El bloc de Lluís Aragonès

A hores d’ara tothom té clar que la sentència sobre l’Estatut no és una qüestió jurídica, sinó política. No pot tractar-se de justícia quan allò que ha estat viscut i sentenciat com a constitucional durant més de trenta anys a partir d’un bon dia deixi de ser-ho perquè els jutges, ja d’entrada, s’ho han mirat amb uns altres ulls i s’hi posen amb uns altres sentiments.

Així doncs, enterrada la justícia, m’ha intrigat la relació de causa-efecte entre els sentiments i les emocions, i les actuacions generades pels individus i col·lectius que les tenen, les viuen i, sobretot, decideixen fer-les, a cada moment. Em sembla innocent que els magistrats del Tribunal Constitucional siguin caçats, com estrelles de la faràndula, per un fotògraf a la plaça de toros sevillana just quan el Parlament de Catalunya, la seva víctima estatutària, debat la possible il·legalització de les curses de braus? O es tracta d’un senyal per als seus partidaris ideològics? El plaer d’una corrida els ha fet acostar en el seu procés deliberatiu? És simbòlic que els jutges amics que gaudeixen d’aquestes festes siguin només tres? Té alguna cosa a veure amb això que cinc dies després ja es filtri que un d’aquests tres té redactades precisament tres sentències que van de mal en pitjor?

En aquests racons de món, futbol i toros han estat el màxim exemple del pa i circ que van posar en pràctica els romans. Pensem, doncs, en la possible influència del futbol en aquests màxims representats de l’Estat. Són de l’equip del règim malgrat els pitjors resultats en anys? N’hi ha gaires del FC Barcelona en els millors anys de la nostra vida? Això els crea afinitat o animadversió cap a la societat que ha creat i engrandit aquests equips? Que el Barça hagi guanyat les sis copes durant el procés deliberatiu ha irritat els vespres de futbol a ses senyories i han transportat aquesta irritació, com fa prou gent, l’endemà a la seva feina? Els ha millorat la productivitat i l’assertivitat per a aconseguir acords veure com el Barça no arribarà a la final de Madrid?

Constatar que no hi haurà una massa enfervorida catalana a la Cibeles celebrant la Champions els ha fet endurir posicions i ha significa immediatament que a la mateixa llei orgànica s’hi trobin un 50 per cent més d’inconstitucionalitats que la setmana passada? Encara que aquest indigne procés estatutari ja estigui dat i beneït i les possibles sentències filtrades el decapiten o l’immolen, tanto monta monta tanto, no s’ha d’abandonar mai la política ni els gestos, sobretot adreçant-los a la nostra societat que ha exercit la sobirania i democràcia de forma exemplar i que no s’ha trobat la lleialtat esperada i suposada a l’altra banda.

Tinc el dubte de si una societat més agressiva o més especuladora s’hauria trobat una sentència més dura o més tova que la que li etzibaran els qui actuen com a vencedors, o si una societat que expressa a pit descobert la seva voluntat d’independència precisament es veurà profundament penalitzada per votar el seu convenciment en un Estat amb greus dèficits democràtics. Però estic segur que ara cal fermesa i unitat: una resposta digna i de país. I la situació extrema obliga els nostres representants polítics a brodar la resposta per a sortir airosos de l’atzucac i per a ser dignes del nostre poble en aquests moments de greu crisi política que se suma a la greu crisi econòmica.

Nous fracassos polítics atordiran més el poble català o, pel contrari, s’excitarà de forma definitiva quan els magistrats consumin l’acte -potser asseguts altre cop darrere el burladero- quatre anys després d’iniciar-lo? Quan jo era del PSUC, sempre pregàvem – això és un dir – perquè Espanya perdés al futbol, perquè pensàvem que aleshores el desencant de la gent es traduiria en més vots per al PCE. Ara són uns altres temps… i francament, no m’agrada ni desitjo que perdi el Barça.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!