Sant Pere era bon home -així fa la dita- i resulta que de tanta bondat li han esguerrat la festa, una de les més sentides de l’entrada de l’estiu i de la tradició catalana. Els culpables d’aquesta calamitat, els magistrats del Tribunal Constitucional espanyol que li han fet dir el que han volgut a la
Les veus més carques de la política i la premsa espanyola fa temps que posen en qüestió el nombre d’empleats públics de les comunitats autònomes. És la seva forma de tirar la pedra i amagar la mà, de qüestionar l’existència de les comunitats autònomes, que té l’arma definitiva en els magistrats del Tribunal Constitucional. En
El poble de Miravet ha estat lligat de fa segles amb lletres rellevants als atzars de la història de Catalunya, i l’aprovació de l’Estatut fa quatre anys havia de significar la inscripció amb lletres d’or en la història del país. Abans ho havien estat Núria i Sau, i ara tocava a la Catalunya Nova aquesta
Fa uns anys ens deien que la feina ben feta no té fronteres. Avui, al món de la comunicació instantània, la feina mal feta tampoc no en té, i es converteix ràpidament en riota o escarni. I precisament en aquests moments de crisi econòmica i greus dificultats és quan més convé transmetre la imatge de
Encara en estat de shock traumàtic social, aquests dies tant qui té feina com qui no en té, tant qui és funcionari com qui és assalariat del sector privat, tant com qui té una petita o mitjana empresa es lleva amb algun ensurt o altre i amb el convenciment que les coses aniran de mal
És maig i fa mal temps, cosa possible. Però el mes ha començat amb un fred inesperat, imprevist. Potser era l’avís de l’arribada de Mariano Rajoy. O de la pedregada que s’espera que vingui del Tribunal Constitucional. Un avís com aquell tro d’un cel ennegrit que els guionistes de televisió fan servir per anunciar l’arribada
A hores d’ara tothom té clar que la sentència sobre l’Estatut no és una qüestió jurídica, sinó política. No pot tractar-se de justícia quan allò que ha estat viscut i sentenciat com a constitucional durant més de trenta anys a partir d’un bon dia deixi de ser-ho perquè els jutges, ja d’entrada, s’ho han mirat
Aquest migdia he vist Valle-Inclán tancar-se al lavabo a plorar. De vergonya. D’impotència. De ràbia. Mai hauria arribat a concebre un esperpent com el del Tribunal Constitucional. Quatre anys cobrant i encara no han dictat sentència. Un esperpent com el d’Espanya. Trenta-cinc anys de la mort del dictador i el seu esperit cavalca desbocat. Potser
Als Estats Units s’ha viscut una segona quinzena de març molt interessant. Van encetar setmana amb l’aprovació de la reforma sanitària i l’acaben amb l’acord amb Rússia per la reducció d’una tercera part de l’armament nuclear. Dues decisions polítiques d’aquest gran país del món destinades a fer-lo encara més gran. Mentrestant, aquí a Catalunya, que
Sabíem que en aquest país no sap ploure, perquè ens ho va confirmar un cantant. Ara sabem que en aquest país tampoc no sap nevar perquè ens ho confirmen Red Eléctrica i Endesa. I els vells no se n’estan de dir que aquest ha estat un hivern “com els d’abans”. Com sempre, el temps fa
L’economia és psicologia, o si més no té un important component psicològic. Potser és per això que ara hi ha qui es dedica a crear webs en les quals es difon el missatge que “d’aquesta n’hem de sortir tots plegats” i mostra exemples de gent emprenedora en diversos àmbits que se’n surt o se n’ha
El Josep té 73 anys, cobra 600 euros al mes de pensió i és pagès. Segurament que no descriuríem el retrat robot d’un sector econòmic als nostres pobles amb tan poques i tan tristes paraules. Potser podríem filar una mica més prim i dir que tota la vida ha sigut pagès i que ara només en
La cosa deu ser greu quan Juan Carlos I baixa de la vida reial a la terrenal i ofereix les seves millors habilitats diplomàtiques per mediar entre els agents socials i pactar sortides doloroses a aquesta crisi econòmica. La cosa deu ser greu quan els països de la Unió Europea dicten el camí de sortida
El temps de la política lamentablement acostuma a ser més lent del que se n’espera. Per això, precisament, quan cada dia hi ha més veus que anuncien la defunció del govern del PSC, ERC i IC coincidint amb el final de la seva segona legislatura és quan arriben al moment decisori lleis que canviaran l’estat
La principal mostra de les bondats del concurs per a acollir el cementiri de residus nuclears de l’Estat espanyol és que tots els pobles que s’hi postulen com a candidats són menuts, reduïts i, en algun cas, microscòpics. El municipi més gran és Ascó, amb 1.600 habitants, i el més petit no arriba als 80