Infraestructures per al bon temps
Sabíem que en aquest país no sap ploure, perquè ens ho va confirmar un cantant. Ara sabem que en aquest país tampoc no sap nevar perquè ens ho confirmen Red Eléctrica i Endesa. I els vells no se n’estan de dir que aquest ha estat un hivern “com els d’abans”.
Com sempre, el temps fa el que vol, hi hagi o no canvi climàtic. Això fa que els homes de tant en tant redescobrim que som petits éssers dins la naturalesa i no els seus dèspotes dominants, malgrat que tot sovint ens ho creiem.
En cúmul d’anys, les persones ens hem anat dotant de formes polítiques per a governar-nos i d’infraestructures per a comunicar-nos i desenvolupar-nos
Cada societat ha anar creant i adaptant aquestes infraestructures a la seva realitat política, geogràfica i climàtica més habitual, i per això el nostre país no està preparat com altres per conviure als efectes de la neu. L’avís inicial el vam tenir en la primera nevada forta d’aquest hivern a les nostres comarques, i la crua realitat s’ha destapat en aquestes darreres, especialment a Barcelona, comarques de Girona i d’interior.
Sabíem que som un país amb unes infraestructures limitades, amb moltes mancances i que necessitem invertir-hi molt per arribar a uns estàndards de qualitat de primers països europeus. Però de sobte hem descobert amb tota la cruesa que les que tenim només ens serveixen per anar fent durant el bon temps. Quan l’oratge és dolent, les xarxes existents fallen. Els motius? Disseny, qualitat, inversió, gestió, manteniment… I quan el temps ens aclapara la rutina diària, correm-hi tots a buscar culpables al voltant, de les empreses monopolístiques a les administracions, sense recordar-nos que passem molts dies a l’any queixant-nos que hi ha massa pes de l’administració i quan passa alguna cosa ens lamentem que no hi ha prou administració per a fer-hi front.
En el fons, el problema és saber si estem disposats a pagar el cost econòmic i social d’unes infraestructures que superin amb bona nota situacions límits que fins ara només es donen cada bon grapat d’anys, o bé reconèixer que no hi estem disposats i que quan la natura posi en tensió el sistema haurem d’acceptar de passar uns dies d’anormalitat i certes penúries i renúncies.
En el fons el problema també és reconèixer si l’administració ha deixat massa màniga ampla a les empreses elèctriques com a resultat de la privatització d’aquest sector estratègic. Si aquestes empreses tenen obligacions legals de manteniment de l’estructura i qualitat del servei o bé només estan obligades amb el seu compte de resultats. Si aquestes empreses es deuen al servei als seus accionistes o al servei als seus clients, que, cal recordar, a la pràctica són captius…
I quan treiem una mica d’aigua clara d’aquestes qüestions llavors veurem millor qui passa la pilota a l’altre: el responsable de la línia d’alta tensió al de la mitjana i baixa, o bé realment és a la inversa. Com també tindrem una mica més clar el motiu (econòmic) pel qual hi ha pànic a soterrar la MAT…
Perquè mentre moltes famílies encara no tenen llum ni calefacció a casa i tant se’ls en dóna la línia causant, aquí alcem el cap, veiem l’estesa de molta alta tensió provinent de Vandellòs i Ascó i ens posem a tremolar pensant què ens hauria pogut passar.
Però, com deia aquell malpensat territorial, sort que aquest cop l’afectació principal és a Girona, i això facilitarà aconseguir una solució més estructural i duradora…
Article publicat al Diari de Tarragona el dissabte 3 d’abril de 2010
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!