HI DIC LA MEVA

El 9 de maig es commemora el dia d’Europa. L’origen de la celebració és la proposta del ministre francès d’exteriors de l’època, el Sr. Robert Schumann, qui va proposar, cinc anys després de l’armistici, exactament el 9 de maig de 1950, un pla perquè la producció alemanya i francesa de carbó i acer, elements necessaris per a la construcció d’armament, estigués sota el control d’una autoritat supranacional única. Així naixia la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer), l’embrió de què seria després la Unió Europea.

Catalunya ha estat sempre un país europeista. Els catalans hem vist en la idea d’Europa un garant dels drets humans, de la justícia i del dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur, un horitzó que ens permeti la plena realització política; o sigui, disposar de les eines per a decidir què en volem fer de la riquesa que generem i amb quines prioritats volem distribuir-la. 

L’entrada d’Espanya a la Unió Europea, el 1986, va ser, en general, ben rebuda pels nostres països. La comunitat educativa és i ha estat un dels agents entusiastes de la projecció europea. A Girona, l’entusiasme d’alguns professors – entre els quals hem de destacar el professor de filosofia i actual director de l’Institut Salvador Espriu de Salt, Sr. Xavier Serra – va esperonar l’organització d’actes cívics i culturals coincidint amb la celebració del 9 de maig.

L’associació Amics de la UNESCO de Girona ha donat suport i proposat actes específics per contribuir a fer realitat el que expressava Salvador Espriu en el seu llibre de 1954, El caminant i el mur: (Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, /i com m’agradaria d’allunyar-me’n, /nord enllà, /on diuen que la gent és neta /i noble, culta, rica, lliure, /desvetllada i feliç!)

Avui, 8 de maig, ens hem trobat una colla davant de l’escultura per a Europa que té a Girona l’escultor Andreu Alfaro des del 1983. Durant molts anys aquesta obra presidia la plaça d’Europa i ara, des que es van fer les obres de l’estació de l’AVE i dels busos, és a la rotonda de la Devesa, just quan s’enfila la Ronda Ferran Puig, en direcció a l’estació de trens. Trobo que és una de les escultures més reeixides de les moltes que formen el catàleg d’escultures dels carrers de la ciutat.

En l’acte han pres la paraula tres estudiants Erasmus de la UdG: un italià, un noi brasiler i una noia romanesa; ha intervingut també una professora de la UdG, amb àmplia experiència en projectes europeus a França i Bèlgica; tots tres acompanyats i assessorats per la directora de la càtedra UNESCO de la UdG.

Les quatre intervencions han estat interessants i suggerents. L’italià ha llegit un paràgraf del discurs del malaurat David Sassoli en la presa de possessió com a president del Parlament Europeu l’any 2019, càrrec que va ocupar fins a la seva mort el gener del 2022. El brasiler, que s’ha preguntat que feia un no europeu en un acte d’Europa, ens ha ajudat amb els textos triats a veure Europa des d’una perspectiva externa. La romanesa ha fet una aportació personal sobre la seva experiència d’estada en diferents estats de la Unió Europea i com això l’està ajudant per ser un agent actiu de la construcció cultural i educativa, tasca encara pendent. Finalment, l’aportació de la professora de la UdG, ens ha permès recordar que som en l’any europeu de les competències: aquelles actituds i habilitats que necessitem els ciutadans europeus per a contribuir activament en un món que té reptes grans d’abast mundial: la revolució digital, la sostenibilitat, el canvi climàtic…

Suggereixo que dediquem un any europeu als valors, o, més ben dit, a les virtuts que venen de Plató, 400 anys abans de Crist, i que s’han mantingut, ampliat, fins i tot, apropiat per part de diferents escoles filosòfiques i religions; però que, encara avui, ens ajudarien a reforçar les qualitats morals positives que tenim les persones, en oposició a les negatives o vicis.

La construcció europea necessita reforçar les qualitats de les bones persones, que sempre són més que no pas les que treballen per a la destrucció i l’explotació dels altres. Serem competents en la mesura que siguem respectuosos amb les diferents maneres de veure el món i, al mateix, temps ferms i agosarats en la defensa dels serveis públics i la justícia social.

Pere Costa, 8 de maig de 2023

Al meu poble es fa servir l’expressió girar l’aigua per expressar una situació difícil de canviar i que segueix un curs inexorable. El referent que dona nom a l’expressió és la dificultat que hi ha per canviar el curs de l’aigua, sobretot en el curs alt dels rius o bé en la majoria de torrents i rieres. El meu pare tenia un hort on, cada vegada que teníem pluges fortes, perdia ben bé un terç de la terra conreable. Hi havia fet tota mena de desviaments, parets, obstacles… però inevitablement, un bon dia, l’aigua tornava a agafar el seu curs natural.

Aquesta expressió em ve al cap cada vegada que sento o llegeixo notícies sobre temes d’actualitat que preocupen socialment i que convindria abordar de manera seriosa i global, per evitar que continuïn causant un perjudici social. Entre d’altres hi ha la segregació escolar, l’augment del preu de l’habitatge, les xifres creixents del turisme, la contaminació per CO₂, l’augment de residus electrònics, o, el xat GPT.

