El bloc de Lluís Aragonès

El Josep té 73 anys, cobra 600 euros al mes de pensió i és pagès. Segurament que no descriuríem el retrat robot d’un sector econòmic als nostres pobles amb tan poques i tan tristes paraules.
 
Potser podríem filar una mica més prim i dir que tota la vida ha sigut pagès i que ara només en fa, perquè s’hi dedica les estones que els mals de la vellesa li permeten anar cuidant quatre avellaners, oliveres i l’hortet que li completa l’alimentació que la jubilació li escatima. Però aquest és el panorama d’un sector econòmic, d’un món, d’una cultura d’una paisatge i d’una relació amb la natura que s’acaba amb aquesta generació.

Sóc de poble pagès i, no és cap secret, m’agrada treballar la terra i ho faig sempre que puc. Per sort no m’hi he de guanyar la vida però em poso a la pell d’aquells que si que se li han de guanyar i, francament, m’esborrono.
Miro al voltant, i als pobles del costat, i són tant escasses- i tant valentes –  les persones que es dediquen a temps complert a la pagesia…
I això no passa en ciutats, sinó en pobles amb una estructura social i un sentiment col·lectiu agrícola i que han tingut fins fa pocs anys els avellaners  i conreus més ben cuidats de la comarca. En canvi, tothom anomenarà de qui són  i on són el creixent nombre de finques abandonades del terme.

La pagesia no va bé des de fa molt de temps. Els governs, tots i de tots els colors, han fracassat sempre en les seves polítiques de suport a la pagesia. En cap moment s’ha considerat la pagesia, és a dir, la producció d’aliments, com un sector estratègic de la mateixa forma com s’hi ha considerat l’energia o la producció de cotxes. Molts factors s’hi han ajuntat: des d’una legislació europea que penalitza la producció mediterrània fins a incompetències pròpies de vegades molt evidents.
 
Aquest sector en caiguda lliure tant pel que fa a producció com a rendes encara pateix amb més cruesa la crisi econòmica i financera generalitzada de repercussions i final encara imprevisibles. La pagesia és una d’aquestes activitats econòmiques on la crisi s’acarnissa. La mostra n’és la pressió a la baixa dels preus que cada dia fa l’oligarquia formada per les grans empreses distribuïdores d’alimentació. La seva amenaça, prou demostrada, és la importació de productes alimentaris de tercers països, subdesenvolupats o en procés de desenvolupament, a preus baixos, sense tantes obligacions i controls sanitaris ni sense tanta protecció social ni sou per als qui els produeixen.
 
A Mercabarna, per exemple, en pocs anys Lleida ha baixat molts llocs com a zona d’origen de la fruita i verdura que s’hi comercialitza. La impossibilitat de poder vendre a un preu que cobreixi el cost de producció o bé constatar les immenses dificultats de comercialització fins i tot al teu país, allà on aquest producte hauria de ser majoritari i valorat socialment, fa venir la sensació – i jo afegiria que la certesa – que els pagesos estan deixats de la mà de Déu
El drama del sector, a més de les gens flexibles regulacions comunitàries, és que ja es troba al límit: pocs treballadors tant en nombre real com en percentatge sobre el total d’ocupació, sector en envelliment i empobriment constant, i ofici menysvalorat socialment. Tot això és sinònim de no priorització -o indiferència, creuen ells –  d’aquest problema per part d’aquells dirigents que haurien d’acomboiar-los en moments difícils.
 
Un problema que s’agreuja per les conseqüències que té, tant socials com econòmiques. Tots els consumidors paguem aquest problema cada vegada que anem a comprar perquè el preu final de venda al públic i les comissions dels intermediaris no baixen pas. També el paguem com a ciutadans en forma d’increment dels incendis i de la seva violència per l’abandonament de les terres. I també el paguem en forma d’empobriment del paisatge perquè aquest mateix abandonament acaba transformant terres bones en boscatge o en carn de canó d’urbanització especulativa.

Des de l’any 2001 fins ara el sector de la pagesia, globalment ha perdut el 43% de la renda agrària. Quin altre sector aguantaria una situació d’aquesta mena? Per què les mesures de xoc aplicades a altres sectors industrials o tecnològics no s’apliquen a un sector fonamental per a qualsevol país com és la producció d’aliments?

Que els pagesos estiguin més acostumats a sobreviure històricament en condicions d’extrema duresa no ha d’amagar que tots els sectors que arriben al seu límit necessiten suport urgent per a capitalitzar-se, modernitzar les estructures, millorar en tecnologia, qualitat i comercialització junt amb el rejoveniment del capital humà per a poder lluitar en condicions en el mercat.
Si com a país no sabem reflotar el nostre sector primari, la manifestació del sector de dissabte passat, que portava el lema “Preus justos al camp i a la ciutat”, ens està escrivint la crònica de la mort d’un sector estratègic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!