Eren dels nostres…
El passat 5 de maig, en mig de les protestes de treballadors i treballadores de Grècia contra l’anomenat “pla d’austeritat” que el parlament d’Atenes havia d’aprovar, es va produir un incident mortal: es llençaren artefactes incendiaris contra una sucursal del Banc Marfin, es va incendiar l’edifici i moriren tres persones empleades de la sucursal. Tres persones treballadores.
Fa anys que jo plore la mort de Carlo Giuliani, activista antiglobalització que va morir assassinat a la contra-cimera del G8 a Gènova el 20 de juliol de 2001. El considerava un dels meus, malgrat que jo no estava allà, ni, si haguera estat, haguera anat amb el Black Block de la manifestació aquella. Sols combregava amb les seues motivacions i em va entristir la seua mort, el seu assassinat. Si buscara per internet, encara hui, trobaria la versió de la policia que justificaria la seua mort, però llegir això no faria que oblidara que Giuliani va ser assassinat. I no canviaria la meua opinió sobre l’excés de l’ús de la força de la policia en la majoria de les seues intervencions. Ni em faria dubtar de quins són els meus (els de Giuliani) i qui no (els qui envien amb carta blanca als policies anti-avalots a carregar contra qui es manifesta).
Ara, hui, no deixe de pensar que les tres persones mortes de Grècia són “dels meus”, persones que estaven treballant (sí, clar, treballant en un dia de vaga general, però no es veu que tingueren molta opció [vegeu la carta signada presumptament per un empleat de la Banca Marfin] i que eren “esquirols” forçats) i per lògica m’he de situar fora del grup dels qui llençaren els molotovs.
Navegant per internet es poden obtindre versions de l’incident per a tots els gustos, per exemple: “ Un caso similar ocurrió hace tres décadas cuando inicialmente se culpó por el incendio en el edificio de Kappa-Marousi en la calle Panepistimiou, llevando a la muerte de varias personas, a los anarquistas, mientras que más tarde se demostró que el incendio fue causado por el gas lacrimógeno disparado por la policía. “ o “En el Parlamento, el Partido Comunista de Grecia ha acusado al gobierno por las muertes, alegando que era una consecuencia de agentes provocadores de grupos fascistas” (extret de http://www.madrid.indymedia.org/)
No és la idea d’aquest simple post, en un bloc perdut de Catalunya, buscar responsables, sols vull reflexionar i que m’ajudeu a fer-ho sobre qui és l’enemic i quina és la base de la nostra lluita. Les persones que treballen, que han de fer un horari, que han de vendre la seua força de treball intel·lectual o física a un altra persona, les persones que NO són propietàries dels mitjans de producció… són els nostres. No està justificat atacar-los, atacar les instal·lacions on treballen mentre hi són a dins. Fer-ho, o justificar-ho, suposa pensar que no hi ha classes socials, sinó classes de treballadors. Pensar així és ser part del sistema.