BioSofia

Li estava explicant a una companya de feina el
meu astorament davant del comportament dels alumnes de tres aules de 2n d?ESO. Hi
havia anat a reemplaçar uns professors absents i els nois i noies podien
estudiar la matèria que els tocava o ocupar-se en alguna cosa de profit. Doncs
bé, la gran majoria d?alumnes dels tres grups havia passat la seva hora amb els
ulls fixos en un llibre sense donar senyals d?estar assimilant cap contingut.
Només uns pocs llegien algun llibre o dibuixaven per lliure. El comentari de la
meva companya venia a dir que els nois i noies d?aquesta edat són petits per
entendre la importància de no perdre el temps i que ?fins que no ho vegin…? I
és aquí on vaig sentir la necessitat de tallar amablement el seu discurs per
estendre?m en les consideracions que ara detallaré.

El comentari de la meva companya el
subscriuria molta gent, segur. Creiem que la nostra actuació té el seu origen
en el que pensem. Estem convençuts que un comportament erroni deixarà de ser-ho
en el moment que la nostra reflexió trobi els motius o raons adequats.
Concretament, pensem que els nostres fills adoptaran el comportament correcte
el dia que n?entenguin les raons. Però jo opino que es tracta d?una creença
desencertada amb greus conseqüències per al futur del nostres nois i noies.

Analitzem els nostres actes i ens adonarem que
tenir unes bones raons per actuar en un sentit determinat no és suficient per
fer-ho. La immensa majoria necessitem multes per evitar infraccions de trànsit
i només la por d?evitar mals pitjors ens força a rendir responsablement en la
feina i a assumir les obligacions familiars. També és veritat que si hem tingut
una educació amb la dosi d?imposició adequada, amb l?edat actuem cada cop més
per convenciment.

En el terreny educatiu, doncs, és important
tenir clar que no hem d?esperar que les bones reflexions actuïn per si soles
per fer que el nen assumeixi el seu deure. Amb les bones raons no s?acaba
l?acció educativa de pares i professors. Igual com fan les altres institucions
socials que posen multes o premien amb sous, l?educador també ha d?obligar quan
les reflexions resulten insuficients. Avui mateix el diari ens informa que un
plus de 60 ? ha fet disminuir un 20% les
absències laborals en l?àmbit de la justícia.
No es tracta pas de brandar l?amenaça del càstig a la primer resistència del
nen ni de ?motivar-lo? amb recompenses. Saber imposar-se és un art. Combinar fermesa i
amabilitat no es tan difícil, es va adquirint amb la pràctica i la voluntat de
fer-ho.

De tota manera hem de tenir present que ens
trobem amb dos entrebancs considerables. El primer, que, quan els fills se?ns
enfaden, imaginem que ens odien i que ho faran per sempre. El segon entrebanc
és que la idea d?obligació va lligada a la de severitat i males maneres. Els
mitjans de comunicació hi han ajudat no poc. Però es pot ser ferm amb serenitat i naturalitat.
Ens hi estendre?m en els pròxims articles.

No és difícil educar bé. És qüestió de posar-s?hi i no dubtar. No és
difícil: com tot s?aprèn fent-ho. Aprendre a saber obligar quan les raons
fallen. L?exigència és una forma d?amor. No en deixem sense als nostres fills.
Ni, si som professors, als nostres alumnes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!