Rosca amb all

    La idiosincràsia -m’encisa esta paraula– del concurs no està mal: promoure l’ús de l’idioma català entre els joveneus de secundària que, pel que vaig poder escoltar, apitxen més que els locutors de la valenciana. Bo, potser la comparança amb el «valencià de llanda» canalnouero (Eugeni S. Reig dixit) siga inapropiada; vull dir, que l’empobriment lingüístic de les -amb perdó- noves generacions es manifestava en una fonètica un tant neutra, més encara en contrast amb el particular accent tarragoní del presentador, el qual haureu pogut escoltar en les seues cançons.

    Ara, així i tot, malgrat la poca gràcia de l’amfitrió, i tenint en compte el fet que els participants per l’IES Agustí Serra i Fontanet de Sabadell (els que jo vaig vore) tenien tota la traça de ser xurrets, encara se’n van eixir prou bé. Cal dir que, a mesura que van avançant nivells, els criteris lingüístics del programa estan calculats per a putejar als xiquets d’una manera increïble: a un d’ells li van espolsar un endeutà (tercera persona del pretèrit perfet simple d’un verb reflexiu!) que podria haver confós fàcilment amb l’infinitiu endeutar (cal dir que va errar abans de l’última i conflictiva síl·laba); jo, com a valencià influït per l’Ortografia Roscana, vaig arribar a pensar que l’IEC ja havia anat dos pobles més lluny que l’AVL, en acceptant la caiguda de la D intervocàlica en un participi femení (endeutâ, segons la meua OR)…

    Cal dir també -i no deixa de ser curiós el fet- que este programa va comptar amb una edició pilot realitzada exclusivament a Lleida, i que molts dels centres finalistes provenen de la terra ferma del Segre, tan històricament llunyana i oblidada de la metròpoli barcelonesa: potser la seua situació diatòpica occidental els afavorisca en esta classe d’spelling bee, qui ho sap?

    ^{P.S: (en parodiatge al De dalt a baix) no es diu avui; cal dir hui. Algú s’anima a discutir-ho?}