La segregació escolar és un fenomen de separació dels alumnes per procedència social que ha anat creixent, de manera alarmant, des que les diferències socials han augmentat, sobretot a partir de l’extensió de la globalització i l’arribada d’onades migratòries procedents de països amb una situació econòmica paupèrrima. Les famílies volen escolaritzar els seus fills en escoles on van els que consideren la seva mateixa classe social o bé classes socials que consideren superiors.

L’habitatge s’ha convertit, ja fa temps, en un instrument d’especulació econòmica. Invertir en totxo, sobretot en les zones més poblades, fa cinquanta anys o més que és, en un noranta per cent dels casos, sinònim d’augmentar i consolidar la inversió econòmica. Darrerament, amb la proliferació de pisos turístics, no només a les grans capitals, sinó també en les petites i mitjanes, s’han disparat els preus tant del lloguer com de la compra.

Any rere any, si exceptuem el període pandèmic, les xifres de turistes creixen. La contaminació per CO₂ està costant molt d’aturar: la mobilitat és ingent i no acabem de trobar la manera que es produeixi amb un cost mínim pel planeta. L’evolució tecnològica porta a què cada vegada tinguem més aparells que es fan malbé més aviat i, per tant, anem omplint contenidors a les deixalleries…

I, amb relació a l’evolució tecnològica, coses que ens semblaven inversemblants fa no massa temps, ara estan a l’abast d’un nombre de persones força elevat. Aplicacions i eines de tota mena que ens permeten comprar sense moure’ns de casa, fer gestions bancàries, aprendre un idioma, gaudir de continguts de tota classe, i, darrerament, redactar textos, dibuixar o compondre música gràcies a les eines d’intel·ligència artificial.

Podem canviar aquestes tendències, citades a tall d’exemple? Podem girar l’aigua? Girar-la completament segurament que no, però el que sí que podem i hem de fer és regular aquest cabal per evitar que les destrosses siguin letals pel present i el futur de la Humanitat. La regulació ha de ser mundial quan el problema és d’abast mundial (tot el que té a veure amb internet o amb la mobilitat a gran escala), paraestatal o estatal, segons que la competència per fer-ho sigui d’un conjunt d’estats o d’un estat individualment; regional o local. 

Cada institució ha d’exercir responsablement les seves competències (les que té, no les que voldria tenir) i ser conscients tots plegats que no resoldrem tots els problemes, però sí que aconseguirem gestionar-los i regular-los perquè, encara que no plogui, no surtin de mare.

Pere Costa, abril 2023

  La idea de disposar del saber acumulat per la Humanitat en un lloc concret, perquè estigui a l’abast de les persones que s’interessen per conèixer (i poden fer-ho) és tan antic com la invenció de l’escriptura, fa més de cinc mil anys. 

  La biblioteca més cèlebre de l’antiguitat fou la d’Alexandria, referenciada al segle III aC i que va arribar a disposar d’un fons bibliogràfic de 700.000 volums. L’accés al coneixement fins a la invenció de la impremta, cap al segle XII a Orient i la posterior difusió per part de Gutenberg al segle XV era complex i a l’abast de poques persones. 

  Amb la invenció de la impremta es produeix una primera revolució i el coneixement es posa a l’abast d’àmplies capes de la població, les que prèviament s’han alfabetitzat i disposen d’una certa capacitat econòmica. 

  Vivim ja una primera època d’excés d’informació que té el seu reflex en una de les obres de la literatura universal, el Quijote. L’“hidalgo” Alonso Quijano (don Quijote de la Mancha), embogeix amb la lectura compulsiva dels llibres de cavalleria.

  Avancen els segles i augmenten les planes impreses. Cada població, cada institució, fins i tot molts particulars tenen al seu abast una biblioteca. El saber es democratitza, a mesura que avança també l’alfabetització de la població. Avui continuem imprimint llibres i, al nostre país, els posem al carrer cada any per Sant Jordi, el 23 d’abril.

  Als anys 80 de finals del segle passat irromp internet a les nostres vides. A la xarxa es va afegint més i més informació i creix exponencialment el saber que tenim a l’abast. Som davant d’un immens bufet lliure accessible des de casa estant. Podem consultar les biblioteques més prestigioses del món, tenim accés a documents escrits, parlats, audiovisuals…, Creix exponencialment el procés de digitalització,…  Des de la primera dècada del segle XX, amb els telèfons intel·ligents, tenim tota la informació a un clic i a la butxaca. Pobre don Quijote si visqués avui!

  La sensació d’aclaparament és comparable a la que experimentem quan tenim molta gana i accedim a un bufet lliure ben assortit amb menges de tots tipus, bones i abundants. No sabem què menjar. Si ens deixem portar per la gola acabem malalts. En canvi, si ens aturem, pensem en què ens convé, seleccionem, gaudim del que hem seleccionat amb mesura i obviem la resta, la sensació és que hem satisfet la gana, d’acord amb els principis diatètics i de la salut.

