recordant txernòbil i el debat nuclear altre cop necessari
El matí del 26 d’abril de 1986 el cel estava ennuvolat i jo em mirava aquell gris plom des de la galeria de casa, a Baix a Mar, tot estenent la roba. Era dissabte; aquella sensació emboirada de l’ambient em feia témer amb esglai tràgic que la radiació de l’accident de Txernòbil d’aquella nit arribés fins a casa nostra. (continua)
Les notícies oficials volien tranquil·litzar-nos, però jo no hi confiava. Estàvem massa sensibilitzats, massa informats: en aquella època el debat anti-nuclear era al carrer, a la universitat, als ateneus, als casals, i sabíem que la magnitud de la tragèdia era a escala mundial;;van caure quatre gotes i aquella pluja em va semblar especial, diferent de la de sempre. Potser tot era suggestió però els enciams que tenia plantats – llavors encara no en déiem horts urbans però ja en teníem – van adquirir un aspecte amenaçador, i els vaig arrencar tots, com si no ingerir-los en un futur proper m’hagués de protegir de tota la merda que un accident nuclear d’aquella magnitud ens abocava a sobre.
No puc deixar de pensar-hi avui, quan ens trobem al bell mig d’una nova campanya entestada en “rellançar” la indústria nuclear al món. Gairebé com si fos un ritual, busco entre els llibres de la prestatgeria – encara no m’he refet del trasllat i no sempre els trobo amb facilitat – , i sí, m’agrada rellegir amb cert sarcasme agradolç Asa Moberg a LA ENERGIA NUCLEAR EN CRISIS, Antes i Después de Chernobil: ” El despilfarro que supone la energia nuclear quedará, ante futurs generaciones, como monumento eterno y recordatorio de los errores de la sociedad industrial del siglo XX” pronostica, després de dir que ” la energia nuclear parece condenada. Es muy probable que desaparezca en fases entre los años 2010 y 2020.”
L’atre llibre, que reconec que m’agrada tenir a les mans de tan en tant, “El combat ecologista a Catalunya”, em fa pensar en què algú hauria d’escriure la història de l’ecologisme d’aquests darrers 20 anys després de la desfeta del moviment per l’entrada al joc polític des del partidisme.
I aparco el tema, que avui tinc molta feina, però abans faig una incursió a la xarxa, http://www.tanquemlesnuclears.org/,
i porto a escala personal les devastadores conseqüències mundials
d’aquella catàstrofe, encara vigents avui, en pensar un cop més que l’espectacular augment de casos de càncer entre gent propera, molts cops jove, té a veure amb aquell cel plom i la pluja estranya del matí d’un dissbte d’abril, avui fa vint-i-tres anys.