Víctimes de la crisi, avui i demà
Encara en estat de shock traumàtic social, aquests dies tant qui té feina com qui no en té, tant qui és funcionari com qui és assalariat del sector privat, tant com qui té una petita o mitjana empresa es lleva amb algun ensurt o altre i amb el convenciment que les coses aniran de mal en pitjor. Aquesta és la confiança de vida que s’ha aconseguit instal·lar en la nostra societat a curt termini. Que les coses anaven malament se sabia i es patia. I que políticament es negava la realitat de la situació, s’intuïa. Però la dràstica decisió de José Luis Rodríguez Zapatero ha deixat ja moltes víctimes i damnificats, que precisament són els més febles i els més controlables econòmicament per l’Estat. I també ha deixat clar qui mana aquí.
El president espanyol no prenia decisions mentre els agents socials interns li ho exigien, sinó que només ha actuat quan els màxims dirigents dels Estats Units i de la Unió Europea l’hi han reclamat l’adopció urgentíssima de mesures macroeconòmiques, tinguin l’efecte que tinguin en la microeconomia. Aquesta imatge d’actuar a pendolades serà molt difícil de pair, perquè despulla una absoluta incapacitat de prendre decisions amb serenitat, temps i consens social per a fer-les assumibles. Segurament l’adopció de mesures pròpies hauria estat menys traumàtic que no pas haver-les de fer obeint al dictat exterior. Però el pitjor, al final, no acabarà sent l’abast de les mesures o de les manifestacions de resposta, sinó la percepció social que en quedi. I a hores d’ara es té la imatge clara i diàfana que sempre acaben pagant els mateixos.
No només em refereixo als funcionaris, sinó també als treballadors que pagaran amb el seu lloc de treball l’anul·lació d’inversions, i també a les petites i mitjanes empreses que han de suportar competències deslleials i poderosos oportunistes que rebenten preus per fer-se amb el mercat. I mentre la majoria pateixen greument aquesta crisi, hi ha sectors socials, que coincideix que són els més potentats i els que més escapen al control de l’administració, que en surten indemnes. També ha quedat clar quines són les àrees de govern que es retallen i quines no, i, per tant, quines són les prioritats reals del govern, fins ara dit social, de ZP i del PSOE. Per què no es toquen les grans fortunes? Per què no s’adopten mesures de persecució del frau fiscal i de l’economia submergida? Per què es retallen inversions en infraestructures i despesa social i no es toca el Ministeri de Defensa o la Casa Reial?
La particularitat espanyola de la crisi internacional s’assenta sobre la decisió del PP d’Aznar que, quan va governar, va decidir canalitzar l’economia espanyola cap a la construcció i l’especulació tot obrint la porta a l’arribada massiva d’immigració com a mà d’obra barata. Una línia política que el PSOE de Zapatero va esperonar en lloc de frenar i reconduir a temps. Encara recordo quan les ministres d’Habitatge, primer Trujillo i després Chacón, parlaven d’aterratges suaus i ens titllaven d’alarmistes als qui afirmàvem que tot plegat era insostenible i que prendríem mal tard o d’hora. I anant una mica més lluny, qui no recorda Aznar pretenent donar lliçons de model econòmic de país als alemanys.
Però aquestes parets de l’economia espanyola s’aixequen sobre una estructura anterior molt feble, amb una malaltia estructural, que és el malbaratament continuat dels recursos econòmics ingents arribats d’Europa i dels espoliats als ciutadans i ciutadanes de Catalunya any rere any, un procés pel qual cap govern espanyol fins avui ha retut comptes. Ara és el moment de demanar responsabilitats a Espanya perquè aclareixi què n’ha fet dels 22.000 milions d’euros que extrau dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya anualment i que aboca als altres territoris de l’Estat. Per a què han servit tots aquests anys de pretesa solidaritat? Quina seria la situació econòmica real de l’Estat espanyol sense l’aportació econòmica catalana?
El panorama actual és eloqüent: després de malaprofitar-los, ens ha fet a tots més pobres que abans de la crisi. L’experiència ens demostra que quan l’Estat espanyol ha anat amb vent a favor sempre ha ajornat la millora de les condicions i la relació política amb Catalunya, però quan hi ha hagut crisi, Catalunya i tots els seus ciutadans sempre han acabat pagant-ho. I també ens demostra que en època de crisi els polítics espanyols sempre han respost practicant la involució, el centralisme i l’espanyolisme per a tapar tots els seus mals. Ara sí, doncs, que es reuneixen millors condicions perquè, de forma ràpida i precisa, la propera víctima de la crisi sigui l’Estatut de Miravet ofegat en la Constitució espanyola.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo hi estic d’acord: malversar tots els diners, vinguin d’on vinguin, oportunistes poderosos sota el paraigües espanyol de sempre, afavorir l’intrusisme professional perquè sempre es barallin i rebin els mateixos, i donar pel sac als catalans i extorquir-los (ni que sembli tòpic sempre fan igual).
La malaltia eterna és Espanya, malgrat que en un context global, la malaltia espanyola és anàloga a la de la resta de PIIGS, que tenen en Zapatero un excel·lent model (buròcrata, inepte, covard) a la presidència de la UE.