens convé. 

  I com en l’alimentació , atenció amb els productes elaborats i empaquetats per ser consumits (diaris, telenotícies, persones amb un biaix molt clar,…) perquè podem alimentar-nos de pressa i malament. 

  El gran problema de la Humanitat durant molts segles ha estat l’accés a la informació, ara, el maldecap principal és la gestió de l’excés. Ens hem de posar a dieta digital amb l’eina més poderosa que tenim els humans: el sentit comú, o dit d’una altra manera, el sentit de la mesura.

Pere Costa, abril 2023

  Des del referèndum d’Arenys de Munt (13 de setembre de 2009) fins avui, els que volem una cosa tan senzilla i clara com és la de canviar el document nacional d’identitat i el passaport, o sigui anar pel món i on convingui com a ciutadans de la República Catalana, hem après bàsicament dues coses:

1. la independència només la guanyarem per la via unilateral, o sigui, la confrontació amb Espanya
2. l’exercici de l’autonomia dins el marc constitucional espanyol, no ens portarà a la independència.

  Amb aquestes dues premisses i el que impliquen, ens cal definir i portar a la pràctica una estratègia que ens porti a l’objectiu que desitgem.

  Els instruments polítics que tenim ara, bàsicament ERC, Junts i la CUP; partits que s’autodefineixen com a “independentistes”, amb matisos, no serveixen per a l’objectiu que perseguim. ERC s’ha definit per la via dels fets per la submissió a l’estat, Junts es mou en l’ambigüitat i en la dicotomia, tal com es va veure en la votació interna per continuar o deixar el govern autonòmic; pel que fa a la CUP, globalment, em sembla que estan més per l’anticapitalisme que no pas per la independència. 

  Ens convé, per tant, un instrument nou, un partit independentista similar al que tenen els escocesos o els quebequesos. Una eina política que pugui donar, al mateix temps, suport a l’acció del Consell per la República i  gestionar les engrunes autonòmiques de què disposem. Un únic interlocutor davant de la comunitat internacional.

  Partint d’aquesta premissa, em sembla que el primer pas que hem de fer és ensorrar, o reduir a la mínima expressió, els partits “independentistes” que ocupen el 52% dels escons del Parlament de Catalunya. A Europa (França i Itàlia, com a exemple) tenim partits que semblaven omnipotents i han caigut en l’ostracisme o la mínima expressió. Només a tall d’exemple, a les darreres eleccions presidencials franceses, la candidata socialista, Anne Hidalgo va aconseguir només l’1,74% dels vots…

  A Catalunya, i pel que fa a l’espai independentista, ens convé que caiguin els partits “independentistes” que tenim i, sobre aquestes cendres, veurem què sorgeix, com s’articula políticament el moviment independentista unilateralista que ara trobem, fonamentalment, al voltant de l’ANC i el Consell per la República.

  Les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya (les municipals que tenim a tocar són una altra història) podrien ser les que servissin per fer aquest pas. Previsiblement, entregaríem l’autonomia al PSC i afebliríem els partits que han intentat, sense èxit, no ser ensorrats pel moviment popular independentista des d’aquell llunyà 2009 d’Arenys de Munt.

  Si ara el país articula una llista cívica, un quart element als tres que tenim, el més probable és que tinguem una divisió de vot i retardem l’agonia inútil del pretès diàleg amb l’estat. 

Pere Costa

La violació grupal d’una nena d’onze anys en uns magatzems de Badalona ens ha colpit a tots. El fet execrable és més greu encara perquè els presumptes autors són sis menors que, a més, van gravar el delicte en vídeo. Aquest document va ser difós durant un període llarg de temps (els fets s’han conegut a principis de març, però s’havien produït el novembre passat), sense que ningú denunciés res; fins que el germà de la víctima va destapar l’afer. Aquest noi, també menor, rep amenaces i ara disposa de protecció policial per continuar exercint el seu dret a l’educació.

