L’acceleració de la història és una de les constants de certs moments de la història dels pobles. Si ens asseiem a recordar on érem pocs mesos enrere, ens podríem imaginar que un matí d’alegria feinejant a l’hort ens hauria vingut de gust taral·lejar la cançó d’Els Pets Jo vull ser rei. Però no ens hauríem
Els tres de la Trinca van cantar amb tota la ironia, tots els sentits i tot l’humor la societat que sortia del franquisme i caminava per la transició. Eren els anys en què la faixa estava de rebaixa i votar per primera vegada esdevenia tan excitant com la primera experiència sexual. Els anys van encongir
El poble de Catalunya s’ha alçat en democràcia i vol votar. El seu futur i la seva relació amb Espanya, curulla de greuges. Aquest és el motiu que se li nega, pel qual se l’acusa d’il·legalitat i sedició i pel qual pot perdre fins i tot la llum del sol. L’immobilisme institucional espanyol és antològic.
De l’Onze de Setembre al Dotze d’Octubre hi va un mes i un dia. De la Via Catalana per la Independència a la manifestació Som Catalunya, somos España hi va un món. I, entremig, hi ha una eternitat. L’èxit cívic, humà i polític dels 2 milions de persones que ens vam agermanar de punta a
La cadena humana de l’Onze de Setembre, la Via Catalana per la Independència, ja és aquí. La capacitat d’organització demostrada, la planificació executada i la logística assolida, l’assistència confirmada… són una demostració al món de la nostra il·lusió i voluntat de voler ser comptats com a iguals entre els altres estats membres de la Unió
A Espanya hi va haver una època durant la qual els polítics s’omplien la boca de les bondats de la transició política, de la creació de l’estat de les autonomies i del creixement econòmic, i asseguraven que l’evolució que havia fet l’estat era un model exemplar arreu del món. Les millors lloances van arribar durant
Quan el món espanyol tremola cada dia més furient pels papers-bomba d’un tresorer del PP el nom del qual ningú se’n vol recordar, al nostre món català la comunió i la joia assolida amb el Concert per la Llibertat del Camp Nou ens dóna més impulsos i alegries per a superar nous reptes com el
Les iaies ens acompanyen en la nostra infantesa, sempre que la vida els doni aquesta possibilitat i les famílies siguin properes. Ens crien i alhora ens malcrien (o potser l’ordre és a l’inrevés?) i ens traspassen la seva forma de veure el món. I de viure’l d’acord, sobretot, amb la seva experiència. Les iaies de
Fa mesos i mesos que la vida diària de l’administració catalana és un ball de números, o una vall de llàgrimes, que en aquest cas és el mateix. Senyal de pobresa, i camí de la misèria, els diners recaptats a Catalunya passen de llarg, quan se n’han anat no tornen i qui ha de pagar
El món de la cultura i l’edició està patint, com la majoria de sectors de la nostra economia, però com que l’alegria va per barris, els llibres d’economia i de política estan vivint una efervescència que feia anys que no es produïa. La situació del país bé s’ho val i la gent vol entendre què
De la finestra de la feina, alçant la vista, puc veure l’arc de muntanyes que rodeja el camp, un paisatge esplèndid, i com canvia compassat amb la natura. Només cal abaixar els ulls i el panorama és més cruel: puc veure al carrer com van canviant les persones sota el jou de la crisi. L’altre
La llibertat d’expressió acostuma a ser el primer dret que la ciutadania pateix en cas de conflicte. La història ens posa de manifest reiteradament com les polaritzacions polítiques s’estenen sobre una immensa majoria a qui no se li permet expressar en democràcia allò que pensa. I la relació Catalunya-Espanya d’avui és de conflicte, sens dubte.
Quant de temps durarà aquesta crisi? Cada cop més, veus autoritzades aposten per deu anys de penitència cruel. Ja n’hem recorregut més de la meitat i els brots verds, el creixement i la creació d’ocupació encara no han passat de ser res més que cíniques paraules i estranyes ocurrències. Lluny d’acabar-la, ja l’han batejat com
Les persones som limitades i, per tant, les nostres obres també. Però hem creat una societat en la qual sempre hi ha algú en un nivell superior que supervisa, analitza i valora el comú de les persones a l’hora de desenvolupar la nostra feina, la nostra actuació… Això és així en els diversos àmbits de
Després de dies i dies en què el Madrid capitalí reia sorollosament, hipòcrita i burleta, del resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, tot d’una ara ha redescobert que no, que les coses no han anat com creien i deien. La signatura del pacte entre CiU i ERC, entre Mas i Junqueras, marca