La Constitució del P.P.

El PP no podia haver escollit un lloc millor per manifestar-se a favor de la Constitució de la monarquia post-franquista: la “Plaza del Sol”, el punt 0 de la concepció radial d’Espanya, amb l’antiga seu del Ministerio de la Gobernación, des d’on es dirigien els gobernadors civils, la “Guardia Civil, la Polícia Nacional. Mariano Rajoy, seguint el testament de Franco, ha fet de la “Unidad de España” l’eix central del seu discurs. La “Unidad de España” és el mite fundacional de l’Estat Espanyol des del seu inici amb la dinastia borbònica, ara fa 300 anys. La “Unidad de España” és un eufemisme del dret de conquesta: va necessitar la Guerra de Successió per imposar-ne la seva nova planta i la Guerra Civil de 1936 per a mantenir-la. Per a legitimar-lo s’ha falsificat la història inventant origens remots que s’inicien amb Viriato, els reis gots i Covadonga; s’han intentat esborrar del mapa de la península ibèrica la llengua catalana, basca i gallega.

No és estrany que avui el PP faci seva la Constitució de 1978 tot i que aleshores Manuel Fraga i José Maria Aznar van refusar. Ho van fer per alguns dels seus continguts declaratius, com el reconeixement de l’existència de “nacionalitats” dins de l’Estat Espanyol. Avui la sent seva perquè els continguts dispositius, que en definitiva són el que compta, han mantingut ‘essència centralista de l’Estat Espanyol. A més la monarquia constitucional ha generat l’oligarquia i la concentració de poder econòmic, mediàtic, institucional i polític més important de la història de l’Estat Espanyol. L’any 1996 el PP, gràcies als escàndols de corrupció del PSOE i al suport de CiU, va accedir al Govern d’Espanya i des d’allà va privatitzar els grans monopolis estatals a favor dels seus amics i va erigir uns impotantíssims poders mediàtics, Va repetir el que havia fet Felipe González i Alfonso Guerra l’any 1982. No és estrany, per tant, que senti com a seva una Constitució que li ha donat tant de poder.

Aquesta acumulació de poder de l’oligarquia espanyola que no té, pràcticament, oposició ni política, ni sindical, ni intel·lectual. Partits polítics i sindicats viuen de les subvencions estatals, de les donacions anònimes o de les condonacions de crèdits; els mitjans de comunicació es financen amb els pressuposts de publicitat de les grans empreses; en el món del pensament únic la intel·lectualitat espanyola ha desaparegut. La batalla entre el PP i el PSOE no és una pugna per reduir el poder d’aquesta oligarquia, sinó per ocupar-ne la part reservada als dirigents polítics. Només els nacionalismes basc i català representen unes pedretes a la sabata del seu domini aclaparador.

L’acaparament de la Constitució de 1978 pel PP obra camins molt interessants que acabaran posant en qüestió el règim monàrquic. Mentre era al poder el PP va plantejar, aliat amb el PSOE una gran batalla política i social al País Basc entre constitucionalistes i nacionalistes per prendre l’hegemonia als partits abertzales. I malgrat l’enorme pressió mediàtica la va perdre. Ara, amb la seva oposició frontal al nou Estatut de Catalunya, i amb la seva obsessió per recuperar el poder a qualsevol preu, ha creat una profunda divisió amb el PSOE i les altres forces constitucionalistes. Amb aquest omnipresència de la Constitució com a referent de totes les crítiques aconsegueix l’efecte contrari: que la Constitució deixi de ser el marc inqüestionable; que el règim monàrquic deixi de ser un paisatge inamovible i esdevingui un règim amb data de caducitat.

Però avui no hi ha una oferta alternativa a la Constitució de 1978. Al País Basc hi ha el Pla Ibarretxe i el reconeixement del dret a l’autodeterminació que planteja l’esquerra abertzale. A Catalunya la proposició de nou Estatut, i si aquesta fracassa la independència. Però aquestes sortides són alternatives als límits geogràfics de l’Estat Espanyol, però no a la monarquia postfranquista. Aleshores el mite de la “Unidad de Espanya”, que a més d’emocions aglutina també amplis interessos econòmics, funciona a ple rendiment i aplega tota l’opinió pública espanyola entorn el règim.

Potse comença a ser hora de considerar una nova estratègia: articular un nou “Pacte de Sant Sebastià” de 1931 entorn a un projecte de República Federal. A més de les forces catalanes, basques i gallegues s’hi podrien sumar forces com la Xunta Aragonesista, els andalusistes i els nacionalistes canaris, els comuneros de Castilla, els asturianistes, etc, i fins i tot Izquierda Unida. Aquesta nova oferta revifaria la tradició republicana somorta en centenars de milers de famílies de tota la península, com mostra el moviment per la memòria històrica. Podria donar lloc a la creació d’una tercera força política, no hipotecada per la transició i l’oligarquia, que disputés al PSOE el model de societat, de cultura i d’estat. Constituiria l’oposició real a la concentració de poder de l’oligarquia espanyola.

Afegeix un comentari

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *