no recordo a vegades la cançó
que sonava quan vaig decidir oblidar records,
intento retenir cada melodia
per sentir l’olor d’un instant congelat
sense temps,
a vegades salto d’un miratge a la realitat
palpant el gust a mel dels teus dits
esgarrapant trossos de roba
mentre sargeixo retalls de vida
es quan m’adono
que l’oblit no existeix
montse pellicer mateu
1602143
papallona
que aixeca el vol
amb un sensual moviment d’ales,
glopades de desig
que encenen les hormones,
mentre em bressolo
s’asseca el riu
desfullant una flor marcida,
i em bec l’elixir
d’una nova vida
per alliberar-me
res importa
quan els cossos es palpen
desitjant obrir-se pas
buscant plaer,
palpo el cos de dona
com el cos d’un home
buscant aferrissadament
sentir el tacte de la pell
que tremolosa
amb deliri,
amb desfici,
cavalca sobre les onades
d’un mar enfurismat
que arriba al seu port,
entre cames,
entre besos,
entre orgasmes,
res importa quan dos
cossos troben l’ànima
montse pellicer mateu
no cal dir res
tot apagat i preparat
per encendre’s,
he fet un llit ample
ple de coixins,
he posat estores de llana
llums d’espelmes,
m’he vestit per l’esdeveniment,
amb la cançó dels Aerosmith
-i don’t wanna miss a thing-
que mentre va sonant,
jo em vaig despullant
i tu és espectador d’una melodia
jocs de nits
que sedueixen passions
al compàs d’una cançó
montse pellicer mateu
un instant
silenci sense pausa,
amb un únic so
respiro l’alè sobre el vidre de la finestra,
amb el gust a gelabror
espirant l’olor a suat que desprèn la teva camisa,
per rememorar-te
mentre la recargolo i abraço
aclucant els ulls
sospirant els records,
desitjant que no transcorri el temps
per fer meu un moment de solitud
i aferrar-me
un cop més sota el teu aixopluc
quan em sento petita,
i necessito sentir que sóc gran
enmig d’un univers
que m’engoleix l’ànima
montse pellicer mateu
cansada de pedregades que cauen com mots en silenci
sense obrir portes tancades sota clau ferma,
sense poder fugir ni busca refugi més enllà dels somnis
cercant l’aigua que s’evapora del mar i reposa dins dels núvols,
tot és com una teranyina que embolica els sentits
que amarats i xopats per la pluja queden enterbolits
dins els pensaments que guardo, dins el cap que perdo
i deixo anar una lletània de paraules sense sentit
per retrobar-me quan el temps deixa de tenir sentit
i sento l’energia d’un nen valent sense por a caure
perquè no sap que la vida s’acabarà un dia
montse pellicer mateu
He esgotat les forces per mantenir l’equilibri
I la son ha esdevingut el millor plaer per somiar-te
Mentre es perfilava el dia
L’aire escampava els llençols
Portant el teu alè
Per entrar entre els meus llavis
I jo l’he xuclat fins a omplir la meva vida de tu
Montse pellicer mateu
cansada de pedregades que cauen com mots en silenci
sense obrir portes tancades sota clau ferma,
sense poder fugir ni busca refugi més enllà dels somnis
cercant l’aigua que s’evapora del mar i reposa dins dels núvols,
tot és com una teranyina que embolica els sentits
que amarats i xopats per la pluja queden enterbolits
dins els pensaments que guardo, dins el cap que perdo
i deixo anar una lletània de paraules sense sentit
per retrobar-me quan el temps deixa de tenir sentit
i sento l’energia d’un nen valent sense por a caure
perquè no sap que la vida s’acabarà un dia
montse pellicer mateu
sóc el temps d’un miratge
enfront l’horitzó que em trasbalsa
ple d’incògnites per resoldre,
perduda enmig de l’infinit
que no s’acaba,
els núvols destil·len gotes de seducció
amagats quan es tanca la llum,
el mar oneja cants de records
i gust de sal sobre la pell
montse pellicer mateu
que diu la nit vestida de festa?
-mentre aguanta una copa de cava-
engalanada
maquillada
amb mitges de seda
enmig de la gent que crida sense parlar?
