BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Els posem tots dos en el mateix sac. Pensem
que són essencialment el mateix amb les diferències òbvies del paper del sexe.
Els posem en el mateix sac perquè ubiquem l’amor només en l’àmbit dels sentiments.
L’amor es fabrica també en el pensament. El sentiment és molt semblant en els
dos casos i això ens confon . La diferència se situa en l’objectiu que l’amor es proposa en un i altre cas. L’amor de parella cerca la unió, en canvi l’amor de pares i fills
s’encamina a la separació.
L’amor de parella parteix de la diferència i
tendeix a la compenetració. Dos persones amb una història diferent construeixen
un espai comú, una intimitat a prova de qualsevol ingerència. A major unió, més
amor. A major compenetració, més satisfacció mútua. És un plaer sentimental
sobre tot, situat en la pell, la carn. La ment hi treballa poc: si hi conrea l’erotisme,
serà sempre per desembocar en l’exaltació emocional.
L’amor patern i maternal, en canvi, parteix de
la unió i tendeix a la separació. Comença en la simbiosi uterina i acaba en el despreniment
total del fill que s’uneix amb una altra persona per recomençar la mateixa
aventura dels seus pares. Una història d’amor que és una història de deslligament:
en el naixement el fill es desprèn del cos de la mare, després deixarà el pit, en
començar a caminar saltarà dels seus braços i de mica en mica anirà deixant la
casa per anar primer a l’escola, per trobar els amics després i finalment per
formar una nova llar. Els pares
equilibrats es complauen en veure el fill caminar sol per la vida, autònomament.
És un plaer més mental que sentimental. Diria, fins i tot, que l’objectiu
d’aquest amor s’obté trepitjant no pocs de sentiments. En això també divergeix
de l’amor de parella.
L’amor patern i maternal és un amor que educa,
que dóna forma, que intervé en la construcció del seu objecte amorós. Parteix
d’una indeterminació i acaba en una formació. L’educació és la raó de ser de l’amor
dels pares. Un amor que construeix l’autonomia del fill, que l’ajuda a obtenir
les eines per a una vida pròpia. Per això, els pares que dimiteixen de la seva
funció educativa deixen sense amor als seus fills.
L’amor de parella, per contra, accepta
l’objecte amorós tal com el troba. No busca canviar-lo, no busca educar-lo. Si
ho intentés, destruiria l’amor que els uneix perquè l’altre sentiria aquest intent de canvi com un
menyspreu i un rebuig. S’estima l’altre justament perquè és com és, per la seva especificitat.
I en aquest sentit l’altre és una persona única per a nosaltres. L’especificitat de cada
un els fa també únics com a parella i els compenetra cada cop més.
Amor de parella i amor de pares són amors diferents on la satisfacció no
la proporciona el mateix objectiu ni aquest s’aconsegueix pels mateixos
mitjans.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo ho faria mes senzill:
estimes (o odies), a qui coneixes es una qüestió de córrer el cursor amunt o avall.
A la resta els ignores, no són al CD.
Essencialment estimar o odiar te dues posicions
“on i off” no hi ha mitges tintes, el que canvia son les formes i les
manifestacions.
Aquesta teva visió tan romàntica de l’amor de parella és massa romàntica per a ser certa…. En totes les relacions sentimentals hi ha relacions de poder (reeducar que deies tu), quan no de dominació, d’anul·lació total de l’altre, com en els casos de violència de gènere. L’objectiu d’aquest amor també s’obté trepitjant sentiments. Tampoc estic d’acord amb tu, Josep: es pot estimar i odiar a la vegada…
El grau més alt d’amor és el dels sants i els místics. Donen la seva vida al servei dels altres.
Després, possiblement, els pares. Donen molt als seus fills, però sovint solen haver-hi condicions.
L’amor de parella és un intercanvi d’entregues, pactes i condicions. Hi ha moments sublims, però, en els que ens oblidem de nosaltres mateixos: "No sé pas on acabo jo i on comences tu…" deia el Jorge Moustaki.
El sexe, per uns instants, ens transcendeix. I en aquest sentit és una experiència mística. Per això és tan valorat i pot ser l’origen d’una nova vida.
Hola perdona que
interrompi així de cop en aquest punt , però he sentit la necessitat de parlar
del tema.
Tots els amors
tenen condició i condicionants, amb això Joan estem d’acord, fins i tot l’amor
dels sants i dels místics, (el darrer que voldria es ferir sensibilitats i
espero em disculpis si en algun passatge et sens ferit o us sentiu ferits), com
deia l’amor dels sants i dels místics, per a mi aquest “amor” com dius te
quantitat de condicionants, fins i tot des de el punt de vista psicològic
podríem fer-ne un anàlisi patològic on segons això el martiri deu ser el màxim
en el top 10 de l’amor incondicional (Neurotransmisors alerta primer “xut”
d’endorfines”).
L’amor dels
pares, quina mare no ho perdonaria tot d’un fill? Fins i tot el maltractament
físic i psicològic dels fills als pares ? l’altre banda del mirall es un tros
de cartró fosc que no deixa passar la llum. Fins a on pot arribar l’amor d’uns
pares? I en el cas contrari fills amb maltractament per part dels pares? Aquí
tenim els extrems, però alerta sota el fil indissoluble de l’amor
paterno-filial s’amaga tot un ventall de graus “d’amor “(dominacions,
fustracions,etc) i patologies de les que podríem parlar (Neurotransmisors:
Segón xut d’enformines)
L’amor de
parella, l’home està fet per viure en parella, no se si afirmar-ho o dubtar-ho,
jo diria que l’home necessita relacionar-se i cobrir aspectes bàsics de la seva
psique i la seva fisiologia, però l’amor de parella passa per diferents estats:
Fase I: del
anomenat “festival de xuts endorfínics”
es aquell període de l’enamorament on descobrim l’altre persona,
l’idealitzem, somiem i no ens podem imaginar la vida sense ell/a. “Alerta” no
passa un cop a la vida ni en la primera adolescència, pot passar en qualsevol
moment i a qualsevol edat, també tenin parella, com sabreu es la fase més
genial, el nostre cos està exultant, els neurotransmisors especialitats estan
fora de sí, reben la seva dosis d’endorfines quasi opiacies, i això sembla
afectar a la resta de processos sinaptics. (Recomanació, no us priveu sigui
correspos o no però alerta amb el “bajon”)
Fase II: Amor,
costum or anything else?
D’aquesta fase
esperar que es mantingui el respecte a la persona com a tal, com a ésser
individual, amb les mateixes virtuts i defectes que tenia a la Fase I però que
no vam poder veure, si per un casual
veiem que no som capaços de mantenir els mínims
criteris de
convivència i respecte no esperem a que els neurotransmisors demanin la seva dosi i facin treure el
pitjor de nosaltres mateixos (maltractaments físics i psicològics, dominació,
pors, etc.) , i sobre tot no fem servir altres éssers humans com a escusa
(fills). Parlem-ho, madurem-ho i
decidim, i sobre tot en el pitjor dels casos denunciem-ho.(Aquests aspectes
també es poden produir a la primera fase, però segurament no ho veurem)
Continuarà……
Perdoneu-me per l’extensió