La travessa del desert
L’economia és psicologia, o si més no té un important component psicològic. Potser és per això que ara hi ha qui es dedica a crear webs en les quals es difon el missatge que “d’aquesta n’hem de sortir tots plegats” i mostra exemples de gent emprenedora en diversos àmbits que se’n surt o se n’ha sortit. Però, sens dubte, el gir psicològic més important que pot captar la ciutadania és veure com els principals líders polítics s’asseuen en una mateixa taula, comencen a parlar fent renúncies tots plegats i arriben a acords per a millorar les regles del joc econòmic de forma que tothom comenci a veure el forat del túnel que travessem.
Travessar el desert veient com dia rere dia més gent es queda a la sorra i saber que no es prenen decisions per a redreçar el rumb ni s’albira cap oasi a l’horitzó, és una penitència molt dura. I és la que estem passant des de fa dos anys. Tot i això, i sense cap mena de dubte, hi ha optimistes que afronten reptes en èpoques dolentes. Hi ha valents que estan disposats a afrontar les penúries. Hi ha arriscats que a les penes hi posen punyalades. Hi ha orgullosos que no es deixen vèncer. Hi ha convençuts que estan disposats a totes per convertir en realitat el seu somni, les seves aspiracions…
Segurament en aquests emprenedors que saben trobar complicitats per avançar malgrat la crisi hi trobaríem unes característiques comunes: l’honestedat personal i amb la societat, la fidelitat a un projecte propi, el valor afegit del coneixement i la formació, la voluntat d’innovar i d’adaptar-se constantment, la capacitat per assolir l’èxit professional i desenvolupar-lo…
Els pactes polítics i la concertació social han d’assentar el marc que permeti a aquests noves emprenedories i nous lideratges econòmics desenvolupar-se convenientment en el nou camp de joc que quedarà fixat. Durant molt de temps –massa- els pontífexs de l’anar fent han governat la travessa. Uns altres que tampoc no estaven per acords invocaven de tant en tant els pactes de la Moncloa, el tòtem de tota una altra època i societat. El resultat només ha estat temps i temps perdut, mentre les principals economies europees avançaven, ni que fos pausadament.
Sembla que a hores d’ara –davant la tragèdia, per fi!- tothom té clara la necessitat urgent de prendre mesures sensates davant aquesta primera crisi en el marc de l’euro. I és que després d’aquesta sagnia ni tan sols el desert serà igual. Però com a mínim d’aquesta haurem de sortir-nos-en sabent on són els oasis!
Article publicat a la Tribuna del Diari de Tarragona el 11 de març de 2010
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!