PARAULES D'ESCARLATA

a vora de la teva calidesa

esparracant espurnes de cendres sobre la llar,

amb una copa d’alcohol entre les mans i una melodia de fons,

a la vora i ben arrambada al foc

les galtes es dibuixen de color vermell, els llavis color maduixa

i els ulls brillen anegats de les llàgrimes que els banyen,

gaudeixo de pensaments febrils de records que resten llunyans

pressentint el futur d’un nou temps que s’enceta al ressò de les campanes,

a cada campanada una peça de roba, i una perla de raïm

a les dotze campanades el foc deixa anar la flama i consumeix el passat,

ara començo sense res a sobre com qui arriba al nou món

esperant conquerir horitzons plens de quimeres, utopies i somnis

desitjant-te tota jo, simplement, perquè res no tinc sinó sóc jo ara i aquí

montse pellicer mateu

“temps de neu”

Imatge google

abraço el tacte fred del guix que embolica la finestra

i mentre l’abraço es desfà entre els meus dits com engrunes,

jo les deixo caure sobre el terra fred de pedra,

sobre el que jauen els meus peus descalços,

m’agrada mirar per la finestra, amb la mirada perduda,

per perdre’m entre els meus pensaments, per perdre’m a mi mateixa,

amb poca vestimenta i deixada anar al vol, puc sentir-me indefensa,

volàtil com la vida que em xarrupa, m’esgota i em va consumint,

vull conservar la imatge de la llibertat estàtica de la joventut

emmirallar-me dins l’horitzó que no miro però imagino,

surar sobre una illa que un dia vaig pintar amb versos absents,

trencadissos com les copes que he vesat tantes vegades,

vull cridar que he guardat els meus somnis per somiar-los

que m’he vestit i desvestit tantes vegades pensant en la teva abraçada

oblidant-me d’un present ple d’espurnes i esquitxades enfarinades de sucre,

sentint el gust a mandarina, olor a herbes, tactes de vellut i fum d’espelmes

montse pellicer mateu

el silenci més fred de la ignorància

quan prenc la copa per brindar

i somric sense saber les teves intencions,

fent tot el soroll del món

m’omplo d’aire mentre l’estomac em fa un salt,

en aquest moment decideixo perdre tot aire d’innocència

deixar de banda la ingenuïtat

i afrontar que no he vingut a jugar,

ni a parlar,

ni a pensar,

deixo de sentir fred per sentir l’escalfor a les galtes

i tinc por de marxar

ara que deixat les sabates a l’entrada de la cambra,

llenço la copa sobre el terra

fent un trencadís semblant al trencaclosques de la vida

he brindat per deixar l’estupidesa a la porta de casa

per embriagar-me d’aprenentatges

sóc la teva fidel alumna

montse pellicer mateu

21.12.14

imatge google

No es que m’importi massa el passat, com bé es diu el “passat passat està”,  i és cert, no hi podem fer res, no podem tornar enrere com a la pel·lícula “El efecto mariposa”, perquè si poguéssim, pensem bé abans de contestar, quantes coses canviaríem? I quines canviaríem?, aquesta és una bona pregunta per pensar. Però de fet el que som ara s’ha anat configurant al llarg del temps amb els nostres encerts i els nostres errors. Tots hem comés errors segurament que sí,o a lo millor n’hi ha que haureu tingut una vida “perfecte”, cosa poc probable, crec jo. Però jo que sempre dono voltes i més voltes a les coses, les regiro, les capgiro, les penso, les repenso, i no em conformo, sóc una ànima inquieta, em reconec “pecadora” he fet coses de les que em penedeixo, i a voltes em creen desesperança, i em mengen els remordiments, però en altres moments li dono la volta i veig la seva part positiva. El cas es que quan baixen els núvols els dimonis em remouen, i la meva melangia plora i no tinc cònsol. Porto tota la vida intentant esborrar moments, i inventar-me’n d’altres, però el que ha passat és història, el que he viscut és el que m’ha tocat viure, per alguna circumstància en especial, i el voler canviar un fet és impossible. Voldria tenir més vides, i reviure, però em sembla que malgrat diuen que tornarem a viure, en el cel, reencarnats o bé que som energia, jo que he vist morir al meu sogre i més tard al meu pare, no acabo d’encaixar bé aquestes creences. Quan he vist la mort, i la he sentit m’he preguntat quin i com serà aquest traspàs, s’apagarà la llum? Veure’m una llum? Ens reencarnem?, o fluirem?, no ho sé, no acabo de tenir la fe necessària per no pensar que sols s’acaba i prou, i a vegades contemplo el pollastre que he comprat i que ens anem a menjar pensant que també era un ésser viu, que respirava i bategava, i ara sols era un tros de carn davant meu, ja sé que no som pollastres, però som éssers vius com ells. Arribades aquestes conclusions i experiències, sols puc dir que la vida és massa curta, ens queden moltes coses per fer, i jo em poso nerviosa perquè no dono abasta en fer tot el que vull fer. Anem pas a pas.