  Som el que mengem (La frase del 1850 s’atribueix al filòsof alemany Ludwig Feuerbach) i això també és aplicable a la informació, al coneixement. De la mateixa manera que en l’alimentació hem de tenir els coneixements dietètics i, sobretot, els recursos econòmics, adients (les persones pobres no es troben davant d’un bufet lliure com el descrit), en el món del saber cal tenir l’educació adequada i els recursos suficients (que inclouen tenir les necessitats bàsiques cobertes) per poder triar i discernir què ens convé. 

  I com en l’alimentació , atenció amb els productes elaborats i empaquetats per ser consumits (diaris, telenotícies, persones amb un biaix molt clar,…) perquè podem alimentar-nos de pressa i malament. 

  El gran problema de la Humanitat durant molts segles ha estat l’accés a la informació, ara, el maldecap principal és la gestió de l’excés. Ens hem de posar a dieta digital amb l’eina més poderosa que tenim els humans: el sentit comú, o dit d’una altra manera, el sentit de la mesura.

Pere Costa, abril 2023

  Des del referèndum d’Arenys de Munt (13 de setembre de 2009) fins avui, els que volem una cosa tan senzilla i clara com és la de canviar el document nacional d’identitat i el passaport, o sigui anar pel món i on convingui com a ciutadans de la República Catalana, hem après bàsicament dues coses:

1. la independència només la guanyarem per la via unilateral, o sigui, la confrontació amb Espanya
2. l’exercici de l’autonomia dins el marc constitucional espanyol, no ens portarà a la independència.

  Amb aquestes dues premisses i el que impliquen, ens cal definir i portar a la pràctica una estratègia que ens porti a l’objectiu que desitgem.

  Els instruments polítics que tenim ara, bàsicament ERC, Junts i la CUP; partits que s’autodefineixen com a “independentistes”, amb matisos, no serveixen per a l’objectiu que perseguim. ERC s’ha definit per la via dels fets per la submissió a l’estat, Junts es mou en l’ambigüitat i en la dicotomia, tal com es va veure en la votació interna per continuar o deixar el govern autonòmic; pel que fa a la CUP, globalment, em sembla que estan més per l’anticapitalisme que no pas per la independència. 

  Ens convé, per tant, un instrument nou, un partit independentista similar al que tenen els escocesos o els quebequesos. Una eina política que pugui donar, al mateix temps, suport a l’acció del Consell per la República i  gestionar les engrunes autonòmiques de què disposem. Un únic interlocutor davant de la comunitat internacional.

  Partint d’aquesta premissa, em sembla que el primer pas que hem de fer és ensorrar, o reduir a la mínima expressió, els partits “independentistes” que ocupen el 52% dels escons del Parlament de Catalunya. A Europa (França i Itàlia, com a exemple) tenim partits que semblaven omnipotents i han caigut en l’ostracisme o la mínima expressió. Només a tall d’exemple, a les darreres eleccions presidencials franceses, la candidata socialista, Anne Hidalgo va aconseguir només l’1,74% dels vots…

  A Catalunya, i pel que fa a l’espai independentista, ens convé que caiguin els partits “independentistes” que tenim i, sobre aquestes cendres, veurem què sorgeix, com s’articula políticament el moviment independentista unilateralista que ara trobem, fonamentalment, al voltant de l’ANC i el Consell per la República.

  Les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya (les municipals que tenim a tocar són una altra història) podrien ser les que servissin per fer aquest pas. Previsiblement, entregaríem l’autonomia al PSC i afebliríem els partits que han intentat, sense èxit, no ser ensorrats pel moviment popular independentista des d’aquell llunyà 2009 d’Arenys de Munt.

  Si ara el país articula una llista cívica, un quart element als tres que tenim, el més probable és que tinguem una divisió de vot i retardem l’agonia inútil del pretès diàleg amb l’estat. 

Pere Costa

La violació grupal d’una nena d’onze anys en uns magatzems de Badalona ens ha colpit a tots. El fet execrable és més greu encara perquè els presumptes autors són sis menors que, a més, van gravar el delicte en vídeo. Aquest document va ser difós durant un període llarg de temps (els fets s’han conegut a principis de març, però s’havien produït el novembre passat), sense que ningú denunciés res; fins que el germà de la víctima va destapar l’afer. Aquest noi, també menor, rep amenaces i ara disposa de protecció policial per continuar exercint el seu dret a l’educació.

El cas és la punta de l’iceberg d’altres situacions violentes que coneixem, malauradament cada vegada amb més freqüència: violències, extorsions (ciberatac al Clínic), violència verbal i física contra els professionals sanitaris i educatius…

La violència ha estat present en la nostra societat des de sempre, segurament des dels orígens de la vida humana a la Terra. En cada període s’ha combatut, tolerat o gestionat de diverses formes, sense que s’hagi arribat mai a erradicar. Fets que avui ens semblen reprovables, en altres temps no ho eren, ni tal sols es coneixien.

