Els catalans tornem a ser l’enemic interior que enardeix l’ardor patriòtic espanyol, paradoxalment en nom de la Unidad de España. El fet és xocant perquè aquestes campanyes multipliquen l’antagonisme entre Espanya i Catalunya, fins a destruir tot vincle emocional i cordial. Tanmateix els alts cossos burocràtics de l’Estat espanyol són conscients que només els queda la força pot retenir Catalunya dins del Regne d’Espanya; d’aquí ve la seva salvatge oposició a la llei d’amnistia. Però no poden fer-hi més. Perquè la furibunda campanya contra el catalanisme amb motiu de l’amnistia té arrels ancestrals, fixades en el subconscient.
Naixement de la catalanofòbia a les batalles proteccionistes decimonòniques
Pierre Vilar va mostrar-les al segle XIX en estudiar els conflictes entre proteccionistes catalans i lliurecanvistes espanyols. Va constatar: “l’exaltació de grup en un grup que no té problemes exteriors, ha derivat cap a l’amenaça de secessió. Les violències anticatalanes, nombroses al Parlament, han recollit els aplaudiments d’una burgesia de les petites ciutats i d’una part de la massa camperola”1. I afegeix: “Així neix l’«estereotip» del català. Hom li trobaria avantpassats fins en l’antisemitisme del segle XIV, a través d’una llarga llista de textos de Corts contra els mercaders, els monopolistes, els acaparadors“2. Seguint aquesta tesi la catalanofòbia és una variant espanyola de l’antisemitisme. Avui es retreu als catalans la seva negativa a sotmetre’s a la voluntat i la igualtat de tots els espanyols, a voler ser independents.
Quan l’arribada de cereals americans van amenaçar els interessos latifundistes tota l’oligarquia espanyola va esdevenir proteccionista. Però els prejudicis anticatalans es van mantenir. La derrota de 1898 davant els Estats Units i la independència de Cuba va crear un profund sentiment d’impotència. El cap del partit conservador, Francisco Silvela, la va sintetitzar en l’article «España sin pulso». Els caps militars es van prendre la derrota com una ofensa al seu honor. Però, incapaços de fer res, es van refugiar en una retòrica patriòtica buida. El règim de la Primera Restauració borbònica va desviar la frustració col·lectiva en un ressentiment contra Catalunya, convertida en l’enemic interior d’Espanya.
El desastre de Cuba de 1898, Solidaritat Catalana i la Setmana Tràgica
La deriva vers la catalanofòbia de la humiliació americana es va evidenciar als Fets del Cu-cut de novembre de 1905. Un innocent acudit de Joan Junceda publicat a aquesta revista humorística va provocar que oficials de l’exèrcit assaltessin les redaccions del Cu-cut i de la Veu de Catalunya. A qualsevol país amb Estat de Dret els autors d’aquests crims haurien estat jutjats i condemnats; en canvi els militars atacants van ser enaltits com herois per la premsa del règim borbònic i per les jerarquies de les forces armades. El rei Alfons XIII forçà l’aprovació de la Ley para la represión de los delitos contra la Patria y el Ejército. La pertinença a la nació espanyola era sagrada, i negar-la podia comportar la presó. La llei de jurisdicció militar va facilitar els Consells de Guerra que van condemnar a mort a Francesc Ferrer i Guàrdia com a autor intel·lectual de la revolta contra la Guerra del Marroc de la Setmana Tràgica; i a Lluís Companys per haver estat President de la Generalitat.
La resposta del nostre poble va ser el grandiós moviment unitari de Solidaritat Catalana. El caràcter sacrosant de la Unidad de España i el seu lligam indestriable amb la catalanofòbia va arrelar en els prejudicis culturals transmesos de generació en generació de la mesocràcia i les classes socials que donaven i donen suport a la monarquia espanyola.
La Unidad de España en el nucli de la Constitució espanyola de 1978
Avui amb les economies catalana i espanyola integrades en la Unió Europea i en la globalització, l’anticatalanisme del segle XIX hauria d’haver desaparegut. Però la ideologia autoritària de la Unidad de España va legitimar la dictadura de Primo de Rivera, la rebel·lió militar que va desencadenar la Guerra Civil de 1936 i la Dictadura del General Franco. Acabada aquesta la variant espanyola de l’antisemitisme no es va combatre i deslegitimar i com es va fer amb el nazisme a Alemanya.
Al contrari és un nucli bàsic de la constitució espanyola de 1978. Ho va emfatitzar el President del Consejo General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, en el seu discurs d’obertura de l’any judicial de 5 de setembre de 2017. Va afirmar referint-se a la Carta Magna vigent: “Cuando su artículo 2 residencia el fundamento constitucional en la indisoluble unidad de la Nación española, no lo hace a modo de frontispicio programático, sino como basamento último, nuclear e irreductible de todo el Derecho de un Estado”. És a dir, l’Estat de Dret espanyol no es basa en la democràcia i els drets humans sinó en una «Unidad de España»; una unió imposada, que no necessita el consentiment dels catalans.
A les dècades de 1980 i 1990 l’exaltació del nacionalisme espanyol es va centrar en la lluita contra el terrorisme d’ETA. El segrest i assassinat del regidor Miguel Angel Blanco el juliol de 1997 mostra l’expressió màxima d’aquesta fase d’enfervoriment patriòtic. Es va traduir en l’anomenat “Espíritu de Érmua“ que va generar grans manifestacions arreu d‘Espanya, inclosa Barcelona. En aquestes circumstàncies l’anticatalanisme no tenia protagonisme, però continuava en segon pla.
Per obtenir el poder el PP no ha dubtat a remoure la pitjor catalanofòbia, agitant la seva Brunete Mediàtica i els seus seguidors als alts cossos de l’Estat. Les campanyes contra Catalunya omplen els balcons i els carrers de banderes borbòniques i obren les portades dels mitjans de comunicació. Ho vàrem viure a la primera dècada del segle XXI amb la recollida de milions de signatures contra Catalunya, amb l’excusa de l’Estatut d’Autonomia de 2006. L’anticatalanisme ha estat el centre de tota l’oposició de PP i Vox a la darrera legislatura. Ho estem vivint avui de manera enfurismada a tota Espanya, perquè la dreta espanyola ha estat incapaç de recuperar el poder a causa dels seus mals resultats electorals a Catalunya.
1 Pierre Vilar: “Catalunya dins l’Espanya Moderna”. Edicions 62. Barcelona. 1964. Volum I, pàgina 58
2 Pierre Vilar: “Catalunya dins l’Espanya Moderna”. Edicions 62. Barcelona. 1964. Volum I, pàgina 73
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Lo único que multiplica el antagonismo entre España y Cataluña, es que unos catalanes separatistas queráis separar Cataluña del resto de España y prohibir hablar español en Cataluña igual que se puede hablar en catalán, si quisieseis tener vínculos emocionales y cordiales con el resto de españoles no estaríais pidiendo separaros de España sino arreglar los problemas que tenéis, pero se ve que eso es lo que menos os interesa.