EL GUIÓ STORY – Robert McKee
Aquest és un assaig dens, llarg (500 pp) i molt complet sobre l’art d’escriure guions cinematogràfics. Ve a trencar aquell axioma de la creativitat “Alguns [autors] temen que el coneixement de com fan el que fan els talli l’espontaneïtat, i mai analitzen el seu ofici” i a donar-nos instruments per escriure millor i més bé.
Albert Sánchez Piñol, autor de “Les estructures elementals de la narrativa” fa una de les crítiques que ha rebut el llibre de McKee: No és un mètode per escriure guions, sinó que ha agafat unes pel·lícules d’èxit i ha explicat com s’han escrit els seus guions. Si bé és cert que l’autor es centra molt en tres films (Chinatown, Casablanca i Kramer contra Kramer) també és cert que fa referències a més de 350 pel·lícules i en cadascuna hi ha un exemple del que ens vol explicar. Centrar-se en aquelles tres pel·lícules facilita poder veure, en el sentit literal, allò que ens explica i us confesse que jo he anat a buscar entre la meua col·lecció de CDs per remirar a Rick i Ilsa i donar-li un bon final al llibre.
Aristòtil és una altra de les referències constants en “El Guió Story”, considerant-lo poc menys de ser l’autor del primer manual per aprendre a interpretar les històries, i escriure-les millor: “Des de que fa vint-i-tres segles Aristòtil va escriure la seva reflexió Poètica, els “secrets” de la narrativa són tan públics com els llibres de la biblioteca del barri”.
En un altre punt del llibre. A la tercera part “Els principis del disseny narratiu” al capítol 9 “El disseny dels actes” McKee ens fa referència a que, en aquell mateix Poètica, Aristòtil assegura que hi ha una relació entre la mida de la història i el número de punts d’inflexió necessaris per explicar-la: Com més llarga és una història, més canvis majors ha d’incloure. I es que aquest assaig no deixa de ser un manual, un llibre de consulta per escriure.
La meua tria d’aquest llibre no ve tant per com pot ser d’interessant llegir-se’l i aprendre, sinó per tindre’l a mà i anar-hi a fer consultes de quan en quan. Entre els seus capítols ens parla de termes obvis: argument, personatges, caracterització, escenes, plànols, etc. Però també està farcit de tècniques, amagades entre consells: “El clímax de l’últim acte és el teu major salt imaginatiu. Sense això no tens història. […] Una vegada tinguem el clímax controlat, escriurem la història principalment cap enrere, i no cap endavant”.
Confesse que he vingut a aquest llibre no per a aprendre a escriure millor les meues històries, sinó per a trobar la millor manera de passar les aventures de Marc i Alícia a una sèrie. No amb la pretensió que això arribe a realitzar-se però sí amb la idea de saber com hauria de fer per a que la història continguda en Maduresa, Cremallera, Alícia i Firenze es podera veure a Netflix. Guionitzar això comporta un treball difícil “El principal problema de l’adaptació [d’una obra literària a audiovisual] és que la teva tasca no consistirà a adaptar, sinó a re inventar.” I acaba amb un “Assumeix el risc que [les teues lectores] t’acusen que “aquesta pel·lícula” no és com les novel·les”. M’arriscaré: vols llegir el meu guió?