La revolució científica-tecnològica ens permet disposar d’informació de fets diversos,  ocorreguts en diferents parts del món, d’una manera pràcticament instantània. Una allau de dades i d’informacions ens aclapara cada dia. Confonem la immediatesa de la recepció amb el que voldríem que fos també una resolució ràpida del fet, de la situació que ens indigna o, simplement i frívola, ens incomoda.

Les nostres democràcies imperfectes s’han dotat de mecanismes legals, educatius, sanitaris i de protecció social que ens donen eines per a gestionar situacions que, si les contextualitzem col·lectivament, són fets aïllats i extrems. Quantes nenes d’onze anys van visitar una botiga soles el mateix dia que ho va fer la nena de Badalona? (Segons el Departament d’Educació, a Catalunya hi ha enguany 38.687 nenes d’onze anys a cinquè de primària, el curs de la nena); quants sistemes informàtics de centres hospitalaris funcionen correctament, sense haver estat víctimes d’un atac, el mateix dia que el Clínic va patir-lo?; quants metges visiten normalment els seus pacients el mateix dia que alguns reben un tracta violent per part d’un pacient?, quants professors teníem fent classe sense problemes el mateix dia que la professora de Sant Joan de Luz va ser assassinada per un alumne?…

Quan passen els fets excepcionals es posen en marxa els mecanismes socials que hem dissenyat i els professionals que en són responsables d’una manera o altra (policies, jutges, educadors, treballadors socials, advocats, mediadors, ….) treballen per canalitzar i gestionar els fets de la millor manera possible. El primer que fan és recollir tota la informació que poden, per donar context a allò que ha passat. La seva feina no és ni fàcil ni ràpida. El que ens toca com a ciutadans és confiar en ells i deixar-los treballar. S’imposa un treball tècnic i coordinat de les diverses instàncies implicades, amb una avaluació contínua i la formulació de propostes de millora viables. És l’única manera de millorar les societats imperfectes on vivim.

L’esverament i la immediatesa, la precipitació en els canvis, només condueix a un increment de la confusió, el caos i, el que és més greu, la desmoralització dels professionals que necessiten que els deixem treballar. Dels responsables polítics, els professionals tècnics necessiten protecció i confiança, qualitats que no solen ser compatibles amb la resposta ràpida i fàcil que acostumem a donar amb criteris purament electoralistes.

Finalment, voldria cridar l’atenció sobre la indiferència individual i col·lectiva davant d’un fet reprovable. Ningú va denunciar res en relació amb la violació grupal de la nena de Badalona fins que van passar més de tres mesos del fet en si; tot i que corria un vídeo ben explícit. Als ciutadans ens toca assumir la responsabilitat d’utilitzar els canals que tenim a l’abast per denunciar els fets reprovables que presenciem, en tinguem la certesa o la sospita i, si escau, fer les propostes de millora dels serveis públics que ens fan més fàcil i agradable el dia a dia.

Pere Costa, març 2023

Des de la segona meitat del segle passat i fins als nostres dies, periòdicament, amb més o menys intensitat, hi ha unes polítiques educatives que pretenen que l’educació en general i, particularment, l’educació primària, torni a allò que consideren essencial i que defineixen com llegir, escriure i comptar. En una cerca ràpida, he trobat dos articles ben allunyats en el temps. Un del 1974 del moviment GEM (GenuIne Education Mouvement) de Vancouver i un altre de l’Australian Association for Researsch in Education del 2020 que porta aquest títol.

Voler tornar al passat és una temptació que hem tingut, tenim i, gosaria dir, tindrem els humans. Allò que recordo del meu batxillerat, de fa cinquanta anys, els versos del poeta Jorge Manrique a las “ Coplas a la muerte de su padre: ”; una elegia escrita a finals del segle XV que diu: “como a nuestro parecer,/ cualquier tiempo pasado / fue mejor”.  En el millor dels casos, voler tornar al passat és lletra morta, o sigui l’escrit que no es compleix. 

Ara bé, em sembla assenyat que no ens deixem mai de fer la pregunta sobre allò que és essencial, allò que roman, més enllà de les modes, les tecnologies i els lluentons.

Anem a pams. Centrem-nos avui en allò que més ens caracteritza com a humans: la paraula. “Al principi la Paraula existia, i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era un déu.» (Joan 1:1). Les habilitats essencials vinculades a la paraula, al llenguatge, han estat, són i, probablement seran, les d’escoltar, parlar, llegir i escriure. Cadascuna d’elles té sentit per si mateixa i, al mateix temps, s’enriqueixen mútuament.

Escoltar vol dir observar, estar atent. Copsar amb respecte sense prejudicis, allò que ens dona a entendre l’altre, de vegades ens ho expressa clarament, de vegades no en té una idea precisa, de vegades, senzillament, només vol que fem això: que l’escoltem.

Parlar, que pot ser xerrar o enraonar. Xerrar, la xerrameca, no demana esforç, només és encadenar una paraula darrera l’altra, amb sentit o sense, que practiquem sovint per por al silenci. En canvi, enraonar implica pensar primer allò que volem dir i posar els nostres arguments al servei de la veritat, de les petites veritats que ens ajuden a contrastar hipòtesis, sempre parcials, i a aprendre.