El cas és la punta de l’iceberg d’altres situacions violentes que coneixem, malauradament cada vegada amb més freqüència: violències, extorsions (ciberatac al Clínic), violència verbal i física contra els professionals sanitaris i educatius…

La violència ha estat present en la nostra societat des de sempre, segurament des dels orígens de la vida humana a la Terra. En cada període s’ha combatut, tolerat o gestionat de diverses formes, sense que s’hagi arribat mai a erradicar. Fets que avui ens semblen reprovables, en altres temps no ho eren, ni tal sols es coneixien.

La revolució científica-tecnològica ens permet disposar d’informació de fets diversos,  ocorreguts en diferents parts del món, d’una manera pràcticament instantània. Una allau de dades i d’informacions ens aclapara cada dia. Confonem la immediatesa de la recepció amb el que voldríem que fos també una resolució ràpida del fet, de la situació que ens indigna o, simplement i frívola, ens incomoda.

Les nostres democràcies imperfectes s’han dotat de mecanismes legals, educatius, sanitaris i de protecció social que ens donen eines per a gestionar situacions que, si les contextualitzem col·lectivament, són fets aïllats i extrems. Quantes nenes d’onze anys van visitar una botiga soles el mateix dia que ho va fer la nena de Badalona? (Segons el Departament d’Educació, a Catalunya hi ha enguany 38.687 nenes d’onze anys a cinquè de primària, el curs de la nena); quants sistemes informàtics de centres hospitalaris funcionen correctament, sense haver estat víctimes d’un atac, el mateix dia que el Clínic va patir-lo?; quants metges visiten normalment els seus pacients el mateix dia que alguns reben un tracta violent per part d’un pacient?, quants professors teníem fent classe sense problemes el mateix dia que la professora de Sant Joan de Luz va ser assassinada per un alumne?…

Quan passen els fets excepcionals es posen en marxa els mecanismes socials que hem dissenyat i els professionals que en són responsables d’una manera o altra (policies, jutges, educadors, treballadors socials, advocats, mediadors, ….) treballen per canalitzar i gestionar els fets de la millor manera possible. El primer que fan és recollir tota la informació que poden, per donar context a allò que ha passat. La seva feina no és ni fàcil ni ràpida. El que ens toca com a ciutadans és confiar en ells i deixar-los treballar. S’imposa un treball tècnic i coordinat de les diverses instàncies implicades, amb una avaluació contínua i la formulació de propostes de millora viables. És l’única manera de millorar les societats imperfectes on vivim.

L’esverament i la immediatesa, la precipitació en els canvis, només condueix a un increment de la confusió, el caos i, el que és més greu, la desmoralització dels professionals que necessiten que els deixem treballar. Dels responsables polítics, els professionals tècnics necessiten protecció i confiança, qualitats que no solen ser compatibles amb la resposta ràpida i fàcil que acostumem a donar amb criteris purament electoralistes.

Finalment, voldria cridar l’atenció sobre la indiferència individual i col·lectiva davant d’un fet reprovable. Ningú va denunciar res en relació amb la violació grupal de la nena de Badalona fins que van passar més de tres mesos del fet en si; tot i que corria un vídeo ben explícit. Als ciutadans ens toca assumir la responsabilitat d’utilitzar els canals que tenim a l’abast per denunciar els fets reprovables que presenciem, en tinguem la certesa o la sospita i, si escau, fer les propostes de millora dels serveis públics que ens fan més fàcil i agradable el dia a dia.

Pere Costa, març 2023

Des de la segona meitat del segle passat i fins als nostres dies, periòdicament, amb més o menys intensitat, hi ha unes polítiques educatives que pretenen que l’educació en general i, particularment, l’educació primària, torni a allò que consideren essencial i que defineixen com llegir, escriure i comptar. En una cerca ràpida, he trobat dos articles ben allunyats en el temps. Un del 1974 del moviment GEM (GenuIne Education Mouvement) de Vancouver i un altre de l’Australian Association for Researsch in Education del 2020 que porta aquest títol.

