miozz mirades

De vegades, sense comptar-hi, les associacions d’idees, imatges i records ens atrapen i ens conviden a aturar-nos-hi una estona.  Diumenge, a la Festa del Badiu de Badalona, mentre difonia el manifest Badalona som tots (totes i tots) entre els companys de la Plataforma Deixem de Ser Inviisbles i escoltava les proclames del Dia de l’esperança d’Intermón, vaig evocar la imatge d’un migdia assolellat a la Plaça de la Vila, essent jo molt joveneta, amb el pot i el rotlle d’adhesius a la mà fent la qüestació del dia pro-sub-nor-mals;  (continua)

; seguidament va aparèixer la  imatge de les manifestacions on cridàvem “nosaltres també som ciutadans”, davant la seu de la UCD, en plena transició, i encara va venir una tercera imatge, més estàtica: la del calendari editat com a pòster amb la proclama hi ha 365 dies a l’any per defensar els drets de les persones amb disminució. S’havia eradicat per fi la pràctica d’apel·lar a la llàstima caritativa i s’havia conquerit un nou espai de lluita posant al discapacitat al mateix sac que la resta de ciutadans. Tres imatges per resumir un procés de transformació essencial. Mai m’han agradat els dies especials reivindicatius “de”, reconec la seva part de força per treure de la invisibilitat alguna situació social d’injustícia i exclusió, però cal reconèixer que tenen com a contrapunt la constatació mateixa que hi ha alguna cosa que no rutlla en el nostre sistema polític i social si dies d’aquests encara són necessaris. Han passat molts anys, s’han aprovat lleis remarcables tant per als drets de les persones amb discapacitat com per a la no discriminació per raons de gènere, religió, pensament… i altres conquestes socials per a la igualtat, però la realitat és que totes aquestes lleis, decrets i reglaments  no s’acaben d’aplicar mai i seguim amb la necessitat de reclamar perquè seguim amb moltes situacions de discriminació. En les reclamacions tampoc m’han agradat mai els plantejaments sectorials, els que es preocupen només dels drets d’una part de la col·lectivitat. M’agrada que el jo, nosaltres, també formem part del tothom parteixi d’un tothom plural i divers on realment hi sigui tothom. Aquest toc d’atenció cap a l’horitzó desitjat: que Badalona sigui una ciutat on tothom es pugui sentir tractat amb igualtat de drets i d’oportunitats, sigui doncs una ciutat cohesionada, es troba en  el manifest Badalona som tots (totes i tots) que es va presentar la setmana passada a Sant Roc:  recull aquest esperit global, d’igualtat per a tothom, sense exclusió per raó de gènere, origen, condició ni religió, malgrat posi l’accent i parteixi  d’una manera inequívoca, d’una necessitat específica que algú podria confondre com a sectorial, però que no ho és: la de reclamar responsabilitat, exigència i compromís davant el repte que suposa la nova immigració i la gestió de la diversitat que aquesta comporta.  No deixeu de llegir-lo a poc a poc i discutir-lo si convé: els seus arguments generen un discurs necessari per teixir una societat civil a prova de provocacions demagògiques.