Llegir, o sigui, enriquir-nos a través de la lectura amb allò que han pensat, fabulat, imaginat, contrastat…. els altres, els qui ens han precedit o els nostres coetanis. Gaudir de la bellesa de les paraules escrites. Una pura meravella.

Escriure, endreçar els nostres pensaments i les nostres lectures. Fer-nos-els nostres per assimilar-los i poder-los compartir.

Aquestes activitats hem d’aprendre a practicar-les fent servir tots els sentits, amb amplitud de mires, amb la consciència que fent-ho contribuïm a humanitzar-nos, a conrear la capacitat de convivència acollidora i respectuosa amb el què i amb el qui, que és diferent i ens interpel·la.

L’educació pública i gratuïta és un invent extraordinari que dona a tothom l’oportunitat d’aprendre, millorar i practicar aquestes habilitats lingüístiques. Convé que no es defugi la responsabilitat de fer-ho de manera programada, sistemàtica i continuada; perquè el camí de la millora personal i col·lectiva passa per la repetició constant, i més si parlem d’habilitats. Som-hi, som-hi i tornem-hi,..  sempre amb sentit. Les possibilitats de practicar diàriament són il·limitades. Les opcions que l’evolució tecnològica, vinculada a internet i la digitalització, ens posa a l’abast, poden arribar a ser aclaparadores. 

Procurem no perdre de vista allò que és essencial, practiquem-ho i fem-ho practicar a les criatures que tutoritzem. L’expressió llatina “nulla die sine linea” (cap dia sense una ratlla), que al segle I, Plini El Vell, va fer servir per referir-se a la divisa d’un pintor de la Grècia clàssica i que, al llarg de la història, s’han fet seva diversos escriptors; podem aplicar-la nosaltres en un sentit encara més ampli. 

Goso proposar un pas més, cap dia sense haver practicat a classe – de manera programada i sistemàtica- les quatre habilitats essencials vinculades a la paraula: escoltar, parlar, llegir i escriure; amb propostes didàctiques adaptades a l’edat i a les diverses realitats de les persones en formació .

Pere Costa, febrer 2023

Desconec qui va començar a parlar de procés i com, però és un fet que cada vegada llegim en diaris i publicacions diverses, escoltem en tertúlies o vegem a la televisió més tertulians, analistes i polítics que fan servir la paraula procés per parlar del camí dels Països Catalans cap a la independència, o sigui, esdevenir una república independent en el conjunt d’estats de la Unió Europea. No he sentit mai que en una manifestació independentista ningú cridés procés, tots cridem “in, inde, independència”. Evidentment, la lluita continua perquè no som encara una república independent. 

La lluita dels Països Catalans per esdevenir un estat independent és tan antiga com el mateix concepte d’estat nació sorgit de la Revolució Francesa (1789), fins i tot anterior si anem a la pèrdua dels furs i lleis catalanes amb Felip V (1714), o encara més lluny, la unió de la Corona d’Aragó i la Corona de Castella. No hi ha hagut històricament un encaix satisfactori de les aspiracions d’autogovern catalanes en el que és l’articulació de l’estat espanyol ni de l’estat francès, ambdós d’inspiració borbònica, o sigui centralista i uniformitzadora.

Amb la Transició espanyola, després de la mort del dictador, Espanya va tenir l’oportunitat d’encaixar les aspiracions catalanes en el que havia de ser una Espanya descentralitzada que ni hi ha estat, ni hi és, ni se l’espera. De França no cal que en parlem: el lleu moviment regional és una pura entelèquia, com a molt una descentralització administrativa; si fa no fa no gaire més que les comunitats autònomes d’Espanya.

Un sector de la població catalana no va comprar mai la proposta descentralitzadora espanyola. Alguns hem hagut de menester més temps; concretament fins al 2010. Al meu entendre, el 2010 va caure definitivament el decorat de cartó-pedra descentralitzador amb què s’havia revestit l’estructura irreformable de l’estat espanyol. Recórrer una llei votada en referèndum, l’estatut del 2006, és un acte antidemocràtic, insòlit en un estat democràtic. Us imagineu que el govern britànic, que va fer campanya en contra del Brexit, hagués recorregut el resultat del referèndum que es va celebrar a la Gran Bretanya?

A partir d’aquest punt d’inflexió creix exponencialment el nombre de catalanes i catalans a favor de la independència, que s’expressa amb una majoria aclaparadora en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. La reacció autoritària de l’estat va posar en evidència que la negociació amb Espanya és impossible. Hem d’admetre que la repressió que ha seguit a l’1 d’octubre amb part del govern de Catalunya empresonat, una altra, inclosa la presidència de la Generalitat, a l’exili;  el 155; els processos judicials que continuen oberts, ens ha descol·locat, i seguim en estat de xoc.

La situació del moviment independentista no és en cap cas de rendició, de finalització de res. Acabarem quan hàgim canviat el document nacional d’identitat per un de nou que ens atorgui la ciutadania de ple dret com a ciutadans de la República Catalana. L’horitzó és, ha estat i serà aquest. 

