És maig i fa mal temps
És maig i fa mal temps, cosa possible. Però el mes ha començat amb un fred inesperat, imprevist. Potser era l’avís de l’arribada de Mariano Rajoy. O de la pedregada que s’espera que vingui del Tribunal Constitucional. Un avís com aquell tro d’un cel ennegrit que els guionistes de televisió fan servir per anunciar l’arribada de les desgràcies.
Perquè Mariano Rajoy va arribar, va seure amb el president de la Generalitat i se’n va entornar igual. Sense acords amb Catalunya. Abans s’havia assegut amb el president del Govern espanyol i s’havia aixecat només amb un acord: Previsiblement contra l’autogovern de Catalunya. Perquè acordar ara amb Zapatero una reforma del sistema de caixes quan fa molt de temps que els cenacles centralistes critiquen i qüestionen la capacitat normativa de les autonomies en aquest sector no fa presagiar res de bo.
D’acords per pal·liar o superar la crisi econòmica, cap ni un, perquè en el sistema polític bipolar espanyol és més important l’atac i enderroc a l’adversari que la capacitat d’entesa per a atendre i resoldre les necessitats ciutadanes. I si hi ha algun acord encara és per a atacar i enderrocar el tercer, el que no és com ells.
Per això ja es podien passar un parell d’hores parlant de tot plegat que no tocava parlar ni de Catalunya ni del Tribunal Constitucional. Ni de la crisi institucional que una sentència ja no sabem quantes vegades escrita, filtrada i anunciada entre toros i bambolines pot provocar entre Catalunya i Espanya. O són uns irresponsables si no en van parlar, o bé són uns mentiders quan públicament van negar que en parlessin.
I així va el país que representen. Perdent credibilitat pública a marxes forçades, perquè l’economia i les persones necessiten creure que hi ha líders, que es prenen mesures, que tots els deutes són reconeguts i que realment s’hi pot fer front… I els mercats no es creuen les dades macroeconòmiques espanyoles. I el patidor ciutadà corrent ja fa temps que ha perdut la confiança en els qui la gestionen. I les borses van boges i el preu del deute espanyol és cada cop més alt…
Finalment, la pressió dels mercats i la vigilància de la Unió Europea han fet prendre d’urgència decisions al president Zapatero per a reduir el dèficit públic i apaivagar la situació creada pels especuladors financers. La vicepresidenta Salgado proclama que el dèficit del conjunt de les administracions públiques hauria de finalitzar el 2010 en el 9,3% del PIB (en lloc del 9,8% previst) i l’any que ve hauria de situar-se entre el 6% i el 6,5% del PIB (en lloc del 7,5%).
Tanmateix, una mirada al futur immediat en cap cas dóna senyals de tocar terra amb bon sol. Perquè mentre els estats atenen les necessitats imperioses d’unes entitats financeres que es troben a l’origen de la crisi a la vegada van restant aquests diners de les partides que ajudarien els ciutadans a superar millor la crisi.
A hores d’ara, l’únic que s’albira és continuar navegant sense rumb sota el cel tamborinat mentre no s’adopten mesures serioses de reforma del mercat laboral, de reforma del mercat financer i de control del dèficit públic. I també és continuar navegant sense rumb envoltats de llamps i trons pretendre canviar la composició del Tribunal Constitucional quan el veredicte ja està cantat…
Possiblement són massa reptes i massa grans per a una generació de polítics que es demostra incapaç de resoldre’ls. Hi haurà d’haver mobilització ciutadana per aconseguir que polítics covards adoptin les mesures realment necessàries? És possible adoptar les mesures necessàries sense que hi hagi la molt temuda mobilització ciutadana?
El maig és el mes de la ginesta. Se’ns atansa el foc de les ginesteres?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!