avui fa un mes: el temps, la raó i les transformacions
Des de fa més d’un any faig un exercici quinzenal de compartir amb la ciutadania de Badalona la mirada personal sobre les coses que passen, llançant un comentari des de les ones de la nostra ràdio (RCB) i ara també des de fa un mes des de les pàgines de la publicació EL TOT, i avui que en fa un de just que vaig escriure aquest comentari he pensat incorporar-lo al bloc.
Aquest és un exercici que obliga i ajuda a decidir prioritats: hi ha tants fets que motiven comentari, tantes petites i grans coses des de les que es pot filosofar, dissertar, dissentir i que podrien ser motiu de conversa…que decidir ja és tot un posicionament. De vegades m’agrada fer jocs de mans i relacionar temes que a primer cop d’ull podrien semblar sense cap connexió i que s’acaben lligant com l’all i oli. Així que agafo uns quants ingredients del meu cap de setmana (7-8 de març) i em poso a remenar. (continua)
Dissabte no vaig poder assistir a la calçotada anual que celebrem a El Vendrell els amics forjats en l’antimilitarisme, malgrat s’hi celebraven els 20 anys d’insubmissió; ni a l’acte “Moltes visions , un món” que organitzava el CASIP amb dones joves de diverses procedències, entre elles unes amigues de l’espai Jove de Converses Interculturals; ni amb el QUEDEM d’Òmnium al Centre Cívic La Colina per descobrir la cultura àrab que també s’expressa en català gràcies a AMICS, que celebrava el seu tercer aniversari. El motiu de tantes desercions? Tenia un taller intensiu de Gospel Sentits, grup on canto, amb concert de diumenge a la Plaça de la Vila, en l’acte institucional del dia de la dona. Un acte que va comptar, val a dir-ho, amb un públic ben ampli i divers de debò, amb aquella diversitat social, cultural i religiosa que es fa visible positivament quan es barreja amb alegria.
Fa 20 anys, quan va començar la Insubmissió, aquest moment d’inflexió de la lluita pacifista engegada per l’objecció de Consciència al Servei Militar, el pare d’un dels primers insubmisos de Badalona va fer un escrit posicionant-se a favor de la lluita que emprenia el seu fill titulat “El temps els donarà la raó” I comparava aquella lluita llavors incompresa i criminalitzada a la què havien dut a terme en el seu moment els esclaus i les dones sufragistes. El temps ha donat la raó a tots tres moviments, que han assolit autèntiques transformacions socials.
A la plaça de la Vila diumenge, ballant i cantant gent tan diversa al ritme d’aquesta expressió, el Gospel, nascuda en plena esclavitud, originalment religiosa però que fan seva agnòstics i creients de diferents conviccions i creences, pensava en la força del diàleg, del coneixement interpersonal, interreligiós i intercultural per superar la por a l’altre, a allò diferent, i aconseguir combatre amb eficàcia els qui volen impedir la construcció d’un espai real i comú de respecte, de cohesió i de convivència. Espero que el temps ens doni la raó!
Max Weber, fundador de la sociologia alemanya, sostenia que triar un tema de discurs o d’anàlisi és fer una tria subjectiva, per un altre costat és cert que el temps acaba donant la raó a aquells que proposen actituds i rols innovadors que beneficien a la totalitat, encara que en principi hagen estat criticats i sancionats durament; que tingueu una setmana santa molt feliç! 😉
Estimada, Dolors,
FELICITATS PER LA TEVA PÀGINA, JA QUÈ ÉS UN ESPAI PER COMPARTIR!!!!
Estic completament d’acord amb tu ,en què la comunicació és la via d’entendre’ns diferents cultures i pensaments. Afortunadament a través de la paraula podem expressar els nostres desitjos, idees i anhels, etc… com tu explicites magníficament en aquest apartat. Jo penso, positivament, que les dones, en concret, a través dela paraula, trobarem el camí per compartir. La meva experiència personal em porta a creure més en les dones,referent a tot el món dels sentiments i emocions.
Una abraçada. Yolanda
Que el temps en hagi donat la raó, pel que fa al moviment antimilitarista, es fa difícil de dir. Per molts dels qui ens vem sumar a la insubmissió, segurament obligats a pendre decisions davant el servei militar obligatori a la tendra edat dels disset anys, va ser un llarg aprenentatge. Aprenentatge en la lluita al carrer i esforç per donar cos teòric a la nostra postura davant la mili. Ens vem haver d’explicar molt, d’imaginar accions al carrer que ens féssin visibles. Entràrem en contacte amb la internacinal de resistents a la guerra…. Bé , tu ja ho saps. Ara com ara, l’objectiu últim de les nostres pretensions, que era la desaparició dels exèrcits, a mí m’omple de molts dubtes. A vegades penso que el nostre esforç es va diluir acabada la obligatorietat de la mili. Va ser per a mí una época molt intensa: el moc, la crida… Hauríem de fer memòria sobre tot, de com fórem capaços de bastir una organització en el tot el territori(aquelles célebres intercomarcals del moc) tan dinàmica, democràtica i sovint eficaç. Erem una gran nosa pels nstres amics del PSC que ens van arribar a agredir més d’una vegada. Ens a quedat aquell punt dolç en que posarem l’Estat en un compromís difícil de resoldre i una manera de fer potser irrepetible. Ens veiem Dolors