He vist Valle-Inclán tancar-se al lavabo a plorar…
Aquest migdia he vist Valle-Inclán tancar-se al lavabo a plorar. De vergonya. D’impotència. De ràbia. Mai hauria arribat a concebre un esperpent com el del Tribunal Constitucional. Quatre anys cobrant i encara no han dictat sentència. Un esperpent com el d’Espanya. Trenta-cinc anys de la mort del dictador i el seu esperit cavalca desbocat.
Potser haurem d’esperar molts anys a saber els jocs trilers i les abraçades traïdores que s’han creuat, han envoltat i han condicionat un tribunal només destinat a aplicar la Constitució Espanyola com a simple excusa per a negar l’existència de Catalunya i els drets de la seva ciutadania expressats en forma d’Estatut.
En qualsevol país homologable democràticament, els jutges es dediquen a interpretar la llei mantenint el respecte per l’esperit del legislador. Més encara si es tracta d’una norma fruit d’un pacte polític entre cambres legislatives i refrendada per la ciutadania. Avui dia, de Catalunya estant, això ja no es concep que sigui possible a Espanya.
L’actuació absolutista i partidària de magistrats, la composició excloent, els terminis superats, les recusacions, els bloquejos, els jocs amb el temps de la sentència induïts pel PP i pel PSOE per evitar consultes independentistes.. formen un cúmul d’actuacions que el ciutadà corrent troba inconcebibles, si no fos perquè les veu, les viu i les pateix. I, en el seu món de cristall, aquests magistrats són incapaços d’entendre com la gent ha anat evolucionant psicològicament, davant tant teatre que no comparteix.
La desafecció, l’enuig i la irritació ja són sentiments febles i superats socialment a hores d’ara. Per mèrits guanyats a pols. I també feliçment guanyats per a la butxaca dels magistrats.
Suposo que a hores d’ara a Catalunya no deu quedar cap espectador que no s’hagi adonat de la derrota de Valle-Inclán a mans d’una obra de titelles. Perquè qui fa anar els guants són el PP i del PSOE, malgrat que el preu a pagar sigui una crisi institucional sense precedents afegida a una crisi econòmica sense precedents. Aquests jutges, putxinel·lis caducats, ja han demostrat la seva inutilitat, i sense ells el poble català seria molt més feliç. Seria capaç de creure que, quan vota, decideix.
I fins i tot seria capaç d’entendre d’una vegada que el motiu de l’existència de l’espoli fiscal és la tan repetida i pretesa solidaritat territorial. Perquè a hores d’ara, la foscor i la indignació que provoca aquest guinyol fa recordar a la gent que els intèrprets són treballadors públics i que el seu caríssim sou el paguem entre tots.
En el món real, en el món on hi ha crisi econòmica, on les famílies i les empreses passen angúnies per arribar a final de mes, en cap empresa privada seria concebible cobrar quatre anys i no haver fet la feina. En canvi, aquests empleats públics que no compleixen terminis, que treballen amb contractes vençuts i que defugen les responsabilitats… Quant de temps fa que estarien despatxats i sense atur?
Per què cal decidir als pilars de l’Estat Espanyol si mentre no fan res continuen cobrant desenes de milers d’euros? Una part de l’espoli fiscal que paguem els ciutadans i ciutadanes de Catalunya deu servir per a ben pagar-los!
*Per il·lustrar aquest article he manllevat una vinyeta del FER, un dels millors ninotaires i dibuixant que ha donat el país, que he trobat a la xarxa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!