Tenim pressa, molta pressa!, repetia Heribert Barrera. Perquè cada dia que passem sota el jou d’Espanya la nostra nació es degrada. Tanmateix no hi ha cap via ràpida per fer efectiva la República Catalana proclamada el 27 d’octubre de 2017. Per aconseguir-la cal un nou embat popular; cal reproduir la mobilització de milions de persones i el nivell de tensió d’aquell any; cal recuperar la capacitat de paralitzar el país del 3 d’octubre.
Amb el projecte de Llista Cívica, l’Assemblea proposa una drecera improvisada. Pot il·lusionar en un primer moment però, de manera inevitable, estimbarà l’ANC en un precipici. No es pot fer una nova Declaració d’Independència del Parlament sense centenars de milers de ciutadans preparats per a defensar-la. Abans cal repetir l’altíssima temperatura social i política al carrer de fa sis anys. Abans cal recobrar la projecció internacional del conflicte entre Catalunya i Espanya que van proporcionar les càrregues policials de l’U d’Octubre. Només aquesta agitació de tot un poble podrà superar l’aplicació de l’article 155, la dissolució del Parlament i del Govern de la Generalitat i l’empresonament dels nostres dirigents que l’Estat espanyol tornarà a aplicar.
No hi ha dreceres polítiques. L’alçament de la nació de 2017 no es va improvisar. Va culminar una escalada que havia arrancat el febrer de 2006 amb la gran manifestació “Som una nació i tenim el dret a decidir” organitzada per la Plataforma pel Dret Decidir. Havia estat seguida per la manifestació contra el dèficit d’infraestructures amb 700.000 persones, de desembre de 2007. El crescendo va continuar amb les consultes iniciades a Arenys de Munt i continuades amb l’esclat d’un milió d’assistents a la protesta contra la sentència de l’Estatut de juliol de 2010. La marxa ascendent va seguir amb el milió i mig de manifestants de l’Onze de setembre de 2012, convocats per l’Assemblea per primera vegada. Va desencadenar una vertiginosa carrera de grans concentracions i campanyes a tot Catalunya que van culminar en el referèndum de l’u d’octubre, l’aturada de país del dia 3 i la proclamació de la República Catalana.
A partir de 2012 l’ANC va ser el motor d’aquest grandiós embat i ha de tornar-ho a ser. Amb el país sencer al carrer va arrossegar els partits a la ruptura. Recordem que el President Mas aprovava els pressupostos amb els vots del Partit Popular. Però en veure la majoria dels seus votants al carrer va fer un gir de 180 graus. L’Assemblea no va provocar aquest capgirament amb rodes de premsa i missatges a les xarxes socials sinó amb un frenètic activisme. Carme Forcadell va poder clamar “President, posi les urnes!” perquè hi havia centenars de milers de persones al carrer. Les formidables multituds van fer saltar els partits de les seves cadires institucionals.
No hi ha cap altra manera d’arribar a la independència. En una situació d’apatia al carrer uns quants diputats de la Llista Cívica de l’Assemblea no aconseguiran que la resta de partits se sumin a una nova Declaració d’Independència. La decepció dels qui s’hagin enlluernat amb el camí fàcil d’aquest projecte serà immensa i precipitarà l’Assemblea a la desaparició. Només una gernació milionària de catalans disposats a defensar-la amb un pla ben pensat de lluita noviolenta induirà els dirigents a proclamar la República Catalana com va passar el 2017. Planificar el nou embat i la defensa de la DUI és el paper històric de l’ANC, nascuda per aplegar els activistes de totes les tendències.
L’Assemblea té una altra amenaça vital: només continuarà agrupant tots aquests lluitadors si garanteix la seva transversalitat. Per això s’ha de mantenir independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o agrupació d’electors, tal com estableixen la seva Declaració Fundacional i els seus estatuts. Impulsar, organitzar i finançar una quarta llista independentista ja està provocant un daltabaix a la seva vida interna. L’Assemblea travessa un moment molt delicat amb un gran nombre d’assemblees territorials i sectorials pràcticament inactives. El projecte de Llista Cívica és profundament divisiu com demostra el posicionament de l’AT de Girona i d’altres ciutats com Terrassa, Sabadell o Mataró.
El 14 de desembre passat l’Assemblea Territorial de Girona va assenyalar molt encertadament: “Som conscients que, davant la forta abstenció electoral, hi ha sectors de l’independentisme que en veuen la necessitat i reivindiquen la creació d’aquest espai [la Llista Cívica]…. Simplement defensem que les persones que legítimament vulguin impulsar aquest nou espai no ho facin ni en nom de l’ANC ni reconvertint l’entitat en una opció electoral“.
Si a la consulta sobre el projecte de Llista Cívica, guanya l’opció del “si” l’Assemblea es precipitarà en un abisme. Per evitar aquest perill cal votar “no” per mantenir la naturalesa activista i la transversalitat de l’Assemblea. Cal votar “no” per evitar la desnaturalització de l’ANC, és a dir la seva conversió en un subjecte polític partidista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!