-i balla enmig d’ombres-
destil·la mots de desfici
per tastar el primer bes
aclaparada per la seducció
es desfà per fer-se dia
-i fondre’s dins la boira
del desig que la revifa-
mentre hagi nits i dies
montse pellicer mateu
he desat la meva roba i esperit
sobre la cadira de l’habitació
he begut la vida fins a consumir-la,
ara em bec el seu suc a poc a poc
desitjant que el temps s’aturi
en l’ara i aquí,
i no vull escoltar res més que
el soroll de les carícies
quan freguen amb els llençols
assaborint el gust dolç
i el tacte suau
de les paraules dels teus llavis
montse pellicer mateu
dins el cos nu
amago una flor,
embolicada de setí
cercant la serenor
bressolada per versos
cada pètal és un oblit
que desengruno
per recordar-lo
quan el temps es fa llarg
i l’espera eterna,
el temps viatja
amb diferents compassos
per a cada vida
montse pellicer mateu
com espurnes de cel
que s’escampen sobre paisatges
les gotes amaren la suor
enmig de paraules xopes
enganxades sobre la pell,
l’estança que compartim
dibuixa ombres de carícies
guarda els besos
i cobreix un mar ple de desig,
com espurnes de cel
a l’ombra del sexe
deliri de dos amants
que s’endinsen sota el plaer
montse pellicer mateu
penso el vermell
sobre els meus llavis
el negre sobre la pell,
el blanc de setí
em fa de resguard,
la llum d’espelmes,
la música sona a ralentí,
jo sencera penso
el vermell, el negre, el blanc
en un joc encès
Montse pellicer mateu
PRIMERA PART :LA SEDUCCIÓ
Posa’m una venda als ulls, perquè els sentits siguin sols sentits i la vista no m’enganyi el gust, el tacte i els sabors que jeuen davant meu, dolços, saltats, amargs i àcids. Diuen que quan no hi veiem els altres sentits s’aguditzen i es desenvolupen més, així que juguem al joc dels sentits.
He encés la llar de foc, espelmes d’aromes, he llençat sobre el terra els pètals de rosa vermell, He comprat vi, -que a mi no m’agrada gens- però té el color vermell que m’agrada, i es espès, -suposo que deu ser mostra de qualitat- i he agafat dos copes de vidre que guardava a la vitrina del menjador- aquelles que mai treus per si es trenquen, i sols serveixen per acumular pols.
M’he arreglat una mica, – sempre porto xandall, i sabatilles d’estar per casa, ho sé semblo una àvia, però m’agrada- així que obert l’armari, i he triat un vestit negre de tirants – menys mal que fa calor amb la llar de foc encesa-, m’he posat mitges negres i sabates de taló, agraint no haver de caminar – no camino massa bé amb talons.
I sí m’he pintat i pentinat – cosa estranya, perquè no em pentino mai, perquè no en sé prou i deixo que se’m facin nusos al cabell, per quan me’l rento m’arranco de tant estirar amb la pinta-
Ja està tot preparat, per sopar és clar he cuinat una bona amanida i una cassoleta de peix – quina matada, Déu meu!, però l’ocasió s’ho val, crec jo.
I tot a punt per començar, quan entres a casa estressat, fred, i parlant pel mòbil, quan en aquest mateix moment sona el telèfon, – la meva mare que no es troba massa bé, que la portem al metge-
I jo vestida, preparada, sols tinc ganes de plorar, tot parat després d’haver llegit 50 ombres de Grey, d’haver llegit tants de relats!! I ens mirem, i pujo corrents a posar-me el xandall, treure’m les mitges, treure’m les sabates, despintar-me, i sortir corrent per agafar el cotxe i recollir a la meva mare.
Quan arribem a casa seva, ja estava millor, era un susto, així que tornem a casa, jo ferida, el sopar fred, la roba sobre la cadira de la cambra, les espelmes apagades, la llar de foc ja no escalfa, i el vi s’ha evaporat. I jo que volia complaure’t, seduir-te, i regalar-te una nit, em trobo a casa amb el sentiment d’haver perdut una oportunitat, quan tu m’agafes del coll, m’atraus cap a tu i em beses els llavis.
No em cal, ni vestit, ni mitges, ni sabates de taló, sols em cals tu….