és allò, el no sé què

el que em fa bullir

i em faig efervescent dins de la teva boca,

son les teves mans entre les meves,

les que dibuixen meravelles sobre la meva pell,

és allò, el que vull donar-te

entre un passat i un present i un futur difuminat,

és allò, el que ens atura és el cel

el no sé què és un desig inparable

les meves mans reconeixen la teva arquitectura

les teves ja la coneixien

i així amb allò i el no sé què

la roba sobre el terra, els llençols fora del llit

i tu i jo

recitant orgasmes, vers darrera vers, de memòria,

i tot lo altre no importa quan els estels baixen

tu i jo

traçant mapes sobre la nostra geografia

 

montse pellicer mateu

imatge google

 

 

SENSUALIDAD 9

quan sembla que no pots sentir més dolor

un instant et fa treure tota la ràbia

i aquesta angoixa es torna a fer present

quan sembla que no pots continuar

el cos es paralitza, i emmudeixes perquè no pots dir res

– estic paralitzada

impotent

lluitant per sortir i veure el sol-

sento les veus d’infants que en retornen al passat

admiro la força dels adolescents per canviar el món

– busco la sensació de llibertat

l’ànsia de lluitar per ser diferent

i no caure en els errors dels més grans-

la vida passa a gran velocitat sense poder aturar-la

sols intento sentir la felicitat de poder ser en un món que no encaixo,

– com més m’endinso en el meu propi jo

desapareixen vels i teranyines-

alliberant pes,

somiant que la felicitat no és una quimera

canviant per preparar-me per sortir al carrer i començar

– traçaré un nou mapa del món

d’aquest món que és meu i és el meu univers-

potser caminaré sola,

potser els estels no són estels,

potser aquest món no és el meu món

 

quan tot sembla que s’acaba s’inicia un nou principi

el naixement de nous camins i un destí en construcció

ara les peces del meu cosmos particular estan dispersades

– la tasca es ajuntar universos

de totes maneres la bogeria no és més que un estat mental

o una manera de viure

a contracorrent sempre, perquè no vull ser igual ni similar

 

montse pellicer mateu

imatge google

 

dolor 1

què té el silenci que a vegades fa tant de mal?

que va cosint esvorancs enllaçats?

 

i aquestes nits eternes d’insomni

es succeeixen enmig de sentiments trencats

no hi ha seducció ni la dolçor d’abraçades

–  coixins entre les cames per abraçar-me

i entortolligar-me enmig de plors-

t’estimaré sempre, així tal com ets, sempre

dins d’una eternitat perenne

– i sempre et donaré aixopluc-

-però jo no tinc aixopluc sols un dolor intens-

 

qué té el silenci que no em puc escoltar?

desesperada de paraules,

em bressola la imatge d’un t’estimo d’ahir

 

– i ara sense respostes ni sorolls

ploro les paraules que m’he deixat per dir-

 

-tant poc importen les meves carícies

que t’has deixat anar?-

 

que té aquest silenci que em fa trontollar

i ja no puc ser ningú?

montspe pellicer mateu

imatge google

 

 

noia 1

 

 

 

 

 

 

 

 

t’estava esperant des de feia temps

potser massa temps,

potser des de que l’univers es va fer univers

entre música dels Stones, entre la gent,

allà estaves tu,

però potser no et vaig veure i  vaig passar de llarg

entre copes i miratges

i en l’instant en que la lluna va canviar

el mar es va enfosquir

t’estava esperant, en una dolça espera

sempre desitjant formar part d’un món complicat

buscant el lloc i moment oportú

alçant la mirada sense horitzó i tant perduda,

no hi ha prous miralls per fer un trencadís

per entendre que ja tot s’ha fos com en un joc de màgia

jo pensava que era màgia, i que era suficient

ara en el present, em reconec insuficient imperfecte i humana

però puc ser papallona, amant i perversa

perquè la meva tenebra ha despertat per acompanyar-me

segueixo escoltant les lletres dels cantants

cercant entre elles la meva cançó

una per a mi, però me l’han robada

m’han pres la cançó,

hauré de cercar-ne una que parli de mi i potser de tu

i de tantes i tantes vides, que soles, ploren dins d’una cambra

per sortir al carrer i sobreviure a la vida que ens capgira

refent les emocions trencades, esmicolades i llençades

per oferir-se en una orgia sense fi

perquè no hi haurà fi

 

 

montse pellicer mateu

imatge google

 

 

dona dormida 1

vas entrar dins la meva vida com l’aire fresc

tot i pressentint que el meu món canviaria

et vaig obrir les portes de casa meva,

el meu cor i l’amistat

i tu vas teixir una xarxa de mentides i enganys

quan deies que m’estimaves

i el que feies era prendre’m tot l’amor,

jo volia creure,

i vaig aclucar els ulls per no veure-hi,

jo volia sentir que no era veritat el que intuïa

ara havent estripat tota la meva vida

m’he vist abocada a la solitud

vas entrar a la meva vida, simplement, sense esperar-te

com un huracà t’ho has emportat tot

i jo he seguit estimant-te

creient que havia de passar

perdonant per la felicitat dels altres

i la meva infelicitat

ara, per fi he descobert que sota uns ulls de llum

existeix l’obscuritat

i has fet del meu dolor un infern tant punyent

que m’omple de ràbia i desconsol,

la tristor ha parat a casa meva,

oblida’m si us plau, oblida tots els moments compartits

ja m’ho has tret tot,

ja tens el que tant volies

sols vull un tros de pau,

plorar fins assecar-me

i pensar que tot ha estat un somni

per caminar sola,

tant sola que la por m’abraça

 

montse pellicer mateu

 

