18 de febrer de 2010
Sense categoria
2 comentaris

A qui hem de creure per salvar-nos de la crisi?

La cosa deu ser greu quan Juan Carlos I baixa de la vida reial a la terrenal i ofereix les seves millors habilitats diplomàtiques per mediar entre els agents socials i pactar sortides doloroses a aquesta crisi econòmica. La cosa deu ser greu quan els països de la Unió Europea dicten el camí de sortida a tot un estat sencer com és Grècia, proper a la fallida i mentider a la disciplina de l’euro.

La cosa és greu, i encara pot ser-ho més si fem cas dels economistes que proclamen el crash del sistema per a enguany, després d’aquesta agonia que patim i que s’allarga… En aquesta primera crisi viscuda en el món de l’euro, el panorama macroeconòmic és turbulent i desconcertant, i la realitat microeconòmica és plena de penes de famílies i treballadors aturats i arraconats pel sistema que contemplen els lluitadors i corredors de fons que encara sobreviuen: com Forrest Gump, corren i corren d’esma, sense guia ni nord fiable.

Malgrat totes les dificultats, encara són molts els qui cada dia se la juguen per aixecar empresa i país. La incertesa dels missatges i les actuacions, la falta de credibilitat de governants amb responsabilitats estatals i internacionals, els experts que només l’encerten a pilota passada, l’oposició, sindicats, patronals i tots els qui miren per ells sense sacrificar-se pels altres produeixen una desorientació col·lectiva que afecta el present de les nostres empreses i també les perspectives del futur social i econòmic més immediat. La falta de lideratge, de guia i de capacitat d’aplicar mesures econòmiques que arribin al ciutadà, als autònoms i la petita i mitjana empresa i no es quedin capturades a mig camí per bancs i caixes provoquen una constant sensació de desempara que accentua la desorientació i, a la vegada, suposa el fre i la paràlisi de molts projectes de futur.

Al món de l’empresa, aquest escenari és el pitjor que pot passar. Arribats a aquest punt, sense que la ciència econòmica o la praxi política ens treguin o ens salvin d’aquesta situació, potser haurem de tornar a actuar per motius de fe. Però ¿a qui hem de creure per salvar-nos de la crisi? Als qui diuen que estan atacant l’euro i l’economia espanyola o als qui troben que arguments com aquests són una paranoia? Als qui posen el fre de mà i tornen als quarters d’hivern a l’espera de temps millors o als partisans que continuen invertint i intentant generar riquesa i llocs de treball? Als apòstols de la beneficència social o als evangelistes de la penitència col·lectiva com a única forma de tirar endavant?

Crec, i molt, en la capacitat de determinats empresaris per fer les coses ben fetes. Però angoixa molt que la conjuntura i la matusseria dels dirigents econòmics facin possible que, d’un dia per l’altre, el valent, l’emprenedor i l’agosarat passin a engruixir la llista de condemnats a passar els dilluns al sol. Quan cal bon govern, lideratge ferm, altura de mires, visió a llarg termini, capacitat de gestió i administració, eficiència i eficàcia… el ciutadà de carrer només percep curta volada, poca valentia, voluntats de desestabilització i nul sentit d’estat.

El teixit empresarial no pot estar més a mercè ni del tacticisme electoral ni dels especuladors de torn. Deixar de banda les dobles paraules i els dobles jocs i retornar a la seguretat és imprescindible… si volem evitar gestionar les restes del desastre. I, mentrestant, Forrest Gump continua corrent… i no se sap cap a on.

 

Article publicat al diari digital www.tribuna.cat (18-02-2010)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!