Ens queda un llarg camí. Un recorregut que només podem fer nosaltres: els ciutadans dels Països Catalans. Davant tenim dos estats: Espanya i França, que passen de nosaltres i que han fet, fan i faran tot el que estigui al seu abast per desmoralitzar-nos, continuar-nos colonitzant i fent-nos veure que no hi ha res a fer, que no ens en sortirem.

Ens toca persistir. Manifestar-nos a favor de la independència en ocasions solemnes. Mantenir la nostra llengua com a eina de comunicació exclusiva als Països Catalans. Votar forces genuïnament independentistes, que no es dediquin a apuntalar cap opció política dels estats. Suport a les empreses catalanes com a proveïdores dels béns i serveis que necessitem: energia, telefonia, banca, alimentació…  

Tenim més força de la que ens pensem i menys de la que voldríem. Les forces polítiques es mouen pel vot i si nosaltres els fem evident que l’única manera que tenen d’obtenir el nostre suport electoral és la d’actuar inequívocament com a independentistes, tard o d’hora arribarem a l’objectiu que pretenem: la independència dels Països Catalans. 

Aquí no ha començat ni acabat cap procés. Aquí continua i continuarà el camí cap a la independència.

Pere Costa, gener 2023

Segurament aquest Nadal ha entrat, en força llars, un mòbil pel fill o la filla preadolescent o adolescent, estudiant d’ESO. Segons el que s’ha publicat en diversos mitjans, el primer mòbil se sol tenir al voltant dels onze anys. Una edat molt primerenca en què convé establir normes d’ús i complir-les.

El fet hauria d’anar precedit d’una reflexió de les persones adultes que conviuen en aquella llar, perquè les normes que establim ens obliguen també als adults. Una persona adolescent accepta malament que ella estigui sotmesa a unes normes restrictives i no ho estiguin els adults. Convé, sempre que es pugui, predicar amb l’exemple.

Tenim l’oportunitat d’autoregular-nos, cosa que ens convé a tots. Si consultem la dada d’ús del nostre mòbil, és probable que ens emportem una sorpresa. Segons un estudi de Smartme Analytics, citat pel Nacional el 28 d’abril del 2022, utilitzem el mòbil un terme mitjà de 3 h i 40 minuts cada dia. Déu n’hi dor!.

Podem decidir, per exemple, que a taula, o a la cuina (si fem els àpats a la cuina), no hi entrarem el mòbil; o que apagarem els aparells o els posarem en mode avió a les deu de la nit; o que el deixarem a l’entrada quan els adults de la casa arribem al vespre i fins a l’endemà…,  les possibilitats són infinits. Convé que, passat un període de temps de prova, aquestes normes es converteixin en un hàbit familiar. Hi ha publicacions, com el llibre de Jordi ROMAÑACH, la dieta digital de l’editorial Plataforma, que ens poden donar pistes.

L’arqueòleg Eudald Carbonell ja fa temps que diu que l’evolució de la ciència i la tecnologia no només ens canvia els costums i la manera de viure, sinó que incideix en la nostra pròpia evolució com a espècie. La tecnologia transforma la nostra societat i ens canvia a nosaltres mateixos, com s’ha demostrat evolutivament al llarg de la història de la humanitat. És un fet inevitable, consubstancial a les persones des que vam adquirir la posició bípeda fa milions d’anys. Cada eina que hem inventat ens ha fet capaços de grans gestes i de comportaments i fets abjectes. La cara i la creu.

Amb la informació al palmell de la mà podem, per exemple,  fabricar una bomba, aviciar-nos a la pornografia, perdre el temps amb vídeos intranscendents; o bé podem aprendre a cuinar de manera saludable, aprendre un idioma o comunicar-nos per vídeo amb un familiar que tinguem lluny. S’obren una infinitat de possibilitats.

Hem de saber també que, per educar, és imprescindible que la relació, el vincle, entre les persones que s’eduquen (no hi ha educands i educats, tots ens eduquem, tots aprenem de tots) és imprescindible que sigui de confiança. La llibertat és consubstancial a la condició humana. Podem establir controls parentals, limitacions, però al final, el nostre fill/a, propietari d’un mòbil, ha d’aprendre, igual que nosaltres, a fer-ne un ús racional.

Els mòbils tal com els coneixem ara (smartphones) els tenim des del 2007, la data en què Steve Jobs, el president d’Apple, va presentar el primer iphone a la McWorld d’aquell any. Encara passarien alguns anys abans no es generalitzés internet al mòbil, però la cursa seria imparable. Així l’any 2016 Espanya ja era el país del món que consumia més internet pel mòbil. Estem, per tant, entre els deu i els quinze anys de presència i ús. Poc temps en una perspectiva històrica.

Per edat (seixanta-dos anys) vaig viure el naixement i l’eclosió de la televisió. Els primers anys recordo que m’abocava sense control a consumir programes televisius de tot tipus. Amb el temps hem anat aprenent a fer-la servir. Aquest modest i segurament poc significatiu exemple personal, em porta a concloure que el quid de la qüestió és aprendre a servir-nos de la tecnologia i no només servir, acríticament, a la tecnologia.