imatge google

 

gotes

l’estiu que varem perdre

entre crits d’independència i ressons d’onades

quan ens varem adonar que ja havia acabat tot

quan el sol ens cremava la pell i nedàvem junts sota les aigües de mar

l’estiu que varem perdre

i varem sentir el dolor de la vida quan esgarrapa i se’n porta un tros d’ànima

quan la tristor en les mirades es va fer insuportable

quan la vaixella trencada no es podia enganxar perquè perdia l’aigua entre escletxes,

l’estiu que varem perdre

amb tot l’amor del món

i les fotografies d’una vida anaven colpejant contra els nostres cors

l’estiu que varem perdre

varem perdre tot, tot,

i la vida com la coneixíem no tornaria a existir

quan un castell cau desprès d’un bombardeig

quan teníem la lluna als nostres peus

l’estiu que ens varem perdre

amb retrets i interrogants

es va fer massa tard per donar respostes a preguntes llençades a l’aire

l’estiu que ens varem perdre

massa tard per retrobar-nos

quan l’angoixa i les llàgrimes no eren prous per consolar-nos

l’estiu que ens varem perdre i ho varem perdre tot

 

Montse Pellicer Mateu

imatge google

 

 

 

pluja 2

jo  sols volia romandre dins la nostra bombolla, que era eterna

aquell món que junts construíem cada dia

on res importava sols nosaltres

i ens era premés ser com som, sense cap retret

pensant i creant un món futur on poder ser lliures,

jo sols volia i pensava que l’amor tot ho pot

però era això, jo sols volia, i no tu no volies,

ara desfeta entre cendres, intentaré replegar el que queda

jo sols volia ser la llum que t’has emportat que llueixes essent meva,

he obert els ulls per comprendre que la veritat fa mal

jo sols volia un camí nou davant l’horitzó que la vida ens regala

sé que no hi hauran més vides, ni més sortides de sol

i que errar és tant humà pel qui estima

jo sols volia ser el que tu volies, i no sóc sinó jo tan imperfecte com veus,

els meus ulls parlen i desprenen gotes de vidre

el meu horitzó s’ha fet tant gran que l’univers es tot meu

les meves cendres sobrevolen el teu mur

cada onatge et recordarà les tardes d’estiu, d’hivern, de primaveres i tardor

que han sentit el meu cos tant a prop com si fos el teu

i els teu ulls em cercaran, quan jo ja no sigui sols que una espurna

que s’ha endinsat en el més profund de tu

per no marxar mai més,

amb el temps les absències es fan esfereïdores

jo estic tocada fa tant de temps que l’oblit es farà tant etern com el món

la bombolla del nostre món viatja sola en busca de donar aixopluc

a dos ànimes perdudes altre cop en el temps i espai infinit

-diguem que quan els teus llavis han tocat els meus no els coneixies

i quan arribes a port no estaves a casa-

caminarem junts amb l’esperança d’arribar a la perfecció dels esperits

-agafa’m la mà que demà és tot un repte-

 

montse pellicer mateu

 

8/07/15

imatge google

 

 

 sensualidad y rojo

agafo totes les emocions i les deso dins el meu calaix

m’endinso tant perduda i sola

com aquella nena que busca l’aixopluc del seu pare

-i tu ja no hi ets

i ploro l’enyorança de les teves paraules-

emmalalteixo abraçada de dolor

i la lluna omple de llum aquest mar tant nostre

on cada dia m’omplo de sal

intentant comptar cada engruna de sorra

–          i la immensitat m’absorbeix-

el meu cos resta un vehicle per transportar la meva ànima

que a voltes assedegat de passió es revolta

caminant a palpentes perquè se m’han esborrat camins

–          una vida nova s’obre

quan la realitat ja fa mal-

abraça’m ara que no es tard i conta’m un conte

demà serà un altre dia, perquè sóc tant petita

davant un món que fa mal

–          i no puc seguir –

 

montse pellicer mateu

2/07/2015

imatge google

 

 

NENA TRISTA

arribo amb la desesperació de qui li marxa la vida

i et vull esprémer fins l’última gota,

fent que et quedis ben esmicolat,

sento l’ànsia de ser i viure i assaborir-te

ensalivant-te, ensalivant-me,

llepant-te un i altre cop am deliri,

per quedar-me amb el teu gust  i tacte

perquè tu et presentes davant meu com un desig poderós

a vegades inassolible, ets el meu pecat original,

la meva temptació, la meva luxúria, la meva perdició

per tu pecaré un i altre cop

perquè per tu obro la nevera cada dia i el congelador

com en una catarsi per refrescar-me

i agafar-te un trosset per endur-me als llavis

 

montse pellicer mateu

24/06/15

imatge google

 

tentacion xoco

m’omplo els peus d’aigua

m’omplo el cos de sal

arreplego grans de sorra que vull comptar

-i em descompto-

miro a l’horitzó blau que tinc al davant

-buscant respostes,

cercant silencis-

voldria dormir-me mentre el mar em fa arribar cançons

-com la cançó desesperada de Neruda-

la sal que m’ha embolcallat i uns cabells despentinats

viure descalça i amb el cos nu

es tastar la llibertat que es trenca al tornar d’un somni,

contemplar la vida sobre una roca sentint les suaus carícies de la brisa

-i els petons del sol sobre la pell-

-i les paraules d’amor de les onades-

tot encadenant aquells versos que mai et diré ni em diràs

-vivim sota el paraigües del cel-

i jo seguiré essent aixopluc de pluges i tempestes

aquí descalça, nua, vora el mar, buscant petxines i pedres per olorar

 

montse pellicer mateu

21/06/15

imatge google

 

NUA MAR