Voler tornar al passat és una temptació que hem tingut, tenim i, gosaria dir, tindrem els humans. Allò que recordo del meu batxillerat, de fa cinquanta anys, els versos del poeta Jorge Manrique a las “ Coplas a la muerte de su padre: ”; una elegia escrita a finals del segle XV que diu: “como a nuestro parecer,/ cualquier tiempo pasado / fue mejor”.  En el millor dels casos, voler tornar al passat és lletra morta, o sigui l’escrit que no es compleix. 

Ara bé, em sembla assenyat que no ens deixem mai de fer la pregunta sobre allò que és essencial, allò que roman, més enllà de les modes, les tecnologies i els lluentons.

Anem a pams. Centrem-nos avui en allò que més ens caracteritza com a humans: la paraula. “Al principi la Paraula existia, i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era un déu.» (Joan 1:1). Les habilitats essencials vinculades a la paraula, al llenguatge, han estat, són i, probablement seran, les d’escoltar, parlar, llegir i escriure. Cadascuna d’elles té sentit per si mateixa i, al mateix temps, s’enriqueixen mútuament.

Escoltar vol dir observar, estar atent. Copsar amb respecte sense prejudicis, allò que ens dona a entendre l’altre, de vegades ens ho expressa clarament, de vegades no en té una idea precisa, de vegades, senzillament, només vol que fem això: que l’escoltem.

Parlar, que pot ser xerrar o enraonar. Xerrar, la xerrameca, no demana esforç, només és encadenar una paraula darrera l’altra, amb sentit o sense, que practiquem sovint per por al silenci. En canvi, enraonar implica pensar primer allò que volem dir i posar els nostres arguments al servei de la veritat, de les petites veritats que ens ajuden a contrastar hipòtesis, sempre parcials, i a aprendre.

Llegir, o sigui, enriquir-nos a través de la lectura amb allò que han pensat, fabulat, imaginat, contrastat…. els altres, els qui ens han precedit o els nostres coetanis. Gaudir de la bellesa de les paraules escrites. Una pura meravella.

Escriure, endreçar els nostres pensaments i les nostres lectures. Fer-nos-els nostres per assimilar-los i poder-los compartir.

Aquestes activitats hem d’aprendre a practicar-les fent servir tots els sentits, amb amplitud de mires, amb la consciència que fent-ho contribuïm a humanitzar-nos, a conrear la capacitat de convivència acollidora i respectuosa amb el què i amb el qui, que és diferent i ens interpel·la.

L’educació pública i gratuïta és un invent extraordinari que dona a tothom l’oportunitat d’aprendre, millorar i practicar aquestes habilitats lingüístiques. Convé que no es defugi la responsabilitat de fer-ho de manera programada, sistemàtica i continuada; perquè el camí de la millora personal i col·lectiva passa per la repetició constant, i més si parlem d’habilitats. Som-hi, som-hi i tornem-hi,..  sempre amb sentit. Les possibilitats de practicar diàriament són il·limitades. Les opcions que l’evolució tecnològica, vinculada a internet i la digitalització, ens posa a l’abast, poden arribar a ser aclaparadores. 

Procurem no perdre de vista allò que és essencial, practiquem-ho i fem-ho practicar a les criatures que tutoritzem. L’expressió llatina “nulla die sine linea” (cap dia sense una ratlla), que al segle I, Plini El Vell, va fer servir per referir-se a la divisa d’un pintor de la Grècia clàssica i que, al llarg de la història, s’han fet seva diversos escriptors; podem aplicar-la nosaltres en un sentit encara més ampli. 

Goso proposar un pas més, cap dia sense haver practicat a classe – de manera programada i sistemàtica- les quatre habilitats essencials vinculades a la paraula: escoltar, parlar, llegir i escriure; amb propostes didàctiques adaptades a l’edat i a les diverses realitats de les persones en formació .

Pere Costa, febrer 2023