El bloc de Lluís Aragonès

El temps de la política lamentablement acostuma a ser més lent del que se n’espera. Per això, precisament, quan cada dia hi ha més veus que anuncien la defunció del govern del PSC, ERC i IC coincidint amb el final de la seva segona legislatura és quan arriben al moment decisori lleis que canviaran l’estat de les coses de forma destacada. Quan moltes veus i moltes plomes clamen el final d’aquesta etapa és, precisament, quan arriben les reformes estrella de la legislatura.

En ordre temporal, de primer arriba la Llei del cinema, destinada a posar uns fonaments nous perquè aquesta indústria afronti amb garanties els reptes de futur i, alhora, per a garantir els drets dels ciutadans-clients-usuaris a rebre aquest espectacle en català en un sector que ha quedat ancorat en el franquisme lingüístic.

I després, la Llei de vegueries, que configura el nou sistema d’organització territorial del país, per tal d’acostar més l’administació a la ciutadania i fer treballar les administracions de forma més coordinada per a ser més eficaces i eficients en el servei públic.

Les dues lleis han esdevingut polèmiques; la primera amb tancament patronal inclòs en un cas, i la segona amb tensions territorials i el qüestionament de si finalment tiraria endavant la Llei de vegueries. Les dues qüestions, molt importants per al país, van de veres i avancen ja a velocitat de creuer.

Pel que fa a les vegueries, el Govern de Catalunya ja ha aprovat l’avantprojecte de llei, que es posa a sobre la taula per a la fase del debat parlamentari, amb la voluntat d’aconseguir el màxim consens i entrar en vigor tan aviat com sigui possible. I si, precisament, tenen algun element comú és l’obstinació d’ERC per a tirar-les endavant. Després de força mesos de cuina i debat social i amb les institucions i agents implicats, les dues propostes legislatives es plantegen canviar profundament la realitat actual, per a benefici de la ciutadania i del país. I com que qualsevol canvi significa variar les regles del joc, les dues reformes provoquen escarafalls per part d’aquells a qui la cosa ja els ha anat bé fins ara o bé per part d’aquells que volen guanyar posicions amb la nova normativa.

La reforma de l’organització territorial de Catalunya és una creu que el nostre país porta a sobre des de fa anys. La distribució provincial implantada fa 180 anys ni aleshores es va correspondre amb el país de l’època ni ara es correspon amb la realitat del país actual. El catalanisme polític sempre ha tingut com a objectiu canviar aquest marc administratiu i polític, i per tant, mental, de les províncies, i després que CiU governés 23 anys Catalunya sense afrontar la qüestió, ara és un govern d’esquerres el que definitivament està disposat a canviar-lo.

Ara entrem de ple en la negociació política per tal de mirar de consensuar-ho amb l’oposició. De l’actitud del PP i de C’s d’entrada ja no cal esperar-ne res. Ara caldrà veure amb quina predisposició ho afronta CiU, que amb la llei del cinema sembla mostrar-se més a prop de les majors que dels espectadors catalans. Qüestions com aquestes són de país i no és moment de posar pals a les rodes sinó d’arribar a acords i èxits comuns que allunyin de l’opinió pública la visió que la política catalana només és tacticisme, curta volada o electoralisme.

En la concreció del nou marc queden aspectes per polir o per fixar definitivament, en bona part perquè la legislació estatal hi obliga, i en altra part perquè debats com el nombre final de vegueries o les capitalitats -que han estat els aspectes més passionals i ara sembla que es vagin reconduint – acaben necessitant el seu temps per a arribar a una resolució raonable per a tothom. Perquè al final no hi acabi guanyant del tot ningú i, alhora, hi guanyem tots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!