BioSofia

Ni maltractador, ni assetjador ni
romanços:
botxí. Així s’autonomena l’autor del relat que ara transcriuré, La seva
conducta passada a l’escola li sembla bé perquè
cadascú té ?un rol que s?ha de mantenir?. Pel bé del grup, se suposa.
Així
doncs, perquè anar amb paraules modernes i tecnicismes edulcorants? Ell
va ser
un botxí i amb molta honra, que ningú en va quedar ?traumat?. Per tant,
no
té cap inconvenient a explicar la seva història. La manllevo d?un
esplèndid blog centrat en les actualitats de la psicologia. Espero la
comprensió de Reyes, la seva propietària.

?Jo en sé molt, de maltracte escolar. Jo he
estat un maltractador durant molts anys, però a la meva època ens dèiem
"xulos", "jefes" o "matons".

No hi
havia res de pejoratiu. A cada classe n’hi havia dos o tres, i jo sempre
n’era un. Era una mena de figura respectada i gairebé necessària per
mantenir una mena de "rols" socials establerts. Actuar amb una certa
violència no tenia cap connotació negativa. Era normal. Hostiàvem
primer de tot els "xivatos". Sense pietat. També els
"marietes" i, de vegades, els que volien anar massa per lliure. No
eren pallisses bestials. Eren quatre, cinc, sis hòsties, potser algun cop
de genoll als collons (sobre tot, als marietes). Habitualment les hòsties
es limitaven a l’escola, poc sovint les donàvem al carrer. Al carrer, la
"jerarquia" escolar ja no era vàlida. Dintre de l’escola, però,
estava totalment admesa, fins i tot amb una certa connivència de professors i
direcció. Val a dir que professors i directors eren els primers a
donar-nos una mà d’hòsties en qualsevol moment, i no es considerava
"maltractament" ni res. Avui dia, dir tot això sembla un pecat
mortal. Aleshores, era el més normal. I no hem
sortit ?traumats??.

Fins aquí el relat. Aquest és el meu comentari.

Quan els grans diem que ?no hem quedat
traumats? sol ser per a justificar la repetició d?unes conductes tradicionals
que avui dia es consideren incorrectes per agressives, i/o humiliants. Amb
aquesta expressió volem justificar les bufetades i calbots dels pares als fills,
dels professors als alumnes, la duresa dels ?sergentos? a la mili, etc. La
majoria no vam pas quedar traumatitzats ni molt menys, però quan recordem els
calbots dels pare (al meu sempre l?he estimat moltíssim) o les humiliacions
dels mestres, pensem que s?ho podien haver estalviat i ens sentim satisfets d?utilitzar
ara altres sistemes de sanció amb els nostres fills o alumnes. No hem quedat
traumatitzats, segurament, tot i que això ningú pot afirmar-ho amb rotunditat
perquè no tots els traumes es manifesten obertament i, si els patim, tendim a
negar-los. No hem quedat traumatitzats, segurament, però segur que aquestes
formes violentes ens han deixat alguna seqüela, com a mínim una: a l?hora de
castigar el primer impuls és repetir el càstig físic que se?ns va aplicar a
nosaltres de petits. No vam quedar traumatitzats, però les solucions actuals
són més eficaces i més civilitzades.

Potser el protagonista de la nostra història
se sent obligat a reaccionar davant de la fluixesa dels missatges de molts
psicòlegs mediàtics. Em sembla endevinar que és dels que pensen que avui dia
ens estem de massa romanços, que criem els fills amb excessiva condescendència,
que exagerem la repercussió de certs comportaments durs i que de tot en diem un
trauma. Hi estic d?acord. Completament. S?ha predicat una psicologia llagrimosa
que ho ha desencaixat tot i ha despistat a més de quatre pares, professors i
mestres. Però la reacció no ha de consistir a justificar els abusos d?abans.
Els dos extrems són igualment nefastos. Compte! Per voler-nos desmarcar de la
tovesa actual no cal anar a raure a la violència del passat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!