El 2 de desembre el Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana va aprovar la creació d’un Grup de Treball per articular una Llista Cívica en forma d’agrupació d’electors. Aquest pas vulnera l’article 2.4. dels seus Estatuts que estableix: “L’Assemblea Nacional Catalana es mantindrà totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’eleccions”.
Als darrers Fulls de Ruta de l’entitat consta la proposta d’una Llista Cívica. Però aquesta només es pot referir a promoure una candidatura unitària com va ser Solidaritat Catalana de 1907; aleshores carlins, republicans i la Lliga no van presentar candidatures pròpies i van primar els candidats independents, com Francesc Macià. La presentació d’una agrupació d’electors per part de l’Assemblea és un greu error. Implica desconèixer la seva naturalesa fundacional i el seu paper centrat en la mobilització de masses.
El 2012, la irrupció de la societat civil activista va capgirar el panorama polític català, que fins aleshores constituïa un simple subsistema del model espanyol de partits. Des d’aleshores l’existència d’entitats independentistes amb centenars de milers de socis han marcat la diferència entre el sistema polític espanyol i el català. La conversió de l’Assemblea en una opció partidista anul·laria la seva transversalitat i l’impediria repetir la seva funció essencial: la mobilització unitària.
Al meu llibre “Tornem-ho a fer”1 he dedicat un capítol al model espanyol de partits per la seva importància. A continuació en faig una concentrada síntesi. El jutge valencià Joaquim Bosch, en un estudi sobre la corrupció a Espanya, ha remarcat: «Els partits espanyols se situen entre els més tancats d’Europa, perquè majoritàriament celebren els seus congressos en els terminis més llargs (quatre anys), trien els seus candidats electorals per procediments de cooptació i els seus parlaments interns i òrgans de control són ineficaços»2.
A Espanya, i a Catalunya, només es poden votar partits, no persones, excepte al Senat. Només es pot introduir a l’urna una papereta amb una llista tancada de candidats. D’aquest tipus d’elecció concentra el poder en les cúpules de les organitzacions polítiques. Per ser inclosos en la llista, els candidats no han d’acumular mèrits o guanyar la confiança dels ciutadans; han de ser lleials als caps de llista. La gent amb criteri propi queda exclosa. Dins dels partits esclaten lluites internes entre grups d’interès, però no hi ha autèntics debats de programes o estratègies polítiques.
La confrontació entre els partits espanyols és una lluita descarnada per la colonització de les institucions, les administracions i les empreses públiques. Desenes de milers d’alts càrrecs de les administració són nomenats quan hi ha canvis electorals, en una proporció que no es dóna a cap país avançat d’Europa. Els responsables dels graons inferiors a ministres i secretaris generals de ministeris, agències i empreses públiques no són escollits per les seves capacitats; són triats entre la nomenclatura del partit. A més a més, als ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes i govern central, els partits nomenen més cent mil assessors sense cap altra exigència que la lleialtat personal. D’altra banda els partits usen les institucions per controlar els mitjans de comunicació públics i per influir de manera determinant en els privats gràcies a les subvencions i les campanyes de publicitat. Amb aquest botí colossal les batalles entre partits són a vida o mort.
A més hi ha un vodevil de portes giratòries entre els dirigents dels partits, els càrrecs dels governs, els alts cossos de l’administració i les grans empreses. Els consells d’administració de bancs, empreses energètiques, elèctriques, telecomunicacions, constructores són farcits no només d’ex-Presidents de govern, exministres i exsecretaris d’Estat, sinó també d’advocats, enginyers i tècnics comercials de l’Estat en excedència.
Aquest sistema de partits genera el baix nivell de governança que caracteritza l’Estat espanyol i afavoreix la corrupció.
Abans de la irrupció de les grans entitats independentistes, els partits a Catalunya actuaven com un subsistema del model espanyol. Les mateixes lleis electorals, les mateixes formacions centralitzades, el mateix esquema de mitjans de comunicació causaven els mateixos efectes. La diferència era, i és, la dimensió dels pressupostos estatals i de la concentració de grans oligopolis a Madrid. Allà hi ha “caça major“, inclosos safaris d’elefants. Els migrats pressupostos catalans només permeten “caça menor“: conills, perdius i algun senglar.
Una dècada enrere la irrupció del moviment civil per la independència va sacsejar la política catalana i va treure els seus quadres de les seves confortables rutines. La pressió popular va portar els nostres representants a una confrontació amb l’Estat espanyol per a la qual no estaven preparats.
Fora dels seus paràmetres d’acció habituals, quan ha minorat la mobilització popular, els partits han abandonat l’enfrontament amb l’Estat. Han reprès les seves picabaralles i, paradoxalment, els seus pactes per repartir-se la multitud de càrrecs de les institucions i d’assessors. Han tornat a l’abisme entre les promeses electorals i la realitat, seguint el model espanyol de partits.
Aquesta regressió ha aguditzat l’abisme entre les formacions polítiques independentistes i els seus votants, que se senten enganyats una i altra vegada. S’ha generat un gran ressentiment contra els partits independentistes que s’ha reflectit en l’abstenció i el vot nul que explica part de la pèrdua de 300.000 vots a les eleccions municipals i 700.000 a les espanyoles.
L’esvoranc obert entre una part dels votants independentistes i els seus partits potser ha obert espai per una quarta força independentista. Hi ha forces extraparlamentàries convençudes de l’existència d’aquest buit i disposades a omplir-lo.
Però la missió de l’Assemblea Nacional Catalana no és articular aquesta possible nova agrupació política. Perquè ho prohibeixen els seus estatuts. Perquè és un error estratègic per una entitat que aplega activistes d’arreu del país (en parlarem en una altra entrada). Ho poden fer els membres de l’ANC que creguin en la necessitat d’una quarta formació electoral independentista. Però ho han de fer a títol individual, de la mateixa manera que hi ha socis que militen a la CUP, ERC i Junts. Però l’Assemblea com a entitat no pot fer aquest pas. Trencaria amb els seus principis fundacionals, es desnaturalitzaria i seria el final d’una associació fonamental per assolir la independència.
1Josep Pinyol i Balasch: “Tornem-ho a fer! Mobilització i desobediència civil fins a un acord de pau“. Clipmèdia edicions. Barcelona.2023.
2Joaquim Bosch: «La patria en la cartera. Pasado y presente de la corrupción en España». Ariel. Barcelona. 2022.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon dia, Josep, m’han fet arribar el teu blog que desconeixia. Gràcies, el llegiré amb interès. Pel que fa a la Llista Cívica, si no m’han informat malament, en el primer paràgraf hi hauria una errada. La creació del Grup de treball és per tal de tenir la informació necessària a traslladar als associats de com es pot plantejar l’agrupació d’electors, en cas que finalment s’acabi aprovant. Com suposo que bé sabràs, malgrat que l’impuls a una llista cívica és la resultant de la voluntat dels associats plasmada en el full de ruta vigent, falta una consulta que tindrà lloc en el transcurs del primer trimestre de 2024 per ratificar si tira endavant, o no, l’esmentat «impuls».
Personalment, encara tinc moltes dubtes sobre la Llista i espero que després de la feina del Grup de treball (diferents territorials, Secretariat i tècnics), contribueixin al fet que el meu senti de vot estigui clar. El que sí que tinc clar, que en la situació actual el que ens cal, en el front institucional és tenir un Parlament i un Govern que sigui capaç de conduir-nos a l’execució del mandat de l’1 Oct. en lloc de vendre’ns un referèndum pactat amb l’Estat que saben no hi serà mai. Ara mateix en el front civil, els grans embats i les grans mobilitzacions s’han acabat. Són molts anys que bàsicament ens dediquem a vendre la samarreta, preparar la diada i organitzar xerrades en les quals cada vegada la il·lusió pel nou estat va minvant.
Salut i República
Modest
Mobilitzar les bases independentistes contra els partits autonomistes que controlen les institucions amb els vots d’aquestes bases no es fa amb parades, marxes, concentracions i performances, que s’han fet i encara es fan. Hem arribat on som i hem perdut la innocència. No hem de tornar-ho a fer, com diu el títol del seu llibre, sinó que hem d’acabar-ho de fer.
Els partits que ens han penjat la llufa han de ser desemmascarats en el seu propi terreny polític, amb la participació d’aquestes bases, que diem el poble, de forma democràtica, a les urnes, i sense deixar que cap partit nou faci les coses per ell, empenyent-lo de tots costats.
L’ANC no organitza cap Llista Cívica agrupació d’electors, però la impulsa. Els candidats seran transversals a la societat civil independentista que la creguin necessària, i els socis de l’ANC serem lliures de votar-los o no, exactament com qualsevol ciutadà català.
Em preocupen més les raons d’un independentista per combatre una alternativa als partits fallits. Els espanyolistes combaten el referèndum perquè divideix la societat (!!??, tan harmònica i igualitària que la tenim), i els de la llufa combaten qualsevol alternativa que es declari unilateralista perquè divideix el vot independentista i donarà la victòria als espanyolistes (com si no és això mateix el que han procurat amb les seves tàctiques partidistes que cap independentista entén)… Però ara la culpa serà del missatger que denuncia la buidor existencial d’objectius i la matussera gestió del mentrestant, que desanima al més abrandat.
Els de la llufa no compartiran el meu diagnòstic, però tampoc no declararan la DUI ni faran res de positiu per negar la necessitat d’una alternativa. Com pretén aquest govern culminar la independència? I els de l’oposició estelada? Només hi ha un camí, pel fer el qual els hem donat majoria absoluta de vots i d’escons. Prou de llançar balons fora.
Bon dia Josep,
Independentment del bon article d’en Josep Pinyol que comparteixo, per a mi un bon sistema electoral que hauríem de copiar és l’alemany. Llista tancada del partit d’un 50% i llista oberta a persones que es presenten candidates també d’un 50%. Trobo que existeix un equilibri molt positiu. Pot ser una bona referència dintre del marc dels països democràtics vigents. S’ha de trencar amb el sistema espanyol d’eleccions. Ens hem de diferenciar, desmarcar del tot.
Bon dia, Josep,
Independentment del bon article d’en Josep Pinyol que comparteixo, per a mi un bon sistema electoral que hauríem de copiar és l’alemany. Llista tancada del partit d’un 50% i llista oberta a persones que es presenten candidates també d’un 50%. Trobo que existeix un equilibri molt positiu. Pot ser una bona referència dintre del marc dels països democràtics vigents. S’ha de trencar amb el sistema espanyol d’eleccions. Ens hem de diferenciar, desmarcar del tot.