Ens estem servint d’aquest invent que portem a la butxaca per informar-nos del temps, dels fets polítics i esportius de l’actualitat; podem escoltar música de tot tipus; podcast d’allò més divers, llegir llibres, diaris, revistes, comunicar-nos amb els grups amb qui tenim interessos comuns; fer operacions bancàries, orientar-nos en una ciutat que no coneixem…,. Els requeriments educatius ja no es poden produir al marge del món digital. És un repte individual i col·lectiu que no podem eludir.

A internet hi tenim moltes respostes, respostes diferents de les mateixes preguntes. Hem d’aprendre a reformular nosaltres les preguntes i a interpretar les respostes a partir del nostre sistema de valors: com volem viure? Quins projectes volem realitzar? Quins hàbits hem de desenvolupar per portar a terme els nostres projectes? Què ens està limitant la nostra addició tecnològica respecte a les activitats que hem prioritzat? Ens limitem simplement al preu quan volem adquirir un producte o servei o hem de tenir en compte altres factors?…, Exemples de qüestions que no tenen una resposta única i universal sinó que depenen dels nostres criteris d’elecció i selecció.

En l’educació d’avui la tecnologia és un element més, com ho és també en l’arquitectura, la producció audiovisual, la medicina o la literatura; per posar uns quants exemples. Prohibir el mòbil, prescindir-ne no forma part de la solució. Posar-lo a l’abast sense cap limitació tampoc. Ens toca anar construint (adults i adolescents) aquell espai que els francesos en diuen “le juste milieu”, el terme mitjà. Aquest és el repte. 

El procés de construcció d’aquest espai és engrescador i segurament estarà ple d’encerts i errors. És tan senzill, i tan difícil a la vegada, com aprofitar i generalitzar els encerts i aprendre dels inevitables errors. Una aventura tan antiga com la història de la humanitat.

Pere Costa, gener 2023

Aquest és el títol del llibre escrit per en Ramon Casadevall, el veterà educador (així es defineix ell mateix) que ha exercit un mestratge sobre diverses generacions de docents, pares, alumnes…, segurament sense ser-ne conscient. 

Conec i he tractat en Ramon des que vaig començar el meu periple professional a principis dels 80 del segle passat; primer a través d’un amic comú mestre, en Pere Fanals, qui em va introduir en la personalització de les propostes educatives i la pedagogia no-directiva, inspirada en Carl Rogers. Després hem anat coincidint, amb una relació més intensa en el període que vaig fer de gestor de formació permanent a l’ICE de la UdG. De cada conversa, per breu que fos, en sortia amb alguna cosa apresa i alguna pregunta.

Entre altres coses, vaig aprendre d’en Ramon la importància d’encertar en la pregunta quan reflexionem o ens posem en qüestió algun tema o alguna proposta educativa. Ell em va fer veure que quan no encertem en la resposta és perquè no tenim la pregunta adequada.  El títol porta un entre parèntesis sorneguer i un punt provocador, que ens dona pistes sobre l’autor i ens fa reflexionar: Pràcticament una teoria.

La lectura del sumari, tant dels grans apartats: l’educador, al captard; en diem educació…; els treballadors de l’educació; grans de mostassa i inici de final, són també sorprenents. Si hi afegim els títols de cada apartat, tenim la certesa que ens trobem davant d’un punt de vista original. En transcric un de cada apartat: l’educador sempre s’explica; no es pot amagar en el silenci, fins i tot quan, conscientment calla (0.8); Al roser no li cal aprendre a fer roses (1.11); Cada organisme, el seu manual d’instruccions (2.26); Demanar i esperar (3.6); Artesania i educació. Bona barreja! (4.2).

Les cites bibliogràfiques són un altre trumfo de l’obra. La selecció és molt acurada i són una bona síntesi dels autors i les lectures que han inspirat a en Ramon a través de la seva llarga i fecunda trajectòria.

Des de les primeres places és un elogi a la humilitat, ingredient imprescindible per aprendre a ajudar a aprendre. D’entrada fa una declaració de principis on diu que cal acceptar la nostra petitesa, perquè ens ajuda a créixer. “La ingenuïtat no té límits!”, diu textualment i confessa que escriure li fa una mica de recel. Sort que ha assumit el risc!.

La tria de situacions pràctiques viscudes és un altre ingredient imprescindible i recomanable del text. Diu que “una experiència viscuda també val més que mil paraules”. N’hi ha força escampades al llarg del text; extretes de l’observació, de la pròpia pràctica o de la viscuda per altres. Per exemple, el noi infermer a qui els mestres van dir que no servia per als estudis i ha llegit la seva tesi doctoral (plana 51); o la de criatures a qui ha ajudat a canviar la creença que no tenien capacitat lectora (plana 57)…,

Cadascun dels quatre apartats finalitza amb una síntesi que pretén reflectir les idees essencials desenvolupades. En Ramon, murri com és, ens ajuda en el procés d’evocació perquè retinguem, si volem, el que és essencial, els pilars que sostenen el seu edifici educatiu i que ens convida a compartir o a triar-ne el bocí que ens vagi bé.

