miozz mirades

Quan, com avui, cullo morella roquera, no puc evitar pensar en aquella època en què les plantes que ens trobàvem pel camí, les herbes, formaven part dels nostres jocs diaris. I les fulles de la morella se m’enganxen a la roba amb la mateixa facilitat que un pensament enganxa l’altre i llavors ve aquella inevitable comparació entre el món d’ara i el d’abans, entre el què ha perdut la canalla actual i el que ha guanyat. No sóc de les que opina que abans tot era millor, no. Cada època té els seus guanys i les seves pèrdues. Però és una realitat que l’excés d’asfalt i ciment i l’estil educatiu sobreprotector actual han deixat les ciutats amb molts pocs camps d’experimentació i que en conjunt les possibilitats d’enfrontar-se a riscos i a decisions s’allunyen molt de l’esfera primària i vital de la primera i segona infància  (continua)

Abans a les ciutats hi teníem herbes. Males herbes. Creixien pels descampats, pels solars, pels carrers mal urbanitzats, pels vorals de la carretera, de la via del tren, en els talussos dels ponts… Hi havia aquelles que fan una floreta groga que anaven tan bé per fer minimalistes rams de regal a les mestres o als amors precoços, aquelles que treien llet de bruixa i que feien mitja por, perquè deien que era verinosa; hi havia aquella mena de mongetes amb una fina pell pintada d’aigües que sortien de les boles punxegudes de les figueres infernals, envoltades d’un misteri que encara ara puc percebre; i aquells panets minúsculs que fins i tot ens menjàvem sense saber ben bé si ens podrien fer mal;  aquelles flors liles que enfilàvem amb les espigues per simular palmons guarnits i les altres espigues, les de fer el joc de gall o gallina…; i la morella  roquera, que s’enganxava a la roba o a les cames i els braços i servia per fer de tot. Recordo alguns dissenys d’estampat sobre les meves samarretes i jerseis que eren dignes del pret a porter. Ara la cullo per donar-ne de tan en tant a les quatre gallines i el parell de conills que tinc al fons del pati, un badiu de ciutat prou  llarg per tenir-hi això i un petit hortet amb les seves males herbes. I intento fer memòria per recordar quin ús en feia la iaia Antònia -ella n’era molt devota d’aquesta herba- però no recordo quines propietats tenia. Aquest pensament m’enganxa una altra fulla a la galta: quanta saviesa hem perdut en això de conèixer les herbes, les seves propietats, els seus usos per a la cuina i per a la salut. Busco a la vikipèdia i recupero aquesta font de coneixement que no vaig saber aprofitar de la meva àvia: la morella roquera que inunda el meu hort i jardí és un aliment de primera amb fantàstics usos medicinals. Potser hauré de perdre la por i arriscar-me a cuinar-la!