Has convertit la mort en un acte de vida, el darrer, el darrer acte d?una vida de combat.Febrer 1976. Tu, Captaire de la Pau demanant l?amnistia com a pedra angular sobre la que bastir els nous temps que s?endevinaven per a l?Estat. Jo, jove professor d?història d?art i literatura (espanyola, és clar) al col.legi St.
Ni maltractador, ni assetjador ni romanços: botxí. Així s’autonomena l’autor del relat que ara transcriuré, La seva conducta passada a l’escola li sembla bé perquè cadascú té ?un rol que s?ha de mantenir?. Pel bé del grup, se suposa. Així doncs, perquè anar amb paraules modernes i tecnicismes edulcorants? Ell va ser un botxí i
El senyor Jordi Barbeta és cap de redacció de la Vanguardia i participa a la tertúlia matinal de Catalunya Ràdio. S’expressa doncs en dues entitats de certa solvència. Ja sé que solvència no vol dir infal·libilitat. Però el que es pot demanar a qui s’expressa en aquestes tribunes és que s’abstingui d’aquelles opinions que amb
La progressia espanyolista pensa haver trobar el gran justificant de la seva presència als toros amb l’afirmació que aquest espectacle és art. Els ignorants que els critiquem no ens n’havíem adonat. No els ho discutirem pas. Personalment no conec prou aquest espectacle com per poder-lo jutjar. Jo, en de la meva ignorància, només sé una
"Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels …/ que malgrat llur vell combat, tinguin plaer dels cossos més amants […[/ i malgrat llur vell combat, l?amor ompli el seu cor generós.? Guerrers i amants. Combat i plaer dels cossos. Generositat en l?amor i en el combat. Torno a Llach, al seu concert
I això què vol dir? Millor que embolicar-me en definicions oferiré una constatació que aclarirà força el tema. Quan és que a algú se li acut de proclamar-se realista? sempre és per evitar que un altre el titlli de pessimista. ?No és que jo sigui pessimista; el que passa és que sóc realista?. Mai no
Em dirigeixo al centre on treballo com a professor i psicòleg. De lluny que sento un brogit no gens normal que augmenta a mesura que avanço cap a l’entrada. Una música estrident sorgeix d’enmig d’un nodrit grupet de nois i noies. Quan estic a tocar, els que són a prop meu obren la rotllana sense
Els posem tots dos en el mateix sac. Pensem que són essencialment el mateix amb les diferències òbvies del paper del sexe. Els posem en el mateix sac perquè ubiquem l’amor només en l’àmbit dels sentiments. L’amor es fabrica també en el pensament. El sentiment és molt semblant en els dos casos i això ens
– M?ho demana el cos! – I el cap, què et demana? I el cor, què hi diu? El cap, la raó, també demana i se l?ha d?escoltar. I el cor no té poques coses a dir! – La raó és freda, no sap escoltar la vida que circula pel cos. – Som una sola
Ara que arriba el temps de platja, fixeu-vos: estirats a la sorra sentireu que els nens criden igual o més al pare que a la mare. El tracte del pare amb els seus fills està canviant radicalment en els darrers anys. Cada vegada se’l veu més portant el cotxet del petit, jugant-hi o explicant-li contes.
Li estava explicant a una companya de feina el meu astorament davant del comportament dels alumnes de tres aules de 2n d?ESO. Hi havia anat a reemplaçar uns professors absents i els nois i noies podien estudiar la matèria que els tocava o ocupar-se en alguna cosa de profit. Doncs bé, la gran majoria d?alumnes
Del mural diuen que és impactant. És la foto d’un dipòsit de cadàvers. Ens volen recordar els morts per accident laboral en el camp de la construcció. alguns discuteixen l?eficàcia d?aquest tipus de campanyes de sensibilització. Fa temps es va llançar una campanya semblant respecte dels accidents de trànsit. A propòsit, tornant de cap de
Resulta incomprensible per a molts el xou muntat al voltant de la Pantoja. Deixa perplex a més d?un que l?admiració per una cantant pugui arribar fins a l?extrem que l’admirador li faci costat en els seus actes delictius. Mirarem d?entendre-ho tot analitzant el paper dels símbols i els mites en els humans.En l?últim post constatàvem
Els polítics han de fer el que han dit? No necessàriament. Més aviat no. Els polítics es deuen als seus clients que som nosaltres. Per això, ells han de dir el que ens agrada sentir i han de fer el que ens agrada que facin. Que no sempre coincideix perquè els discursos i l?acció diària
Els meus amics i jo hem endegat una campanya per obligar de forma innòcua als nostres compatriotes a usar el català. Molta gent té el costum d’adreçar-se als desconeguts en castellà quan han de demanar una adreça, atendre un client o demanar una informació. La nostra campanya consisteix a contestar amb un “Com diu?” a