Montse pellicer mateu

imatge google

temps  d’endevinar-me

mentre els dies es queden sense llum

i espurnes de melangies es remouen sobre el meu cos,

gris, gris, els núvols han teixit un vel gris sobre el cel

a vegades un raig de sol s’escola enmig de cotons

per regalar-me la promesa de quedar-se,

ara és gris, i el plugim xopa la roba fins arribar a la pell

que s’humiteja, es refreda cercant el foc  que  escalfi

un cos febrós de les teves paraules per canviar el món

vestint-lo de colors efervescents  com les primaveres,

temps per endevinar-me

pintant imatges, rostres, records i melodies

quan el món es regirà i la vida camina perduda

montse pellicer mateu

16/12/14

imatge google

el vent s’ha aturat,

amb ell, el silenci

sento el dolor de la solitud

la por a la buidor,

sola escoltant la meva respiració

hiperventilant, en un atac d’angoixa

davant dels carrers estrets  i les portes tancades

busco la clau de la teva porta, et busco, et crido

i m’ofega la incertesa de sentir el ressò de la meva veu

i no escoltar-te,

deixa’m entrar a casa teva

obre’m la porta,

deixa’m dormir dins la teva cambra,

i somiar les nits desperta

al so de la música d’un blues

montse pellicer mateu

9.12.14

imatge google

llums

sota la nit negre

sense lluna

ni estels,

vanitat de la joventut

bellesa,

efímera,

desitjos sota l’ombra

d’un paradís inventat

l’autosuficiència: una mentida,

necessito de tu

per acompanyar-me,

glops de sexualitat transcendent

per sortir del meu cos

i entrar dins del teu,

vanitat de joventut

cavalca amb el temps

quan l’onatge deixa les restes sobre la platja,

eclipsi

obscuritat,

llum,

posta de sol, posta de llum, ocàs

el temps succeeix com una brisa

que desgasta la pell,

instants dins una bombolla

esborrant empremtes,

quan el teu cos i el meu

son encenalls

guspires de llenya cremant

la xemeneia guarda les restes,

quan el temps i el meu

s’apaguen,

la meva mà

cerca palpar i retenir

la textura de la teva pell

montse pellicer mateu

8.12.14

imatge google

m’he brodat la pell

amb el fil de les teves paraules

i l’agulla de les teves carícies,

l’he teixit de moltes paraules

cada mot un fil,

cada color fet d’un sospir

d’un esclat,

d’un dolor,

de plaer,

no em queda pell que no hagis resseguit

el temps no ha deixat espai per escriure,

els meus llavis han desat empremta

sobre cada dibuix que he esbossat sobre el teu cos,

he brodat els llençols d’una vida

d’un temps passat i present

m’emmirallo dins un horitzó embolicat entre núvols i roses,

núvols d’esponja

i roses de vi

montse pellicer mateu

3/12/14

Imatge google