Les activitats de formació permanent que dirigia en Ramon tenien una particularitat: generaven passions. Passions a favor i passions en contra. Adhesions incondicionals i crítiques ferotges. No recordo que generessin indiferència. Sospito que passarà el mateix amb els lectors d’aquest llibre. Bé, és probable que els de la crítica ferotge ni s’hi acostin, excepte que si es donen l’oportunitat de dubtar.

Si compartiu la idea que tota persona pot aprendre, que en té el potencial i que els educadors l’única cosa que podem fer és practicar tres verbs: oferir, oferir-nos i acompanyar (en el sentit d’esperar activament) acceptant el repte i les limitacions que tota artesania comporta, no us podeu perdre aquesta lectura o, millor encara, la relectura quan en tingueu necessitat. Em fa l’efecte que quan alguna cosa relacionada amb l’ofici d’educador us preocupi i no trobeu la pregunta, la relectura d’alguns apartats, exemples o cites bibliogràfiques que ha fet en Ramon, us/ens ajudaran.

El llibre ha estat publicat per Rosa Sensat a la col·lecció Testimonis, en concret és el número 15. M’han vingut ganes de llegir algun dels altres autors – també amb una llarga experiència – i títols ja publicats. Un encert editorial que celebro.

Pere Costa. Gener 23

L’actualitat d’aquests darrers dies de l’any ens ha portat a la discoteca Waka Sabadell. El fet és que una menor feia una fel·lació a un noi a la pista de ball, algú va filmar les imatges i les va difondre a través de les xarxes socials. El vídeo ha corregut com la pólvora. La denúncia dels pares de la menor ha comportat la implicació de la Consellera d’Igualtat i Feminismes, Honorable Tània Verge. Al fet, o més ben dit, a la difusió del fet hi ha influït que els darrers dies de l’any és un període en què escassegen les notícies i se n’han fet ressò els mitjans de comunicació tradicionals: diaris, ràdios, televisions,…. i embolica que fa fort.

La parella afectada, esperem, haurà fet un aprenentatge significatiu; concepte que va difondre el psicòleg David Ausubel el 1960 i que es va convertir en un dels eixos adoptats per la LOGSE, la llei de reforma educativa que va aprovar el PSOE el 1990, concepte anterior al de competències, que és el que dona consistència al currículum actual. Els joves en qüestió han après que qualsevol comportament que tenim en un espai públic (o també en un espai privat) i encara que correspongui a un acte privat o íntim, pot acabar difós, per la senzilla raó que la tecnologia ho permet.

La tecnologia, com qualsevol creació humana, té sempre dues cares: podem usar-la per un bé, és el cas de les imatges captades en un robatori que poden ajudar a identificar un delinqüent; o bé per un mal, l’atemptat evident a la privacitat que ha patit aquesta parella.

Si pel mig hi va haver alguna substància que anul·lés la voluntat, i estem davant d’un acte no consentit, tornem a tenir una situació derivada de la facilitat amb que es pot adquirir alcohol o productes farmacològics diversos en la nostra societat. 

Fa més de vuitanta anys, el meu avi va recriminar al mosso que tenia llogat que anés ebri a treballar. El mosso va respondre-li que estava així perquè venien alcohol, que si no n’haguessin venut, no li hagués passat. Aquest mateix avi, fa més de cent anys, es va intoxicar amb els primers cigarrets i, d’aquest fet, no va fumar mai més. Va fer, també, un aprenentatge significatiu.

Errare est humanum, es deia a l’antiga Roma, en concret va ser una expressió que es posa en boca de Ciceró i que diu que equivocar-se és humà, però, cap persona, treta de qui és ignorant, té dret a perseverar (340 a. C). El fracàs és condició indispensable per aprendre a encertar-la. Els humans no donem per més. Segurament aquesta parella, quan passin els anys, explicarà a les persones amb qui tingui confiança, que aquest fet els va fer reflexionar, prendre precaucions i modificar alguns comportaments. Suposem que, joves com són, superaran segur aquesta experiència traumàtica.

Finalment, una confessió i una reflexió. De més jove era aficionat a muntar “shows” quan fèiem una celebració a la feina. Passava i feia passar una bona estona a les persones amb qui compartia el treball, senzillament fent broma i procurant no ferir a ningú. Quan es van popularitzar els telèfons intel·ligents i es va estendre l’ús de les xarxes socials, a la primera dècada del segle actual, vaig deixar de fer-ho. Començaven a circular vídeos trets de context i comentaris del tipus de si anava o no begut, i vaig deixar de sentir-m’hi còmode.

La reflexió és sobre els energúmens i energúmenes que graven les imatges i les difonen. La morbositat social és abans una morbositat individual, un comportament que deu ser inevitable perquè s’ha practicat des de sempre, amb els mitjans que en cada època la Humanitat ha tingut a l’abast.

Pere Costa i Vilanova. Desembre 2022